Aquests dies ens hem assabentat d’un cas terrible. Andrea Skinner explicava, a través d’un article a la premsa, els abusos sexuals que havia patit de petita per part de Gerald Flemin, el marit de la seua mare. A l’article conta com la mare, l’escriptora i Premi Nobel Alice Munro, coneixedora dels abusos sexuals, va continuar amb el seu marit. La notícia de seguida es va fer viral i va suscitar moltes reaccions a les xarxes socials, ja que Alice Munro ha estat una escriptora reivindicada i llegida des del feminisme.
El fet que Munro fora una figura pública i important feu que molta gent coneixedora dels fets intentara dissimular o encobrir el cas. El pare d’Andrea també sabia dels abusos i no va fer res. El biògraf de Munro, Robert Thacker, va ometre en la biografia de la Premi Nobel la denúncia d’Andrea al seu padrastre. Arran de la notícia ha dit que no ho va posar perquè considerà que era “un desacord familiar”.
Andrea Skinner diu que ara està bé, que porta temps entre psicòlegs i que té un grup de suport. Ara que pot, fa el pas valent de parlar del seu cas per a visibilitzar com operen els abusos en la infantesa. Hem d’agraïr-li la valentia. No és fàcil el que ella ha fet. Ara nosaltres hem de callar, escoltar-la i condemnar els fets.
Hi ha gent que diu que pot separar obra i autor, però això és una trampa. Una obra no pot existir sense el seu creador
Aquest cas, però, ens remet a un debat que fa temps que tenim damunt la taula: cal separar obra i autoria? Contra la immediatesa de les xarxes i la urgència contemporània en emetre un judici sobre tot el que passa, em pregunte: cal que tinguem ara eixe debat? Potser el que calia en les xarxes socials era estar al costat d’Andrea, compartir la història, fer d’altaveu de la denúncia. De totes maneres, el debat l’hem de tindre. Ens hem de preguntar si realment és possible (o desitjable) aquesta separació acrítica que alguns demanen per a poder seguir llegint els seus autors com si res. Crec que hem de poder estudiar tots els autors, llegir-los, contrastar-los per a entendre una època, un context, una genealogia. Hi ha gent que diu que pot separar obra i autor, però això és una trampa. Una obra no pot existir sense el seu creador. Aleshores, què fem? Podríem aspirar a la humilitat i entendre que tot allò que llegim, mirem o escoltem repercuteix en altres persones.
Per una banda, hi ha els que han de llegir i conéixer certes veus per entendre un moviment, un altre autor… I després estem la resta, qui tenim a l’abast milers i milers de llibres d’escriptors i escriptores, i que no estem obligats a llegir un cànon concret. Així que no ens cal llegir mai més Alice Munro. No ens cal llegir autors racistes, homòfobs… O podem haver-ho fet en un moment concret, quan no sabíem tot allò, i després no tornar a fer-ho mai més. També podem triar llegir alguna cosa per entendre un moment històric -no és el cas de Munro, en la seua època els abusos en la infància ja eren menyspreables i ella tenia l’opció i la capacitat d’haver protegit la seua filla- i prou. Ho podem fer sense idolatrar l’autor o l’autora, sense difondre’n l’obra ni, molt menys, el seu pensament.
Crec, fermament, que tenim dret a decidir per nosaltres mateixos i, per tant, podem triar no llegir una obra perquè volem mostrar la nostra repulsa cap a aquell autor. És un dret dels lectors i lectores. També crec que podem reciclar una obra o un autor, llegir les seues històries i resignificar-les, convertir-les en alguna cosa nova, parlar de les víctimes que va deixar l’autor i fer justícia per a elles. Podem llegir Tolstoi i decidir que parlarem de la seua dona, Sófia Tolstaia, de qui era, de la seua obra i de com va viure suportant tota classe de maltractaments per part del mateix Tolstoi; per fer un poc de justícia històrica. Podem visitar una exposició sobre Picasso i que se’ns explique qui era realment, com tractava les seues parelles, el seu masclisme. Podem cancel·lar dels nostres prestatges tot allò que ens done la gana, només faltaria. Podem decidir que un autor o una autora no ens interessa i deixar de llegir-la i punt. No hi ha cap autor sagrat. No ens cal. Les lectures les podem triar, podem decidir què llegim.
Podem decidir que un autor o una autora no ens interessa i deixar de llegir-la i punt. No hi ha cap autor sagrat. No ens cal. Les lectures les podem triar, podem decidir què llegim
Jo, personalment, he volgut llegir el que ens havia d’explicar l’Andrea i recomane molt llegir l’article de Leticia Asenjo a l’Ara Llegim sobre com funcionen els abusos a menors en l’àmbit familiar per entendre millor com arriba ara la denúncia a través de la premsa escrita. M’hauria agradat haver pogut donar companyonia a través d’Andrea a totes les altres víctimes, les que no han pogut parlar, les que no tenen altaveu, les que poden estar llegint tuits sobre el cas i recordant els seus propis fantasmes. Per totes elles, que les denúncies no queden en res. Que mai més llegim el nom d’Alice Munro sense estremir-nos.
