A l’Estat espanyol, fa deu anys, més o menys, que comencen els moviments activistes antigrassofòbia. “El moviment gras aquí comença a les xarxes socials, gràcies a la Magdalena Piñeiro, que és la referent ara mateix a escala estatal”, assenyala Sandra Gonfaus. D’un quant temps ençà, aquestes militàncies ja són més presents arreu. “A Catalunya tenim La Gorda, assemblea de dones i identitats dissidents de Barcelona i el Fat Squad Maresme, que es dedica a fer quedades per fer coses que habitualment les persones grasses no ens atrevim a fer soles, que semblen molt comunes, però per a nosaltres no ho són, com anar a la platja”, ens situa l’activista.
L’existència d’aquest moviment és recent, però la grassofòbia fa molt que existeix i té diversitat de conseqüències. Entre altres, es manifesta als centres sanitaris. “Ens costa molt arribar a un diagnòstic de les malalties que tenim, per diversos factors: el personal sanitari ho atribueix tot a l’obesitat i, per tant, no demanen les proves diagnòstiques que pertoquen”, lamenta. “I la vegada –apunta– nosaltres, a partir de males experiències, no volem tornar al metge i, com a resultat, els diagnòstics arriben tard en moltes ocasions”. En aquest sentit, denuncia que la gent grassa viu amb un estigma permanent: el d’estar malaltes: “i si comprem aquest discurs, que les persones grasses estem malaltes, per què no se’ns tracta de la mateixa manera que qualsevol malaltia? Si una persona escull certs hàbits, és lliure de fer-ho, oi? Al final hi ha moltes realitats que es perden de vista: la classe social, la situació personal, temes emocionals… I moltes vegades tot això es perd de vista des del privilegi”.
A escala social, moltes vegades també es pressuposa que les persones grasses no saben com menjar correctament i tenen hàbits de salut dolents. Tal com ho explica Gonfaus, “ens trobem cada dia gent que ens dona consells de com viure una vida saludable: hauries de menjar això, o has vist que aquesta clínica fa això… Les persones amb corporalitat normativa tenen una tendència a fer recomanacions sobre la salut que no té cap lògica i que, al final, ens estigmatitza. Grassor no és el mateix que malaltia, de la mateixa manera que primesa no és el mateix que salut”.
La grassofòbia, expica l’activista, també es manifesta als centres sanitaris: “Ens costa molt arribar a un diagnòstic de les malalties que tenim, perquè s’atribueix tot a l’obesitat”
Aquestes situacions, remarca l’activista, fan que moltes persones amb cossos no normatius s’aïllin i pateixin en silenci els efectes d’una grassofòbia constant que arriba als espais més insospitats de la seva quotidianitat. “Una de les coses que a mi més m’incomoda en la meva vida diària és l’aspecte del mobiliari –indica Gonfaus, en referència a la manca d’adaptació d’alguns espais a la diversitat de volums corporals–. Jo, si vull quedar amb amigues per prendre un cafè, moltes vegades no puc anar a una terrassa perquè no cabo a les cadires. Tampoc no tinc accés a la cultura. Als cinemes, encara… però als teatres és horrible. Així, llavors, deixes d’anar al metge, de treballar, de quedar amb els col·legues, de viure una vida social, de tenir accés a la cultura… Al final, què ens queda?”, es pregunta.
Que els discursos legitimen certes pràctiques és un fet que des del col·lectiu antigrassofòbia es té ben clar. Per això, Gonfaus situa com a objectiu estratègic del moviment el de despatologitzar els cossos i no parlar amb termes mèdics com obesitat o sobrepès: “Se’ns ha dit sempre que som les culpables de tenir el cos que tenim. Això ens avergonyeix i ens ha silenciat –sentencia–. I ara, comencem a parlar-ne; fa molt de temps que callem per vergonya i desconeixement. És important que aquest discurs estigui sobre la taula, perquè hi ha molta gent que no és conscient que existeix, la grassofòbia”.
Sandra Gonfaus creu que, en aquest sentit, les xarxes socials les han ajudat molt, tot i que també són un espai on el manament del cos normatiu té moltíssim espai. “Les xarxes estan repletes de comentaris de tota mena, són un espai molt hostil. El missatge sempre és el mateix: com que no cuides la teva salut, mereixes morir. Aquest el missatge que rebem per xarxes”. Però, alhora, recorda que “allà va néixer també el moviment body positive, el moviment body neutral… a mi no em representen, perquè, al final, aquests corrents el que diuen és que has d’acceptar-te i has d’estimar-te per sobre de totes les coses, i el que fan és recaure, un altre cop, en el fet que la responsabilitat d’estar bé amb tu mateix és teva”.
L’activisme gras que ella vindica, en canvi, el que busca és assenyalar el sistema. “Jo puc treballar el fet d’estimar-me, però el sistema també ha de canviar, perquè, si no, la responsabilitat tornarà a ser meva: de tenir el cos que tinc, de voler o no aprimar-me, del meu estat emocional… i ja n’hi ha prou”. Al final, creu, l’entorn empeny a què la responsabilitat sigui individual en comptes de col·lectiva: “Hi ha un context social que, òbviament, condiciona moltíssim. Hi ha estudis que diuen que és a partir de la colonització quan comencem a establir el cànon de què és bo o és dolent en un cos. Al cap i a la fi, en començar a envair altres territoris, com pot ser Amèrica o Àfrica, [la humanitat blanca] comença a descobrir un altre tipus de cossos. I, és clar, una forma de jerarquitzar i establir quins cossos són vàlids i quins no és establir quin és el normatiu”, rebla Gonfaus
