Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Santfermins 78: quatre dècades d'un crim d'Estat

La capital navarresa commemora la salvatge actuació policial que va acabar amb la vida de Germán Rodríguez i per la qual encara no s’han depurat responsabilitats penals

 

Àlex Romaguera | @AlexRomaguera
Fotografies d’Ekinklik | @Ekinklik

Diumenge, 8 de juliol, milers de persones van homenatjar a Pamplona el jove Germán Rodríguez davant l’estela instal·lada al lloc on va caure assassinat. Fa dies que nombrosos cartells i pancartes distribuïdes per la ciutat n’immortalitzen el seu rostre, fàcil d’identificar pels seus cabells i espessa barba.

Tothom sap qui era Germán, símbol d’una de les pàgines més negres de la Transició espanyola. Ens ho recorden sovint les penyes i comparses amb una llegenda que, malauradament, ja s’ha fet popular: “Santfermins 78. Tots absolts menys Germán“. I és que, quaranta anys després de morir d’un tret, cap dels agents ni dels comandaments policials que van intervenir en el seu assassinat no han estat processats, igual que tampoc no ha assumit cap responsabilitat l’aleshores ministre de Governació de la UCD, l’exfalangista Rodolfo Martín Villa.


Plom contra les llibertats

La mort de Germán Rodríguez, militant de la Lliga Comunista Revolucionària, s’afegeix a altres episodis ocorreguts durant el procés que conduiria a l’establiment de l’actual marc constitucional, on la violència s’havia desfermat a les principals ciutats de l’Estat. Convivien les mobilitzacions obreres i estudiantils, els atemptats d’ETA i altres grups armats, amb els assassinats selectius i les accions de guerra bruta dissenyats pels aparells de l’Estat i la ultradreta.

També les actuacions policials anaven en augment. El 3 març del 76, cinc obrers havien mort metrallats per la Policia Armada quan celebraven una multitudinària assemblea a la parròquia de Zaramaga (Vitòria-Gasteiz). Els arrests superaven de mitjana els 4.000 en aquells mesos, una xifra només comparable amb el primer tram de l’època franquista.

Però si algun lloc la repressió va ser dramàtica, és al País Basc i Navarra, on durant la Setmana per l’Amnistia, promoguda pels sectors abertzales a mitjans de 1977, van morir els joves Manuel Fuentes i José Luis Cano i el comandant de la Policia Armada de Pamplona, Joaquín Imaz. Es dóna la circumstància que el successor d’Imaz, l’exlegionari Fernando Ávila, va prometre en accedir al càrrec el 1978 que “escarmentaria aquesta ciutat perquè era molt rebel”.

La capital navarresa va ser l’única de l’Estat en què les forces d’ordre van utilitzar munició per dispersar les concentracions del Primer de Maig de 1978

Ávila es referia a les protestes que afloraven en fàbriques, centres de treball i instituts de Pamplona i rodalia en resposta a les polítiques del govern Suárez i a l’establiment d’un règim construït entorn d’una monarquia i una Llei d’Amnistia que exonerava els crims de la dictadura. De fet, la capital navarresa va ser l’única de l’Estat en què les forces d’ordre van utilitzar munició per dispersar les concentracions del Primer de Maig.

Així es va arribar a les festes dels Santfermins, on el clima ja pressuposava que passaria alguna cosa, perquè dies abans una cinquantena de treballadors i sindicalistes havien estat detinguts mentre denunciaven els dèficits democràtics amb què es bastia la nova etapa política.

 

 

Tot va esclatar a mitja tarda del dia 8, quan algunes penyes van irrompre a la plaça de toros amb una pancarta on es podia llegir “Per Santfermins, tots els presos a casa”. Aquella acció va despertar una petita trifulga entre partidaris i opositors de la reclamació, davant el qual quaranta efectius de la Policia Armada van entrar amb material antidisturbis i, sota les ordres del comissari en cap Miguel Rubio, van reprimir els manifestants.

Com és sabut, els aldarulls es van estendre pels carrers adjacents a la plaça, on el llançament de pedres es va barrejar amb trets d’incontrolats i del mateix dispositiu policial. A la cruïlla dels carrers Roncesvalles amb Carlos III, una bala va impactar en el rostre de Germán Rodríguez, que minuts després moriria a l’Hospital de Navarra. Avui, en aquest indret, hi reposa un petit monòlit que la Comissió Hilarria (“estela”, en èuscar) va instal·lar en memòria del jove activista i que, després de ser retirat per l’antic consistori de la Unió del Poble Navarrès (UPN), ha estat reposat pel nou ajuntament que presideix EH Bildu.


Gogoan‘, la memòria intacta

En l’actuació policial de 1978 es van utilitzar 150 bales de foc real, 5.000 pilotes de goma, 1.000 pots de fum i 1.000 més de gas lacrimogen, de resultes del qual 150 persones van ser hospitalitzades, 11 per impacte de bala i més d’un centenar per inhalació de gasos, cops o fractures. Un nivell d’acarnissament molt similar als fets de Vitòria i que va obligar el consistori a suspendre les festes tres dies més tard, tal com va exigir-li la comissió de penyes i els comerciants de la ciutat. Un dia abans, i en la protesta per l’assassinat de Germán organitzada a Sant Sebastià, va morir en mans de la policia el jove d’Astigarraga José Ignacio Barandiaran.

En l’actuació policial de 1978 es van utilitzar 150 bales de foc real, 5.000 pilotes de goma, 1.000 pots de fum i 1.000 més de gas lacrimogen, de resultes del qual 150 persones van ser hospitalitzades

Pamplona s’ha refet d’aquell cop. N’han vingut d’altres i el temps ha convertit la localitat navarresa en un referent del turisme, la gastronomia i la cultura popular. Hemingway, les fastuoses esglésies i l’empenta dels encierros acaparen l’atractiu dels Santfermins, però l’ombra de Germán Rodríguez no ha desaparegut de l’imaginari popular malgrat els intents de la dreta d’ocultar els fets i rebutjar qualsevol iniciativa encaminada a conèixer la identitat dels assassins.

Ha sigut la plataforma Sanfermines 78 gogoan qui ha pogut documentar la responsabilitat dels agents en la massacre. Ha trobat fotografies de policia disparant amb subfusells i la gravació radiofònica en què Fernando Ávila ordena els antidisturbis intervenir a l’exterior de la plaça de toros: “Repeled lo que nos están haciendo estos 200 o 300 hijos de la gran puta”, “Defended el áreacojonesdefenderlo ahí como sea” o “Dad la vuelta a la plazapreparad todas las bocachas y tirad con todas las energíaslo más fuerte que podáis. No os importe matar”.

També la pressió social ha aconseguit que el nou govern de Navarra hagi exigit que es depurin les responsabilitats a través d’una recerca rigorosa i imparcial, alhora que l’Ajuntament ha obert una oficina per recopilar informació sobre les càrregues d’aquell funest 8 de juliol. Unes passes a les quals s’ha afegit la decisió de la jutgessa argentina María Servini d’incorporar el cas de Germán Rodríguez en la causa oberta contra els crims de lesa humanitat comesos durant el franquisme i el tardofranquisme. Si bé Servini no podrà extradir Martín Villa perquè declari sobre el succés ­­­­–ho ha evitat a canvi d’una multa de 45.000 euros­– la instrucció pot ajudar que l’episodi del 78 no quedi enterrat en la política d’amnèsia que han desplegat els respectius governs espanyols.

La jutgessa argentina María Servini ha incorporat el cas de Germán Rodríguez en la causa oberta contra els crims de lesa humanitat comesos durant el franquisme i el tardofranquisme

D’ençà que la magistrada ha exigit que es depurin les responsabilitats pertinents, els familiars de Germán i d’altres afectats han accedit a noves tribunes per explicar el dolor que han sofert. Així ho van fer el maig passat davant del Parlament de Navarra i el proppassat final de juny, quan una delegació va comparèixer a Brussel·les per exigir a l’executiu del PSOE que desclassifiqui la documentació sobre la massacre.

A poc a poc, i malgrat els obstacles de la judicatura espanyola, la societat navarresa comença a ser part activa en aquesta demanda. Hi ha ajudat el paper de Sanfermines 78 gogoan i els qui, després d’un llarg silenci, avui necessiten narrar aquella salvatjada planificada per escarmentar la dissidència política. Però també el cas dels joves d’Altsasu i altres casos recents han posat davant del mirall l’abast d’aquell episodi i el fet que, 40 anys després, encara es persegueix qui critica les bases d’un Estat que ha heretat la gènesi autoritària del franquisme.

L’homenatge anual en el monòlit dedicat a Germán i l’escultura ‘Gogoan‘ (En la memòria), inaugurada fa poc en reconeixement a totes les víctimes d’aquella barbàrie, ens recordarà que, mentre no hi ha justícia, la impunitat persistirà.