Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

A l'Eva Serra des de Ginebra

Ahir, centenars de persones de distintes sensibilitats van omplir el tanatori de Les Corts de Barcelona per acomiadar la historiadora i activista independentista Eva Serra i Puig, amb un itinerari vital –intens, discret, perseverant, militant– que traspua, com un mirall, la pròpia història –des de baix i a l’esquerra– del país, sovint bandejada i oblidada. Entre les diverses intervencions que es van produir –la germana Blanca Serra, l’exdiputat de la CUP Albert Botran o l’historiador Agustí Alcoberro, va arribar, des de l’exili suís, una carta d'Anna Gabriel Sabaté que fou llegida per Gabriela Serra i que reproduïm íntegrament. Paraules des dels exilis d’avui cap a una família –la Serra Puig– que sap com ningú, perquè el va viure en pròpia pell, què és i signifiquen els mots repressió i exili

Trobar les paraules quan no hi pots posar el gest, ni la presència, ni l’escalf, ni la mirada… no m’és gens senzill. I avui, tampoc.

Segurament no en sabré, de fet. Però si algú és capaç d’entendre’m… de saber quins son els solcs de ser fora de casa, sou vosaltres. Una família que va viure, bona part de la vida, a banda i banda d’una frontera de les que fan mal. Una família que vau entendre que hi havia moments en què, malgrat no poder ser a la vora, i no tenir l’abraçada a prop, hi havia altres maneres de ser present i de donar sentit, a banda i banda també, de la decisió presa. Així que no, no sabré trobar les paraules, però em sé entre persones que enteneu com és de vegades no saber trobar les paraules, i sobretot, em sé a casa.

No recordo quants anys fa que ens vam conèixer amb l’Eva, potser una vintena…. però sí que recordo converses a Perpinyà i reunions a Barcelona. I sobretot, tinc present allò que no hem viscut amb vosaltres, però que sí que hem après de vosaltres. L’Eva, la Blanca [Serra], el Julià [de Jòdar], l’August [Gil Matamala], el Carles [Riera]…. heu estat persones que ens heu regalat hores i hores de converses i de discussions, de reflexions i de memòria. De fet, heu estat escola de militància i ens heu forjat tal i com som.

Heu estat persones que ens heu regalat hores i hores de converses i de discussions, de reflexions i de memòria. De fet, heu estat escola de militància i ens heu forjat tal i com som

Com em venen al cap els expedients que tan curosament guarda l’August sobre les vostres detencions i els vostres empresonaments. Veig la carpeta, el paper, les fotografies… i sembla que encara escolto l’August explicant-nos com van ser aquells anys. Quina valentia, quina determinació i quant dolor, també. I quanta resistència. Com em venen al cap les imatges de la manifestació contra la LOAPA. I els retalls de diari esgrogueïts que recollien aquelles operacions policials. Quins anys, quanta solitud i quant convenciment. Quanta renúncia i quanta llavor, també. Com em ve al cap, llavors, el teu somriure i la teva tenacitat. La capacitat de fer entendre, la saviesa i la calma, i la dignitat i la perseverança.

No us puc abraçar, però es com si sentis les abraçades màgiques que aprèn a fer la petita de la casa. I avui que coneixem també la condemna als militars que el van assassinar, i també en homenatge a ell i a tu, i amb permís de Carlos Puebla; «seguiremos adelante, como junto a ti, seguimos».

Tan lluny i tan tan tan a prop, que la tristesa mai vagi unida al nostre nom, que nosaltres hem militat i militarem sempre per la vida. Que la terra et sigui lleu, Eva, i que algun dia, et puguem honorar amb el retorn col·lectiu al país amb el que sempre havies somiat.