“La posteritat no podrà creure que, / després de que ja s’hagués fet la llum, / hàgim hagut de viure de nou enmig de tan densa foscor” (Castellio, De arte dubitandi, 1562)
Hivern a la intempèrie, era fa dos dissabtes i no han passat ni deu dies. Va ser a les portes de l’escola pública de Sallent, feia sol i feia fred i quasi que sense saber-ho ho vam aprendre tot de nou. Temptat de dir, temptat d’escriure, que ha estat l’acte més desbordant, més clar i més dens, que he viscut en molts anys. Nua la capacitat reparadora de la paraula que volen espatllar, despullada la potència rehabilitadora de la memòria que volen extraviar. Era 23 de febrer a Sallent, sí; tot just rere un any amb l’Anna a l’exili. La raó? Raó de memòria contra la Raó d’Estat. Aquell dia, 80 anys després, Augusto Gil Cánovas tornava per fi a la seva escola, d’on mai hauria d’haver marxat. N’era el director durant la República i el pitjor hivern de tots, el del 39 i acusat de rebel·lió, va haver d’exiliar-se, com tantes i tants. Enfora o endins. Pausa. Augusto Gil Cánovas, pedagog apassionat nascut a l’horta de Múrcia i depurat per sempre de l’educació pública, va morir un u d’abril de 1969. 30 años de paz, escopiria la dictadura, que mai va tenir. I no, no havia tornat mai a Sallent.
El seu fill, un August Gil Matamala d’onze anys, no el va retrobar fins un abril del 1945 a la presó Model de Barcelona. Se’l va trobar de nou fa dos dissabtes, quan es descobria una placa d’homenatge i record a la façana de la seva escola, a iniciativa del CDR de Sallent i de Free Anna Gabriel. “Avui ha tornat a casa”, va xiuxiuejar. I tots vam emmudir. És com si ni ningú, ni l’August, que ha hagut de parlar tants cops en territori hostil –davant el TOP, davant l’Audiència Nacional, davant tants murs i tantes presons–, no trobéssim la paraula justa rere massa temps de silencis i impunitats. Queden certeses, falten respostes, suren els dubtes. Però per què la sensació ambiental era que en només quaranta-cinc minuts de trobada i tribut es podia començar a tancar una ferida oberta, silent i adolorida, feia dècades. Tancar ferides –no pas obrir-les, com insulten els teòlegs de la inquisició de l’oblit– i que la cicatriu pugui ser digna i (su)portable. Insondablement, Augusto Gil Cánovas –que vivia a un carrer Ascaso que mai no ha tornat a existir– ha tornat a casa, sí, aquest febrer. A les aules que tant va cuidar i estimar i on ensenyava a aprendre a pensar. En canvi, la biblioteca pedagògica que va alimentar no va tornar mai més. Perquè mai no va aparèixer –i en síntesi dràstica, això, així, és el feixisme: destruir els llibres, soterrar el pensament i esborrar la cultura.
Així és aquest hivern: una mare a Sallent, l’amiga a Ginebra, l’àvia a Zamora. Rereguarda en moviment, divendres hi haurà vaga general feminista i caldrà omplir els carrers per desbordar tots els patriarcats –els quotidians i els estructurals–, que també ens desfiguren, ens disciplinen, ens engabien i ens envileixen a nosaltres
Com si cada generació conegués la violència del poder, l’acte l’havia obert la neboda-neta d’Isidre Flotats Caus, contramestre de la Fàbrica Vella i promotor de l’Escola Racionalista de Sallent, llegint la seva darrera carta abans de ser afusellat al Camp de la Bota; havia continuat amb el record de Joan Puig Elias, pedagog sallentí llibertari que mori a l’exili a Porto Alegre el 1972, i l’havia tancat la Maribel Sabaté, la mare de l’Anna Gabriel, néta de Huelva. A les portes de la diada andalusa, i d’anècdota no en té res, un home ens va regalar només arribar una xapa –”Andalucía antifascista”. Mentre Juanma Moreno escopia ahir sobre la memòria i el respecte mutu entre cultures i no deia ni paraula dels terratinents, els ionquis del diner i els poders de sempre que sempre aixafen els drets dels andalusos. La bilis en temps del còlera és així. Contra ella, a les portes de l’escola pública recuperada a la dictadura, ressonaven també les paraules de Salomó Marquès, el catedràtic gironí de pedagogia que ha recopilat tan exhaustivament i que ha refet tant la memòria estripada de la mort, depuració i exili del magisteri republicà –”des de bon començament, els governants franquistes varen responsabilitzar de tots els mals el magisteri”. Som al 2019 i res no és el mateix però hi ha pulsions antigues i invariables. Costa no pensar en els apologetes incontinents del 155 perpetu d’avui, amb l’escola com sempre al punt de mira.
La lluita sempre continua i sovint no triem les condicions. A la tarda, al millor poble del món, a la Fàbrica Vella i també 80 anys després, es presentava la candidatura municipal de Fem Poble. Al millor poble del món, Sallent. No perquè ho sigui en si mateix –que no ho és– sinó per la generositat feta pràctica de com resisteix i s’autorganitza la gent –del Rocaus a La Fumera fins a Prou Sal. La dignitat es cerca sempre en temps indignes, es construeix justícia en la seva absència i reclamem llibertats quan notem aclaparadorament que les persegueixen. Sempre ha estat així. Però contra tot pronòstic, en temps grisos d’excepció i quan pensàvem que xalaríem amb un programa social local i comarcal d’urgència, ens vam trobar amb tot un programa global, autoemancipat i civilitzatori. Condensant en set mots entreteixits que tot ho diuen i tot ho anuncien: ètica, compromís, llibertat, drets, futur, carrer i vida. Per no oblidar-nos de res, el nomenclàtor sallentí, reconstruït democràticament a cop d’insistència, podrà aclarir que l’acte es feia entre el Poliesportiu Agustín Rueda i el carrer Guillem Agulló.
I sí, cada matinada faig un cafè triangular entre Zamora, Sallent i Ginebra. En té poc de figurat i res de simbòlic. És un cafè concret i carregat, doble i sense sucre, com acte d’autodefensa, afirmació i resistència. De negar-se a normalitzar l’excepció
Al trencaclosques de la memòria, distància zero i em temo que cap casualitat, un tornava a Sallent tot just arribant de Zamora. Les àvies, que sempre són per sempre. La Castella buida i la España vacía, remolatxa i cereals i poca cosa més on la muntanya és orenga, la infància que és la veritable pàtria, i que només tres pagesos sobreviuen conreant la terra. Allà també, el que margina i exclou és el de sempre. Cartografia de les arrels, mapa migrant, l’àvia a 103 anys, mestra republicana també, reflexionava sota un ametller sobre la mort i la dignitat, que ens mata i que ens fa viure. I la resposta li va donar sa filla, que és ma mare: “‘Pienso en la muerte’ me dice mi madre / y me hace pensar, ella / que ha vivido dignamente /y pienso en el hombre que / cada día de su vida /miente, comercia, extermina, tortura / esa es la única muerte, madre”.
I sí, cada matinada faig un cafè triangular entre Zamora, Sallent i Ginebra. En té poc de figurat i res de simbòlic. És un cafè concret i carregat, doble i sense sucre, com acte d’autodefensa, afirmació i resistència. De negar-se a normalitzar l’excepció. Divisa i consigna: fer que tornin i fer que mai no marxin. Tot alhora, com a imperatiu ètic de la memòria. En la setmana que concorre, poca broma amb certes gràcies i certs tuits que fan pena, tampoc consideraré mai feminisme –ni tan sols liberal–, la portaveu política –cap de l’oposició catalana– que es palplanta a Waterloo i exigeix a un exiliat que “ese hombre si tuviera lo que hay que tener”. Perquè cada cop que un home “tiene lo que hay que tener”, ja sabem el que passa. Així és aquest hivern: una mare a Sallent, l’amiga a Ginebra, l’àvia a Zamora. Rereguarda en moviment, divendres hi haurà vaga general feminista i caldrà omplir els carrers per desbordar tots els patriarcats –els quotidians i els estructurals–, que també ens desfiguren, ens disciplinen, ens engabien i ens envileixen a nosaltres. Precaris a la deriva i xops de masclisme, en cas de dubte o en cas d’emergència, llegiu la Santolino, sobre la nostra responsabilitat, sobre el lloc de cadascú en les lluites feministes –i sobre com ens alliberen a nosaltres també– i sobre les dones que, contra tanta mort, ens ensenyen a viure. Conscients de la feinada i la bugada que encara –encara, encore, ancora, still, todavía– ens queda per fer, sovint la millor forma de fer costat és estar darrere. Per poder continuar endavant amb la imprescindible conjura dels iguals.
