Un dels meus primers treballs va ser com a formadora en un taller ocupacional d’agricultura ecològica per a persones migrades. Entre l’alumnat, la majoria homes procedents d’Algèria i el Marroc, hi havia un amb estatus de refugiat i nacionalitat apàtrida. El seu nom era Said. També assistia al curs la seua companya, Ramda, molt més jove i nascuda a Jordània, amb la seua bebé de pocs mesos.
La quantitat de burocràcia d’aquell taller va posar-me davant un fum de documents i certificats de cadascú dels participants, per això recorde el lloc i data de naixement de Said: Haifa, 1948. Territori palestí en l’any de la proclamació de l’estat d’Israel. Cinquanta i pocs anys després, la vida li havia fet arribar ací, a Alacant. La vida i la Nakba, si és que per a ell són coses diferents.
Said no va agafar l’aixada molt sovint eixos mesos. Passava les hores parlant i cridant pel seu telèfon mòbil en la seua llengua i amb el que semblaven moltes dificultats de comunicació. Ens contava que havia tingut un alt càrrec en l’exèrcit per l’alliberament de Palestina i ens va mostrar una foto amb Iàssir Arafat que portava dins de la cartera.
Ens contava que havia tingut un alt càrrec en l’exèrcit per l’alliberament de Palestina i ens va mostrar una foto amb Iàssir Arafat que portava dins de la cartera
Recorde que un cap de setmana d’aquell estiu vam compartir benzina en un viatge a Barcelona en el seu cotxe, també amb Ramda i la xiqueta. Jo havia d’anar a una classe i van voler aprofitar per a visitar una ciutat que Said estimava i volia mostrar a Ramda. En arribar, va assenyalar de lluny un hotel que semblava molt important i luxós i ens va contar que feia molts anys s’havia allotjat allí en una missió oficial. Ara, es quedarien a un hostal decrèpit del Raval on vaig deixar-los amb el cor un poc encongit.
En la cartera també guardava la foto de la seua filla, de la meua edat i a qui deia que jo li recordava, resident al camp de refugiats de Jenín, on la família de Said es va desplaçar forçosament quan ell era un xiquet. La seua primera dona va morir a causa d’un bombardeig de l’exèrcit israelià i, per la manera com va traure aquest relat de dins, parca i sentida, vaig preguntar-me com hauria marcat eixe fet sa vida.
Des que vaig conèixer Said i Ramda, sempre que el conflicte ha reviscolat als mitjans de comunicació ho he viscut a partir del seu record, conscient de com estic d’allunyada d’entendre de veres el seu sentir. Com és viure permanentment dins d’una opressió històrica, de la pèrdua, del dol individual i col·lectiu? Com és aprendre a sostenir-se i a trobar esperança en circumstàncies així? I com és gaudir la música? Què et fa somriure i com et mou per dins?
Com de lligats estem al poder que representa Israel i els Estats Units d’Amèrica? Fins a on pot arribar a tensar-se aquesta corda del capital contra la vida?
Aquests dies tinc la sensació que el que està passant a Palestina és el més greu que ha passat al món en el meu temps de vida, o almenys que ha passat amb possibilitat d’accedir a informació sobre les conseqüències i el patiment que comporta. Mahmud Darwish va descriure en un dels seus llibres, en els anys 80, com és estar enmig d’una ciutat assetjada sota bombardejos aeris. “No puc abandonar-me en aquest destí. Tampoc oposar-hi resistència. Un ferro udola i un altre ferro li fa lladrucs. La febre dels metalls és l’himne d’aquesta matinada…” (“Memòria per a l’oblit“).
Hui tenim accés a cròniques i imatges en directe dels crims d’una ideologia basada en l’odi i el supremacisme. En un extrem de la corda estem nosaltres, que expressem la nostra indignació i solidaritat, difonem la informació, inundem els carrers demanant l’alto al foc, a l’ocupació de Palestina i a la impunitat d’Israel. En l’altre, estats i estructures internacionals que semblen no poder o no voler aturar aquest infern que no hauria de ser d’aquest món. Com de lligats estem al poder que representa Israel i els Estats Units d’Amèrica? Fins a on pot arribar a tensar-se aquesta corda del capital contra la vida?
Han passat més de vint anys i no sé què ha sigut de Said i la seua família. En aquell breu moment que vam compartir semblava que començaven una nova vida, lluny de la violència però totalment sols i desarrelats. He oblidat detalls de la seua història, però recorde clarament el seu to de veu greu i dur i el seu accent dient “Palestine” en anglés. Recorria la paraula amb la veu com si l’estiguera examinant amb cura abans de deixar-la anar.
Dolores de parto
El viento arrastra el polen a través de la noche
por las ruinas de los campos y hogares.
La Tierra tiembla de amor,
de dolor al dar a luz,
pero el conquistador quiere que creamos
historias
de impotencia
de interminable rendición.
Aurora árabe
dile al usurpador de nuestra tierra
que el parto es una fuerza desconocida para él,
que la tierra cargada de cicatrices
inaugura la vida
al momento
de amanecer,
cuando la rosa de sangre
florezca en cada herida.
Fadwa Tuqan
