Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

La COVID-19 sí que distingeix entre classes socials

L'autora intenta desmuntar el relat que el Coronavirus és un agent "democratitzador" perquè no distingeix entre persones riques i pobres a l'hora de contagiar. Per contra, argumenta, citant dades i documents, que hi ha una relació directa entre el risc de contagi i l'extracció social, i que les persones en situació de precarietat econòmica i d'exclusió estan més exposades a patir la malaltia i les seves conseqüències

/ Maria Conill Hernández

A partir de la crisi sanitària i social generada per la COVID-19, s’ha començat a repetir com un mantra que el virus no distingeix entre classes, gènere i altres variables socials: el virus “ens iguala a totes les persones”. El mateix Slavoj Žižek, reafirma a la compilació Sopa de Wuhan les paraules del viceministre de Salut de l’Iran, Iraj Harirchi: “Aquest virus és democràtic i no distingeix entre pobres i rics” i que “tots estem al mateix vaixell”. Doncs, això no és del tot “cert”: estem tots al mateix mar, passant la mateixa tempesta. Però alguns van en iot o submarí, i altres en bot, amb armilla salvavides, o estan tractant de mantenir-se a la superfície a manotades.

El virus no distingeix orgànicament entre cossos, i s’instal·larà en un organisme independentment de la seva condició, però l’exposició a ell i l’accés als tractaments sí que marquen una diferència: quan entra en joc el factor humà, apareix la desigualtat del virus. El discurs hegemònic basat en una sola línia científica, la biologicista i organicista, és perillós, ja que no està fent una distinció rellevant. Els factors socials generen condicions d’existència que fa que les malalties no operin de la mateixa manera en els cossos perquè, aquests, no són només un ens orgànic que portem amb nosaltres, com un objecte. El nostre cos és la nostra biografia, les nostres condicions socials, de gènere, la nostra diversitat funcional, i tot això, té una ressonància directa i indirecta en la salut. La crisi sanitària i la social no poden abordar-se per separat.

El nostre cos és la nostra biografia, les nostres condicions socials, de gènere, la nostra diversitat funcional, i tot això, té una ressonància en la salut. La crisi sanitària i la social no poden abordar-se per separat

Thomas Mc Keown, en el seu llibre Los orígenes de las enfermedades humanas (Crítica, Barcelona, 1990) explica que la disminució de la mortalitat en els segles XIX i XX es va produir abans de la introducció d’un tractament mèdic eficaç i que responia, sobretot, a la millora de les condicions d’alimentació, entre altres factors socials. Richard Wilkinson i Michael Marmot, en un informe per l’Organització Mundial de la Salut, Social determinants of health, the solid facts, defensen i posen en relleu la necessitat d’incorporar els factors socials com a determinants en la salut de les persones, tant en la investigació com en la intervenció.

En un article publicat a La Nación fa pocs dies, es donava compte de la importància de disciplines com l’antropologia en altres epidèmies, com en el cas de l’ebola, on el factor cultural va ser determinant en la propagació de contagis, i on va ser necessària la mirada antropològica per comprendre els perquès d’alguns fenòmens. La premissa “tots som iguals” trontolla, i necessita una deconstrucció.

La pobresa és un dels factors més rellevants i determinants en salut i ser pobre està o pot estar íntimament lligat amb la qualitat nutricional que tinguem. “És un fet ben conegut que un pobre estat nutricional comporta un major risc de contraure infeccions”; també sabem, segons l’OMS, que la COVID-19 causa infeccions greus del tracte respiratori en humans. Fins i tot hi ha algun estudi que comença a parlar de la importància nutricional específicament amb aquest virus, però des d’una òptica microorgànica, que no atén els contextos i condicions de vida.

Moltes professions que estan en primera línia són econòmicament precàries, invisibilitzades i poc valorades socialment i, en conseqüència, d’una classe social determinada. I per cert, moltes d’elles feminitzades

Si bé, de tota aquesta relació, no podem extreure’n conclusions, podem almenys començar a preguntar-nos o a generar hipòtesis: és la gent pobra, amb una nutrició deficient, més vulnerable a contraure el virus, o a viure’l amb major agudesa i gravetat? Però quan ho fem i investiguem, això hauria d’obrir un debat que vagi més enllà del que és “orgànic”, i no tracti les crisis de “salut” i “socioeconòmica” per separat, sinó que es posin en diàleg; si no, banalitzem i menyspreem els condicionants socials en els processos de salut / malaltia / atenció.

Però anem més enllà: si analitzem les dades estadístiques de Catalunya, per exemple, observem que hi ha un major nombre de persones infectades en els barris obrers o més empobrits, cosa que sembla succeir també a la Comunitat de Madrid. Si fem una llista de les professions que avui estem anomenant com “heroïnes” –en un afany, potser necessari, d’idealització i romanticisme del drama– com les caixeres de supermercats, moltes d’aquestes professions que estan en primera línia són econòmicament precàries, invisibilitzades i poc valorades socialment i, en conseqüència, d’una classe social determinada. I per cert, moltes d’elles feminitzades.

Però anem encara més enllà. Pensem en dues persones de vuitanta anys. Una té una gran fortuna i disposa d’assistència mèdica privada i un respirador propi. L’altra és un jubilat que anirà a una sanitat pública amb una UCI col·lapsada, on potser han de donar “el seu respirador” a algú més jove, perquè té major probabilitat de superar el virus. Tot i que a Espanya han prohibit explícitament aquesta pràctica, no podem dir el mateix en altres contextos. La classe social d’aquestes dues persones no només ha determinat la morbiditat, sinó, probablement, la mortalitat. Aquest cos pobre, que el virus “no distingeix”, és el que estem ubicant en un “context de vulnerabilitat”.

No només el virus té “causes socials” associades a les desigualtats, sinó que les seves conseqüències hi estaran també vinculades

Els cossos i les persones no són vulnerables per se, els vulnerabilitzem amb un aparell (un sistema capitalista) que exerceix una violència estructural basada en les desigualtats, com explica Bourgois. Aquests cossos del precariat no només estan més exposats al virus, sinó que les seves condicions socials faran que el virus, probablement, es desenvolupi d’una manera o d’una altra, i les causes no són merament biològiques i orgàniques. Per dir-ho clar, quan succeeix un suïcidi ens diuen: causa de la mort, suïcidi. Doncs no, la causa no és el suïcidi, això és una conseqüència. En alguns casos (poden ser infinits) potser és a causa d’una depressió, que és conseqüència d’una situació social, de no tenir feina, de quedar-te sense llar. Les causes són, doncs, una desigualtat, una condició d’existència que provoca un sistema.

Per tant, no només el virus té “causes socials” associades a les desigualtats, sinó que les seves conseqüències estaran també vinculades a això: els problemes de salut mental que tindrem a causa d’un índex d’atur sense precedents, una major precarització de les dones, malalties associades al confinament tant físiques com emocionals, seran conseqüència de la desigualtat amb la qual hem viscut el virus mateix i les seves conseqüències.

El virus no distingeix entre cossos orgànicament. Però el virus distingeix en les seves causes de contagi  i conseqüències associades. Així que no. El virus, en la pràctica, no ens iguala. El fet que Boris Johnson hagi estat contagiat no ens iguala amb ell. No és democràtic i sí que distingeix entre classes, gènere, i altres variables socials i culturals.

Cal abordar el problema des de les ciències socials en salut, des d’una antropologia mèdica i sociologia de la salut, i no només des dels laboratoris, la investigació biomèdica i els tubs d’assaig

Ens uneix? És possible que sí, a través de la presa de consciència del que és necessari: les cures, una sanitat pública forta econòmicament, etcètera. Aquesta consciència potser ens uneix. Però compte, que aquesta consciència no es viu en les mateixes condicions i no té el mateix impacte en la nostra salut.

La idea de generar un front comú contra el virus està molt bé, és necessària la unitat comunitària com a eix de treball per lluitar contra el virus. Però compte: aquesta batalla no és viscuda de forma igualitària. Per això, cal abordar el problema des de les ciències socials en salut, des d’una antropologia mèdica i sociologia de la salut, i no només des dels laboratoris, la investigació biomèdica i els tubs d’assaig. Amb això no restem rellevància ni importància a la seva tasca, és fonamental, però no pot ser l’única.