Miquel Gil és un dels mites de la música folk en valencià, va començar amb 16 anys cantant i tocant amb Al Tall i ja no ha parat. Recentment, l’hem vist dirigint i presentant un programa a la nova televisió pública valenciana amb Pep Gimeno Botifarra, i acaba de publicar -després de set anys de silenci- un nou disc que presentarà a Xàtiva, dissabte vinent dia 11 de maig, en el marc del Festival Música i Lletra (MiL) en un doble concert amb Mar Aranda, que també presenta treball. Parlem amb ell de música, de poesia, però també de la nova televisió À punt i de la situació política valenciana.
Què ens trobem a ‘Geometries’?
És el resum de set anys sense publicar cap treball. Hi ha cançons que, fins i tot, estan fetes a diferents èpoques i hi trobem una reelaboració de la música de transmissió oral valenciana, allò que en diuen la música popular, amanit amb textures més contemporànies, i poesia contemporània musicada.
Explica’ns una mica com esculls els poetes. Quin treball fas amb els poetes?
“La poesia per mi és de diumenge al matí, allò que estàs tranquil·lament a casa, que fas l’esmorzar, que poses el cafenet, que entra el solet, i estàs llegint i rellegint”
Anarquia absoluta, mai he encarregat una lletra. Crec que Feliu Ventura és de les poques persones a qui li he demanat una lletra, perquè em fa por després no treure cançó. La poesia per mi és de diumenge al matí, allò que estàs tranquil·lament a casa, que fas l’esmorzar, que poses el cafenet, que entra el solet, i estàs llegint i rellegint. I possiblement ja li he donat una ullada entre setmana i ja m’ha agradat. Així com la novel·la és més d’entre setmana, incrustada al dia a dia, la poesia m’agrada amb més calma. De vegades, l’interès per fer cançó te’l dispara una imatge, de vegades una paraula… És absolutament anàrquic i no sabria dir-te perquè trie un poema o un altre.
Quins són els teus poetes de capçalera?
N’hi ha dos amb qui sóc especialment repetitiu, Vicent Andrés Estellés i Enric Casasses. Després, Teresa Pascual, Anna Montero… Hi ha una sèrie de poetes que vaig tornant a ells. Encara que no l’he musicat, especialment, Ramon Guillem, també m’agrada molt, o Tono Fornes. És la primera vegada que faig textos de Begonya Pozo… I segur que me’n deixe algun.
Ens pots recitar un parell de versos?
Ale, ale, ale,… [pensa] “La soledad es una paz oscura / una suerte de luto sin orgullo / una tranquila sumisión / un pozo”. Mario Benedetti, La soledad.
La música de transmissió oral, la música popular, que t’aporta a tu que la fa tan especial?
Supose que és un sentiment que va forjant-se al llarg de la vida. Jo vaig començar, a part d’amb la música de banda, també amb els grups de rock, i en un moment donat vaig descobrir l’univers de la música tradicional, em vaig posar a treballar i em trobe molt a gust, hi ha un sentiment de pertànyer a una tribu, a una societat, sense ser excloent. Moltes vegades m’he vist molt reconegut en les lletres de la música popular, sense oblidar que a mi m’agrada molt Led Zeppelin.
Què ha passat en els darrers set anys?
Per ací diuen “ser un cul de mal asiento“. Arriba un moment en què et veus tancat a les teues quinze cançons dalt de l’escenari i en canvies dues o tres, depenent de si és estiu o hivern, i et cal una mica d’aire, d’agafar una mica de perspectiva, i m’he dedicat a eixir d’aquest univers, tal volta m’he passat de frenada, i el que anaven a ser dos o tres anys… Doncs, que si em dedique a cantar òpera contemporània, que si ara em clave en històries que tenen més a veure amb el Free Jazz o a fer proselitisme de la música tradicional, d’actor teatral, a fer música per encàrrec per a audiovisual, fins i tot, a fer un programa de televisió! I certament és el meu fill qui em fa la reflexió de dir: “Pare, tanca la paradeta i dedica’t a fer aquestes coses que t’ho passes tan bé!”. I jo em quede molt parat, i pense: “Xe! Si a mi m’agrada la carretera, les proves de so, el bolo i posar-te nerviós abans de pujar a l’escenari!”. I ja està, ja està el disc fet. I ara a veure si venen molts bolos.
Com has viscut l’experiència televisiva a la nova televisió pública valenciana À punt fent ‘Bambant per casa’?
“Una de les coses per a les quals ha de servir una televisió de proximitat, claríssimament, és per vertebrar una societat, perquè els del Baix Segura coneguin els del Maestrat, fer-nos conscients de la nostra diversitat, i sentir-nos orgullosos d’aquesta realitat, reconèixer-nos”
La veritat que ha estat molt xulo, perquè és un projecte que, d’alguna manera, l’he parit. És una cosa que tenia ganes de fer, perquè una de les coses per a les quals ha de servir una televisió de proximitat, claríssimament, és per vertebrar una societat, perquè els del Baix Segura coneguin els del Maestrat, fer-nos conscients de la nostra diversitat, i sentir-nos orgullosos d’aquesta realitat, reconèixer-nos. D’alguna manera, ha sigut tornar a retrobar-me amb persones que ja coneixia. Són 40 anys de xafar escenaris, per tant, de xafar carreteres i pobles, i retrobar-los i dir-los: “Hui no anem a cantar, anem a fer un programa de televisió”, i cantarem també, però volem que contes quin és el teu entorn social; donant veu a persones que en l’antiga televisió pública valenciana no apareixien. Persones que estaven vetades, perquè es pensava que no tenien discurs o perquè pensaven que el discurs no era el que tocava. Perquè eren més garrulos que fets d’encàrrec i no s’havien adonat de la potència que tenen, d’allò que són capaços d’ensenyar-nos aquestes persones que, en principi, són persones normals del carrer. No hem inventat res, és Un país en la mochila, de José Antonio Labordeta, o tants altres. Però algú l’havia de fer.
Com veus la nova televisió À punt? T’ho dic perquè hi ha coses que s’estan fent molt bé, altres que els mateixos periodistes es queixen…
Jo crec que està under construction, en la mesura que l’espai televisiu ha canviat completament. D’aquell Canal 9 que es va obrir sense televisions privades, que després es va convertir en altaveu d’una part concreta de la societat valenciana, i la irrupció digital… De fet, més que d’una televisió, hem de parlar d’un espai mediàtic, és una televisió, una web i una ràdio. Jo crec que en aquesta última etapa, en què ens han deixat eixuts, en la que no hi ha ni un duro per a res, en la que els pressupostos són molt justos, és interessant no posar-nos massa superbs, no és fàcil ara obrir-se un espai. El “anunciado per televisión” que et canviava la vida ja no existeix, i els crios que es formaren amb Bola de drac [emesa per Canal 9 en valencià] que, fins i tot en Múrcia hi ha fans de Bola de drac, han aprés a parlar en català, gràcies a Bola de drac. Això ha canviat totalment, i ara haurem de descobrir com influïm en els nanos, com fem útil la tele per redreçar la llengua, que és fonamental, per fer de la llengua una eina potent. Com ho farem? No ho sé. Com a mínim no hi ha les burrades que hem patit els que havíem treballat amb Canal 9. Se li ha de donar temps, s’ha de fixar l’audiència, i és millorable, naturalment, però la podrem valorar d’ací a quatre anys.
Com valores les polítiques culturals del govern del Botànic, que sembla que repeteix?
“L’única defensa que tenim contra la barbàrie i contra la bestiesa és la cultura. És la primera línia de defensa contra les involucions, i d’alguna manera se li ha de prestar més atenció”
Curtes i escasses. No hi ha un duro, la hipoteca dels xoriços, de la corrupció, ens ha deixat… Hi ha moltes coses de calat que atendre, dependències, urgències, xiquets en barracons, coses ni més ni menys importants, però que atenen molt a la vida de les persones i s’havia de fer sense un duro. Però, una volta dit això, una miqueta més de cultura, arriba el moment de nodrir-nos a nivell cultural. L’única defensa que tenim contra la barbàrie i contra la bestiesa és la cultura. És la primera línia de defensa contra les involucions, i d’alguna manera se li ha de prestar més atenció. La cultura és una d’aquelles coses que ens fa lliures.
Potser falta una miqueta de valentia per part de les anomenades esquerres d’aquest país?
Valentia i pressupost. Ací, a la batalla de València, a l’involucionisme, sembla que se li té una excessiva por, és possible que falti una miqueta de valentia contra tots aquests fenòmens involucionistes, que semblava que acabarien amb el món i a menjar-s’ho tot, i al final resulta que són una merda d’escissió! Una escissió de la dreta que ja coneixíem. I els sumes i són els mateixos, només que ara van separats. No podem oblidar-nos de què és important. Hem de ser una societat lliure, i l’única vacuna contra aquestes històries -o una de molt important- és la cultura. Ací, a nivell de País Valencià, potser el què falta és una alternativa que aquesta por fa que no acabe de consolidar-se. Veus Catalunya i veus Euskadi i tens enveja com a societat. De tota manera, com deia un amic meu, les barricades estan en el Sud, estan en els límits, i en el nostre cas estan ací i estan a la Catalunya Nord, i és on no és tan fàcil el dia a dia.
