Dimarts passat en el Grup de lectura de Llegim autores en català de La Repartidora vam compartir la lectura d’Una dona soltera d’Edith Wharton (1862-1937). Si no coneixeu l’autora, llegiu-la, per favor. És una de les millors cronistes de la Nova York, del tombant del segle XIX, la primera dona que va guanyar un Premi Pulitzer, per L’edat de la innocència, i una de les autores que millor ha sabut retratar la coneguda “The Gilded Aged”. La petita novel·la, tan sols té 176 pàgines, és una de les meues preferides de l’autora estatunidenca. En aquesta novel·la ens mostra la violència que es pot exercir per a “guardar” les aparences en l’alta societat novaiorquesa. Una història on dues dones, cosines, mantindran un secret familiar per no provocar cap escàndol i que les unirà en un ambient ple de silencis i retrets. Una novel·la que ens parla també de què significa ser una mare.
Abans de la trobada, on les participants van destacar la psicologia de les protagonistes i la tensió del llibre, vaig veure a casa la pel·lícula Gangs of New York de Martin Scorsese. La pel·lícula ens porta la història del barri Five Points i les revoltes de 1863 en contra dels reclutaments per a la Guerra de Secessió, basada en un llibre de Herbet Asbury del 1927. El film està ambientat en la mateixa època que Una dona soltera. I encara més, està ambientat en la mateixa ciutat i època que L’edat de la innocència, que també va dur al cinema Scorsese amb un Daniel Day-Lewis també de protagonista. Scorsese ha arribat a afirmar que la seua pel·lícula més violenta és, justament, L’edat de la innocència, ja que allà es troba una violència més subtil però igualment feridora.
L’edat de la innocència ens mostra la violència que es pot exercir per a “guardar” les aparences en l’alta societat novaiorquesa
I per què us estic parlant de Wharton, Scorsese i Nova York? Perquè aquestes dues pel·lícules i obres ens mostren dues ciutats totalment diferents. I això em feu pensar de nou en com la ficció ens pot crear una mirada determinada. Què mostrem i com és tan important com allò que realment ocorre. En les novel·les o en les pel·lícules.
Amb aquest pensament vaig tornar a una idea que m’obsessiona des de fa un temps, com ens hem narrat, què hem ficcionat de les nostres ciutats i barris. Mostrem Orriols i Benicalap o mostrem Ciutat Vella i l’Eixample? Parlem de les vagues en el mercat d’Abastos de València l’any 1979 i la violència policial o fem un recorregut per la “modèlica transició”? Llegir-nos és essencial per mirar-nos. Per veure les costures de les nostres societats. Per saber quines en són les herències i quins fruits estem recollint. Però també per a poder imaginar el nostre futur. Sense edulcorants.
Cada vegada trobem més i més narrativa que ens situa en el centre, des de les perifèries on ens han relegat, però ens queda encara el repte de retratar també la classe dirigent
Cada vegada trobem més i més narrativa que ens situa en el centre, des de les perifèries on ens han relegat, però ens queda encara el repte de retratar també la classe dirigent, aquella que des dels grans salons, els bancs i la patronal ens dirigeix. L’altra assignatura pendent és la de l’audiovisual. Voldria poder parlar de moltes més coses, de ficcions fallides, de la dificultat de narrar una classe dirigent que se’ns és aliena, de la falta de referents propis… segurament açò, aquest article, és tan sols l’inici d’unes idees molt superficials i, com em sol passar, una recomanació. Llegiu Wharton, veieu Scorsese i penseu en quins elements fundacionals voldríeu llegir sobre les nostres ciutats.
