Setembre. Teniu llistat de propòsits per al nou curs? Jo sí, sempre. Sóc molt bona fent llistes de propòsits. Al setembre i al gener. I cada diumenge. I cada vespre. Un dels meus propòsits recurrents és llevar-me d’hora. O com a mínim a l’hora. I any rere any, matí rere matí, vaig fracassant dolçament entre els llençols del llit, sense adornar-me’n, sense saber defensar-los, els meus propòsits. No m’adono si el despertador ha sonat o no. Sembla que sí, que en algun moment m’he aixecat per aturar-lo i he tornat després al llit. Merda, arribo tard un altre cop.
Així és com anava la cosa fins fa poc… Però darrerament he trobat la manera d’aconseguir-ho, ni que sigui alguns dies. Perquè la Mar m’ajuda. Òbviament no m’estic referint a mi mateixa, penso que ja ha quedat clara la meva força de voluntat. Em refereixo a una altra Mar, la meva veïna, que viu a la casa de davant, a l’altra banda del carrer.
Cada matí, quan la Mar surt puntual per anar a la feina, creua el carrer i em pica a l’intèrfon per despertar-me. Jo sovint m’enduc un ensurt (tinc l’intèrfon sota el dormitori i són casetes baixes), salto del llit, obro el balcó, ens diem bon dia (bé, ella canta “Booon diaaa!” i jo murmuro “nyommdia”), se’n riu dels meus cabells i la meva cara, somric com puc i d’aquí, directa a la dutxa, res de tornar al llit, que ja m’ha tocat l’aire i ja em dec al compromís adquirit amb la meva veïna de l’altra banda del mirall, ai, del carrer. I és que, com deien a Barrio Sésamo: “Solo no puedes, con amigos sí” (mai no he oblidat aquell pobre xaval que intentava jugar a futbol tot sol, estressat per xutar i parar els seus propis gols, us enrecordeu?).
No negaré que molts dies no ho aconsegueixo. O bé perquè inexplicablement no sento l’intèrfon o bé perquè la nit abans m’he tirat enrere amb un WhatsApp d'”Avortem l’operació” pel motiu que sigui. La Mar em demana llavors les mínimes explicacions, per saber si tinc falta greu per mandrosa o si és de les perdonables. Però, si bé és cert que hi ha dies en què no aconsegueixo sortir del llit, també ho és que, si surto, no hi torno. Si he mirat la Mar als ulls mantinc el meu compromís i això és un gran canvi en relació amb antigues estratègies de despertadors disseminats pel passadís: no em miraven als ulls els despertadors. Mai la màquina podrà suplir l’ésser humà, que no es flipin alguns gurús tecnofílics.
Quin món de merda estem construint quan necessites una escala i no piques a la porta del costat? Quan vas pel carrer enganxat al mòbil escrivint que se t’ha perdut el gos, en comptes d’aixecar la vista de la pantalla i mirar al voltant a veure si el trobes, o enganxar un cartell de gos perdut dels de tota la vida?
Però es flipen. També els inversors de fum i aplicacions que no desenvoluparien si apliquéssim tots i totes una mica de sentit comú a la vida. Facebook acaba de recomanar-me’n una. Es diu Nextdoor i és una aplicació per “descobrir el teu barri” coneixent veïns i interactuant amb ells. El vídeo de presentació diu: “¿Alguna vez has necesitado una escalera? ¿Correr la voz porque se te ha perdido tu perro? ¿O saber cuándo se acaban las obras de la calle de tu barrio? Nuestros vecinos pueden ayudarnos de muchas maneras. Pero hoy en día muchos no conocen a sus vecinos ni saben cómo ponerse en contacto con ellos. Nextdoor cambia esta situación con una red social privada sólo para la gente de tu barrio. Es un lugar donde tu y tus vecinos podeis interactuar, hacer preguntas, intercambiar recomendaciones… ¡y es totalmente gratis!”
Pots parlar amb els teus veïns i totalment gratis!!! Tremenda ganga. Estem perdent diners cada minut que passa i no ens baixem aquesta app. Quina depressió tot plegat. Miro a veure qui l’ha fet: “Hecho por tus vecinos de España y San Francisco”. Ah, l’aldea global, el barri en estat pur.
Quin món de merda estem construint quan necessites una escala i no piques a la porta del costat? Quan vas pel carrer enganxat al mòbil escrivint que se t’ha perdut el gos, en comptes d’aixecar la vista de la pantalla i mirar al voltant a veure si el trobes, o enganxar un cartell de gos perdut dels de tota la vida? (cert és que d’aquí poc enganxar el cartell de “gos perdut” serà atemptar contra la neutralitat de l’espai públic). Tristament cert és també que hoy en día muchos no conocen a sus vecinos ni saben cómo ponerse en contacto con ellos.
Aquells dies d’octubre portaren no només impressionants aprenentatges polítics al voltant de l’auto-organització col·lectiva, sinó que serviren també i en bona mesura per adonar-nos de com ens prova conèixer els nostres veïns i veïnes, estrènyer vincles, teixir xarxes de proximitat i abonar el suport mutu
No saben, no sabem. Hem desaprès coses tan bàsiques de la vida en comunitat com parlar-li al veí. I arribats aquest punt em pregunto com vaig conèixer la Mar. Va ser el Sergi, amb qui havia coincidit mil anys enrere i qui vaig retrobar en arribar a Sant Andreu, qui me la va presentar fa uns anys, però va ser a partir de l’1 d’octubre que ens vam començar a fer més, igual que amb altres veïns i veïnes.
No sé si, com diu el David Fernàndez, aquells dies “volent ser república, vam aprendre a ser poble”, però segons com vam aprendre a ser barri. Dic segons com perquè en el cas de Sant Andreu de Palomar no puc dir barri, que es lia, que Sant Andreu es reivindica poble, com era ja abans de l’annexió forçada a Barcelona el 1897. Sigui poble o sigui barri, aquells dies d’octubre portaren no només impressionants aprenentatges polítics al voltant de l’auto-organització col·lectiva, sinó que serviren també i en bona mesura per adonar-nos de com ens prova conèixer els nostres veïns i veïnes, estrènyer vincles, teixir xarxes de proximitat i abonar el suport mutu, aquest concepte tan complex i innovador que diu que si necessites una escala provis a picar a la porta del costat, que potser en tenen una.
Bé, diu coses més treballades. El concepte de suport mutu es va desenvolupar el pensador anarquista Piotr Kropotkin en contraposició a la teoria del darwinisme social i ve a dir que la cooperació és un mecanisme natural de supervivència dels animals i, per tant, que no és cert que la competitivitat sigui el natural i intrínsec als éssers vius. L’Anna Maria m’explica que Kropotkin era geògraf i naturalista i que va reflexionar sobre el suport mutu observant els animals a Sibèria. Me’n parla a una cuina del Priorat mentre despara una taula que ha acollit visites d’aquí i allà. Lluny queda el fred siberià, però no tan lluny l’hostilitat de la intempèrie política, social. I és setembre i ve la tardor, octubre i que llarg es fa després l’hivern. Piquem-nos a les portes, per demanar-nos escales, per despertar-nos.
