En aquestes setmanes de confinament, com sempre que es fan treballs domèstics mecànics que no requereixen suport emocional, hi ha hagut temps per a pensar. Són amb les quals, diuen els homes, també fan coses a casa. És quan es fan aquells treballs, necessaris però mecànics, amb què ja no cal pensar com s’executen, de pura repetició, que em venen pensaments recurrents. Durant anys, m’havia preguntat com és que em vaig unir al feminisme tan prompte, si havia crescut en el si d’una família en la qual no es parlava de la seua existència. I és que tot té el seu sentit, i més d’un.
En una d’aqueixes trucades, ahir vaig parlar quasi dues hores per telèfon amb la meua germana, la pediatra. Exerceix des de ja fa més de vint anys i és la nostra font, a més de brindar-nos una atenció permanent, d’informació mèdica. Similar a les famílies on hi ha un metge però més i millor, perquè no deixa de buscar el perquè de les nostres malalties, nous remeis o preventius per a més independència i millor consciència del nostre cos en un tot que integra l’entorn i les relacions que establim. “A veure –va dir– ens hem parat a pensar per què es diagnostiquen tantes dones d’hipotiroïdisme des que han començat a contar, ja en consulta mèdica, que estan més cansades del que és normal?” “Pensa-hi”, em va dir abans d’acomiadar-nos. No he deixat de fer-ho des de llavors.
Té una especial destresa evitant enfrontaments, elegant i hàbil com una gasela. No dedica les seues energies en discussions. La ironia és el seu fort en aqueixos casos. Envejable
Enmig d’un banquet de noces celebrades deu fer tres dècades, la major de les meues germanes em va omplir la copa de vi –jo tenia unes ganes de plorar que no podia dissimular– i va fer que en no deixara ni gota, tot d’una. No va ser l’efecte etílic el que va fer que em sentira millor la resta del dia. Ella m’havia vist, havia comprés la situació de vulnerabilitat en què em trobava i, sense preguntar-me, perquè enmig d’una celebració m’haguera trencat en plor, quedant en evidència, em va abraçar sota la seua saviesa i protecció. De tant en tant ho recorde, perquè no ho vull oblidar.
Tinc una altra germana que et fa veure la part bona només amb escoltar-la, està sempre al corrent de com estem les altres, des d’un segon pla si no cal més. Pot estar a anys llum ideològicament, però t’ofereix el seu reconeixement cada vegada que t’hi dirigeixes i pots demanar-li qualsevol cosa que necessites. Té una especial destresa evitant enfrontaments, elegant i hàbil com una gasela. No dedica les seues energies en discussions. La ironia és el seu fort en aqueixos casos. Envejable. Quan va teixir un preciós jersei per al meu primer bebé, li vaig dir que m’encantaria saber fer una cosa tan bonica. Em va respondre que ho evitara en la mesura del possible, perquè com més coses sabem fer més fem, i això no té fi. Vaig aprendre a teixir, però el seu advertiment em va servir per a aprendre a cuidar-me… anys més tard.
Per la velocitat amb què és capaç de parlar, no es diria que és poetessa, l’altra de les meues germanes, encara que potser hi té a veure que parla set idiomes. La naturalesa l’ha dotada d’una ment privilegiada. Captura les situacions en el temps d’un clic. Tu li dius una frase i ella processa la seua anàlisi i et retorna una tesi completa, fins i tot des de la teua pròpia perspectiva, en el temps d’agafar aire per a continuar parlant. Va deixar de treballar d’intèrpret perquè era viure en tensió massa hores de la seua vida. En els congressos es fumava molt, en aquells dies, i concloc que no era necessari consumir més de l’imprescindible per a mantenir-se en vida. S’havia rebel·lat sempre contra aquella mena d’alimentació lacteocarnívora, tan generalitzada entre les famílies amb possibles. No va parar de buscar fins a trobar qui l’ajudara a sanar un fetge obstruït i fer un canvi radical en la seua alimentació que, d’altra banda, s’ajustava com un rellotge a la seua idea de baix consum. Es llevava les sabates, quan ja no s’albirava la casa familiar, i anant amb ella et semblava normal caminar descalça pel carrer, si et molestaven les sabates o simplement si t’ho demanava el cos. D’ella vaig aprendre que trepitjar descalça la terra descarrega tensions i et reconcilia.
Els homes de la família mai van poder amb la germana més tossuda de totes. El pare albergava expectatives concretes per a la seua vellesa, perquè aquesta s’havia revelat com una gran cuidadora des de primerenca edat
Els homes de la família mai van poder amb la germana més tossuda de totes. El pare albergava expectatives concretes per a la seua vellesa, perquè aquesta s’havia revelat com una gran cuidadora des de primerenca edat, encara que no imaginava que seria ella qui triara a qui dedicar les seues atencions. Un dia, davant el reclam d’un dels nostres germans, se li va ordenar arreglar els pantalons d’un que no havia aconseguit convéncer-la per si mateix. Ella, sense piular, va passar la cremallera dels pantalons per la Singer, cosint la part davantera al costat de la posterior, davant l’estupefacció del seu amo. Allà va acabar el fet de cosir per a uns altres. Hui dia no conec ningú que no li guarde un total respecte. Anys després, amb diversos bebés a casa, va anar deixant que es buidara la nevera fins que el seu diligent i amorós pare es va trobar en una situació per a ell impensable, quan va obrir el rebost de la llet i allà no hi havia amb què alimentar els seus plançons. La meua germana es trobava treballant fora de casa i ell va haver de resoldre una situació incòmoda, si no autènticament estressant, i sé que ella no ha hagut de veure’s mai més en aqueixa mateixa situació. Tota una genialitat que requereix, a més d’intel·ligència, habilitat estratègica.
Un diumenge a la vesprada de finals de 1972, una altra de les meues germanes va agafar el dos cavalls d’amagat, portant-me amb ella perquè llavors era un risc anar sola a veure un nuvi. No comprenia per què ell no feia el que ella estava disposada a fer per a veure’s i estava determinada a aclarir-ho, veritablement indignada. Prenguérem camins limítrofs per a fer el camí més curt i, sobretot, perquè ningú poguera identificar per carretera el vehicle sostret sense permís. Sense mapes. Seguirem una ruta intuïtiva per la qual, per descomptat, recorríem sense llums per a no ser detectades i vam fer i vam desfer unes quantes bifurcacions, però no tinguérem cap intenció d’avortar el pla. Mai se m’ha oblidat la sensació de poder en la seua determinació, malgrat tot el que posava en joc, tant en el material i concret si es descobria a casa, com en el simbòlic respecte a la relació amb el seu nuvi. L’antic nuvi, un pelele, va arribar a ostentar càrrecs importants en l’administració pública anys més tard, però mai –mai– va meréixer el respecte i l’admiració que, des de llavors, li guarde a ella i a totes les núvies del món.
Durant els dies que vam caminar desmantellant la casa ja buida dels nostres pares, van anar eixint velles pertinences dels qui s’havien emancipat primer. Una altra germana major, de la qual encara no he parlat, em va fer lliurament d’una carta que hauria d’haver arribat en el seu moment a les mans del nostre pare, al mateix temps que m’explicava, per primera vegada, com l’havia interceptada per a evitar nefastes conseqüències que haguera tingut per a la meua personeta de llavors. Tan culpable la feia sentir aquell acte de rebel·lió, que no es va atrevir mai a desfer-se del tot del document. Ella hauria d’intercedir per mi en situacions posteriors i adverses, fins i tot per damunt de les seues creences més fermes, però fins a l’episodi de la carta no vaig comprendre que, en realitat, he comptat sempre amb una xarxa d’aprenentatge i suport invisible entre les meues set germanes. Una sort.
