Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Ser o no ser plaga

Hi ha en aquest món plagues i víctimes i cal negar-se, tant com a un li sigui possible, a estar amb les plagues.

(La pesta, A. Camus)

 

Última columna del curs. Pensava parlar dels temporers, però no. Resulta que a l’Hospitalet tenim 300 casos confirmats de COVID. Oh my god, desembarcament de joves periodistes que no tenen ni idea d’on cauen, i a partir d’ara compartirem titulars amb el Segrià. Faig un tuit dient que el virus sí que entén de classes socials i que el brot no és a tota la ciutat sinó a la zona més densa i empobrida, i de seguida m’esquitxa una mica del verí habitual: que no exageri, que també hi ha hagut un brot al Club de Polo, que la densitat de l’Hospitalet és igual que la de l’Eixample, i que la culpa de tot és dels incívics i que (sorpresa) són quasi tots migrants. Mentre reenvio per WhatsApp àudios d’alerta en hindi i urdú, em pregunto si hem après res des de les pestes medievals. Llavors vam ser molt cruels per culpa de la por, els rumors i la ignorància. I ara… exactament igual.

Ja ho deia Camus al seu llibre, que la pesta podia arribar i desaparèixer sense que el cor dels éssers humans canviés ni una mica. Les pandèmies són moments històrics on ens confrontem amb les pors més bàsiques i on es lliura el combat fonamental entre el millor i el pitjor de nosaltres mateixos, entre la solidaritat i la barbàrie, i per això caldrà repetir mil vegades que sí, que el virus entén de classes socials, aquí i a Massachusetts. A Massachusetts perquè ho van dir la Universitat de Harvard i el Boston Globe (els de Spotlight) fa mesos després d’una investigació conjunta (mortalitat superior als barris pobres i entre les persones negres, llatines i racialitzades), i aquí perquè ho diuen les agències de salut pública i ho acaben de dir des del Servei de Salut Pública de la Diputació de Barcelona: les desigualtats socials produeixen diferències, tant en la vulnerabilitat (la possibilitat d’infectar-se) com en la severitat (la complicació de la patologia).

“Em pregunto si hem après res des de les pestes medievals. Llavors vam ser molt cruels per culpa de la por, els rumors i la ignorància. I ara… exactament igual”

És cert que al Club de Polo l’han pillada i que Sarrià mai s’havia sentit tan superpoblat com quan no els deixaven fugir a les seves segones residències, i és cert també que tècnicament la densitat de població de l’Hospitalet és similar a la de l’Eixample (si Cerdà aixequés el cap, fliparia), però les mitjanes són tramposes quan parlem dels barris més pobres. Als 7,46 km² de l’Eixample hi ha 35.644 habitants per km², però a Collblanc-Torrassa, el districte on hi ha ara mateix més casos confirmats, hi ha 56.000 habitants per km², i al de Florida-Les Planes som 57.638 habitants per km². Nosaltres a Tòquio o a Nova Delhi trobaríem que ens sobra espai. I petita gran diferència amb l’Eixample: aquí la gent no teletreballa, no té mútua, i no és normal anar cada quinze dies al psicòleg o a l’osteòpata. Aquí, fins i tot durant el confinament, la gent havia de sortir a treballar o a aconseguir menjar, i es va utilitzar el transport públic tres vegades més que a altres barris. Aquí s’ignoren els símptomes fins que ja no es poden ignorar perquè són greus, i es porta la mateixa mascareta blava fins que es trenca. Com deia fantàsticament l’Elisa Alegre-Agís, mentida podrida que tots estiguem al mateix vaixell: estem tots al mateix mar i passant la mateixa tempesta, però alguns van en iot o submarí, i altres en bot, amb armilla salvavides o estan tractant de mantenir-se a la superfície a manotades.

Malgrat els desastres que l’especulació ha causat a l’Eixample, ni els pisos ni les condicions de vida resisteixen la mínima comparació. Ser avui una persona vulnerable a la zona nord de l’Hospitalet és estar molt més exposat a emmalaltir i a morir. També per la COVID. En aquests barris no viuen metges i tenim molt poquetes veïnes  infermeres, però ja ho sabem, que la mala alimentació, la insalubritat i la manca de ventilació ens exposen més a les infeccions. Què és el primer que ha dit la nostra alcaldessa? Que vol saber on viuen els malalts per comprovar si els pisos reuneixen les condicions per fer el confinament, perquè ella ja ho sap, que segurament no. Al barri riem molt quan sentim dir a senyores arquitectes que porten vestits que costen el mateix que el que cobren moltes veïnes en un mes que la pandèmia canviarà la manera de fer pisos. Pisos per a qui? Totes les dones que netegen els pisos d’altres saben millor que ningú que hi ha feines que no donen per viure i cases que no són per estar-s’hi. I al barri a l’estiu és fàcil comprovar-ho. La densitat també puja perquè tots els baixos es lloguen i relloguen i els que hi viuen obren portes i persianes per poder respirar: salons a peu de carrer, parets senceres amb piles de capses i roba, criatures fent vida a la mateixa vorera que tothom trepitja.

Com totes les pandèmies, són moments de caça de bruixes i es torna a apuntar on sempre s’ha apuntat: els migrants. Però a la Torrassa, la Florida, les Planes o Pubilla Cases, les famílies migrants no són cap minoria sorollosa. Els veïns i veïnes nascuts a altres països ja superen en nombre els nascuts a Catalunya o a altres zones de l’Estat. Són els cívics, els incívics, els bons i els dolents, perquè són més de la meitat de la població. I no s’aglomeren per capritx sinó perquè l’infrahabitatge i la sobreocupació els expulsen a un espai públic que pràcticament no existeix. Amuntegats a casa, i als pocs bancs, als pocs parcs i a les poques pistes esportives que tenim. Per això l’estiu és un problema des de fa anys, i per això, igual que en l’edat mitjana assassinaven més els jueus si la pesta arribava coincidint amb la Setmana Santa, a l’estiu és molt més fàcil assenyalar-los. Pobresa, densitat i estiu ja eren un còctel explosiu abans del virus, i ara són la coartada per a tot i tothom.

“No s’aglomeren per capritx sinó perquè l’infrahabitatge i la sobreocupació els expulsen a un espai públic que pràcticament no existeix”

I vés per on que al final sí que parlaré dels temporers. Perquè al Segrià i a l’Hospitalet l’emergència sanitària només posa en evidència tot el que no s’ha volgut prioritzar fins ara, perquè es podia fer vida i fer política ignorant-ho. Ara a tot el país ja sabem muntar hospitals de campanya però encara no sabem com fer polítiques socials prou sòlides per aconseguir que no facin falta. A l’àmbit sanitari parlen de sindèmies quan hi ha una sinergia de pandèmies, i al Segrià i a l’Hospitalet el que tenim són sindèmies. No és només la COVID sinó com es creix a sobre de totes les patologies cròniques prèvies i de tots els determinants socials. Són els problemes reals i concrets d’habitatge i convivència i la seva ona expansiva encegadora. Són les poques ganes dels polítics de canviar-ho tot d’arrel, i d’una vegada.

A l’Argentina, les dones de les organitzacions populars van demanar pensar les quarantenes a escala de barri i no a casa. Per protegir-se de la violència de gènere i per generar estratègies col·lectives de cura. El que necessitem és aquesta imaginació i aquesta sensibilitat, obrir aquests camins. Dissenyar territoris i infraestructures de cura col·lectives per a la prevenció i l’autoprotecció. Que si hi ha veïns i veïnes que no han nascut aquí que no compleixen les normes, i tampoc les de protecció? I tant. Però a la xarxa de suport que ha alimentat 1.300 persones en el pitjor moment del confinament, la majoria de les veïnes que hi ha col·laborat també era d’origen migrant. I s’ha d’estar ben lluny d’elles per no adonar-se que no han esquivat tants obstacles i dificultats per venir a morir aquí d’un virus, en una habitació compartida. El que ens urgeix és deixar espai a la seva energia i la seva saviesa. Camus va escriure sobre la pesta per parlar del nazisme i de la resistència al totalitarisme. Tal com ell va dir, es tracta de no ser plaga, de no formar-ne part, de no alimentar-la. Es tracta d’estimar o de morir junts. No hi ha cap altra solució.

 

Bonus track“El coronavirus sí que entén de classes socials”,  amb David Fernàndez, a “El racó de pensar” d’El Matí de Catalunya Ràdio