No n’hi ha d’altra. Vull dir que quina en seria l’alternativa, si no? I per què? De vegades, tan sols cal mirar quin és l’interès del colonialista per tal de dirimir què convé al colonitzat, si és que vol deixar-ho de ser, recuperar-se en dignitat
i en identitat també (contradictòria i diversa i amb arrel i en evolució, la identitat d’un poble). I en el cas del País Valencià, l’interès i la dèria, l’obsessió malaltissa de l’Estat espanyol ha estat (i és) separar-lo de la resta del país i, concretament i especialment, del seu nord. Perquè és en aquest retrobament, en aquesta relació d’anada i tornada (també contradictòria i per vies diverses i amb arrel i en evolució) que el País Valencià es recupera en força i en potencial i en perspectiva (culturalment i econòmicament i en voluntat democràtica també). I és així que pren sentit l’avís directe i en forma d’eslògan que va deixar anar Joan Fuster en el discurs famós (ja ho feia, això, també: al costat del raonament que desplega anàlisi i argumentació, la frase-sageta que se t’enganxi a l’enteniment): “O ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble”.
Aquesta és la clau. O una de les claus.
Val a dir que la pregunta també seria pertinent des de l’altra banda: “La construcció nacional de Catalunya ha de basar-se a…?”. I és que el projecte d’acabar de bastir i consolidar això que som tan sols pot existir si és recíproc
A partir d’aquí, podem parlar, i segurament discutir, el com i el quan i les etapes i les formes i etcètera. I anar provant, com de fet ja passa, perquè no cal esperar a tenir unanimitats per endegar la feina. I n’hi haurà que recalcaran la importància de no deixar d’esmentar el nom de la cosa, Països Catalans, i de visualitzar-ne el mapa, i n’hi haurà que consideraran que abans que res cal reforçar, al sud, la consciència de subjecte diferenciat respecte de la identificació nacional hegemònicament imposada (és a dir, l’espanyola), i que a partir d’aquí és que es podrà plantejar la relació d’aquest subjecte amb el conjunt. Potser sí. O, més ben dit: potser també. Al capdavall, totes dues estratègies es complementen si no es perd de vista la perspectiva i la fita. I, en totes dues, la confrontació amb Espanya hi és sempre axial (una confrontació que per una part molt important del poble valencià és vista sovint, i encara, com l’antipatia per un “Madrid” que no representa l’Estat, sinó la part extractiva d’un conjunt compartit). I hi actuen qüestions com ara el respecte per i la defensa de la llengua i la cultura pròpies, és clar, però també àmbits més materials (i alhora simbòlics), com ara les infraestructures o, més exactament, la manca i la negació d’infraestructures (aquest tall antieconòmic i tan perjudicial que perpetra l’Estat espanyol entre València i Barcelona per mer nacionalisme d’imposició), o l’espoliació fiscal (un altre, i significatiu, mapa que ens dibuixa el país complet), etcètera.
Val a dir que la pregunta també seria pertinent des de l’altra banda: “La construcció nacional de Catalunya ha de basar-se a…?”. I és que el projecte d’acabar de bastir i consolidar això que som tan sols pot existir si és recíproc. De sud a nord i de nord a sud, per al cas que ens ocupa. Perquè si al País Valencià no es percep (com massa sovint passa) que hi ha interlocució i aliança al nord, si quan València tomba la vista a Barcelona, Barcelona xiula i mira cap a una altra banda i a mi no m’emboliquis, hi tenim, tots, molt mala peça al teler. La responsabilitat és mútua, aquí. Igual com mútua és la supervivència, l’interès i el projecte de futur. Que, en tot cas, sempre és una perspectiva molt més engrescadora que no la de romandre com un manyoc de províncies despersonalitzades, dependents, munyides fins a l’extenuació i amb un toc de folklore graciós i bien entendido, per a distracció de turistes madrilenys.
