Es van conèixer estudiant Filologia Catalana i, davant la manca de referents LGTBIQ+ en català, especialment a les Illes, es van decidir a començar a crear cançons. Ara, Vicenç Calafell, Àngel Exojo i Ferran Pi conformen el grup Fades i, amb una performance pop que parteix de la tradició catalana i la dissidència queer, fan una proposta per sacsejar categories estanques.
Sovint dieu que no us identifiqueu com a cantants, sinó més aviat com a performers. Si entenem la performance com un gènere que convida el públic a la reflexió, quin és l’objectiu de les vostres performances?
Vicenç Calafell: Nosaltres, al principi, no mos definíem com a cantants perquè no tenim formació de cant. I és cert que cantàvem molt malament. Ara m’atrevesc a dir que potser sabem afinar una mica més. Jo sempre sent que la performance és un acte polític que vol remoure consciències, i això és realment l’objectiu principal de Fades.
Ferran Pi: Sí, en certa manera, noltros plantejam una renovació: ja sigui estètica, ja sigui de discurs… Sacsejar una mica.
Canteu: “Vaig en minifalda Dominnico, salvatge. I pujant s’escala se’m veuen ses calces”. Quin paper juga l’estètica a l’hora de comunicar el vostre missatge?
V. C.: Partim d’això: som tres persones que, potser alguns cops són llegides com a cis, però que ens movem dins la no-binarietat. Rebutjam els estereotips de gènere, també a través de l’estètica. Que un home, o algú llegit com a home, dugui una falda encara trenca aquests estereotips. És una tonteria haver d’explicar-ho, però que un home, perquè se l’ha llegit com a home, dugui una falda, potser sí que trenca aquests estereotips. Jo sempre pens que si algú des públic, quan mos veu damunt l’escenari, pensa: “No sé què són, però m’agrada”, ho estam fent molt bé.
“Això de les noves masculinitats és cuidar l’ego masculí en un intent de protegir la norma vigent, hegemònica, del que és ser un home”
F. P.: La feminitat ens permet trencar aquests estereotips de gènere, però també exploram molt la masculinitat. És una cosa que també treballam. Tot i això, és cert que no s’ha de caure en aquest discurs de les “noves masculinitats”.
Àngel Exojo: Sí, això de les noves masculinitats és cuidar l’ego masculí en un intent de protegir la norma vigent, hegemònica, del que és ser un home. S’utilitza perquè no et sentis tan malament amb la teva identitat masculina.
En aquest mateix tema, Minifalda, del vostre últim disc Metallix, mescleu un cant com el del Virolai amb ritmes brasilers i electrònics. En molts altres temes, també apareixen referències culturals catalanes. La formació en Filologia Catalana, durant la qual us coneixeu, té un lloc en la vostra proposta artística?
F. P.: És un eix central. Fades no s’entendria si no fos en català i no s’entendria si no fóssim tres filòlegs catalans. Moltes vegades se’ns etiqueta com a tres persones antitradicionalistes, però, realment, hem estudiat quatre anys de Ramon Llull i de Mercè Rodoreda. Justament el que pretenem amb cançons com Minifalda, en què incorporem el cant del Virolai, és demostrar que la tradició no és una cosa estàtica ni inamovible, sinó que hi pots jugar i innovar. Volem demostrar que es pot jugar amb el gènere masculí-femení, però també es pot jugar moltíssim dins els gèneres musicals.
“Moltes vegades se’ns etiqueta com a tres persones antitradicionalistes, però, realment, hem estudiat quatre anys de Ramon Llull i de Mercè Rodoreda”
Qui havia pensat, per exemple, que un funk brasiler podria estar fet amb el Virolai? A través d’aquestes combinacions impossibles busquem explorar l’androgin, no només en qüestions de gènere social, sinó també en qüestions de gènere musical.
À. E.: Nosaltres vam notar que, dins la indústria, hi havia una certa absència de referents pop en català. I no és que no en tinguem, perquè en tenim. La qüestió és que els oblidem. Per això, la primera cançó que vam treure va ser “123”, fent referència a Les tres bessones. També per això vam fer un sample d’una cançó de Maria Hein i d’una altra de Maria Jaume, perquè són estrelles pop catalanes. Doncs reivindiquem-les com a tal. Tractem-les com a tal. A més, nosaltres juguem amb dues llengües: la llengua pop –que és llenguatge queer– i la llengua catalana. Per tant, és igual si parlem de la Moreneta i algú no sap què és; s’entén què estem expressant.
Us presenteu com a grup queer. Què significa per a vosaltres?
F.P.: Avui en dia podríem dir que queer substitueix l’expressió “gènere dissident”: qualsevol persona que no sigui llegida com a home o dona, o que practiqui sexualitats diferents. És a dir, gairebé qualsevol persona dins el col·lectiu LGTBI es podria denominar queer. Tot i que hi ha molta discussió sobre això, realment l’origen del terme queer fa referència a algú que no forma part d’un sistema.
“Queer és un concepte contradictori, anticategòric en certa manera, una posició política de rebuig envers la norma. I, a la vegada, ens agrada perquè és un lloc on ens sentim segures”
Per tant, moltes vegades, quan se’ns cataloga com a queer, és una mica contradictori. Perquè, què vol dir que una cosa és queer? Que no és. Té un origen bastant nihilista. Per nosaltres, queer és un concepte contradictori, anticategòric en certa manera, una posició política de rebuig envers la norma. I, a la vegada, ens agrada perquè és un lloc on ens sentim segures.
V. C.: Sí, és un espai de seguretat, perquè és un lloc on les etiquetes no tenen sentit. Queer també va sorgir en oposició als col·lectius homosexuals més assimilats: homes blancs, musculats, que participaven en l’Orgull. També respon a una manca de privilegis.
À. E.: Però també és una categoria i un posicionament polític, davant del binarisme i davant d’una societat que es regeix per aquesta norma. Una persona que es pot considerar gai o lesbiana no té per què ser queer. T’has de sentir identificada amb aquesta expressió, amb aquesta identitat i amb el context i la connotació que té. Per posar un exemple: potser si preguntes a una persona que es diu Pere o Lídia qui són, et diran “soc un home”, “soc una dona”, “tenc aquesta edat”, “he estudiat això”… En canvi, a mi, com a mínim, no em passa pel cap que la meva primera definició sigui “soc un home”. No hi penso, perquè no sento que això identifiqui ni defineixi la meva manera de socialitzar, d’expressar-me o de veure el món. És a dir, crec que cap de nosaltres ens definiríem com: “En Vicenç és un home, en Ferran és un home, i l’Àngel és un home”. No som tres homes que fan música.
Vivim un moment complex: d’una banda, sembla que hi ha més visibilitat per a les dissidències sexuals i de gènere. Però en paral·lel, proliferen els discursos d’odi i, en definitiva, augmenta la LGTB-fòbia. Com viviu aquesta tensió?
V. C.: Jo crec que aquests dos fets tenen molt a veure entre ells, perquè, òbviament, que hi hagi més persones queer i dissidents visibilitzades fa que el conservadorisme tengui moltíssima més por i que s’esfondrin els seus fonaments. Fonaments misògins, masclistes, racistes i de tot. Que nosaltres estigam avui a una entrevista o que estiguem davant d’un escenari, a tota aquesta gent els crea odi i rebuig. I per això hi ha aquest auge.
“Que estigam a una entrevista o en un escenari esfondra els fonaments d’alguna gent i els crea odi i rebuig. I per això hi ha l’auge de l’LGTBIfòbia”
F. P.: Rebem missatges d’odi cada dia a través d’Instagram i TikTok, fins i tot amenaces. És paradoxal: acabes un concert amb 600 persones aplaudint-te, i al cap de dos carrers t’insulten per ser maricón. Per sort, som tres i hi podem fer front amb humor i en comunitat. Tot i això, es passa por simplement per portar talons o extensions. O sense dur-los! Jo avui vaig super masculí, però això no m’allunya de la meva queerness.
À. E.: El problema no és el que fas, sinó que existeixis. El que molesta és que persones dissidents hagin accedit a espais on abans no hi eren. No és el que dius, ni com et vesteixes: és que hi siguis. I això és molt greu. Vivim en un estat hereu del franquisme, amb totes les seves implicacions: nacionalitats reprimides, identitats reprimides, valors que continuen intactes.
F. P.: I això no és només aquí: hi ha un auge feixista a tot Europa. Mallorca ja ha caigut. El País Valencià també. I jo crec que l’Estat espanyol és el següent.
V. C.: A més, aquesta visibilitat no sempre és positiva. A vegades tens més exposició, però també més perill. Hi ha molts festivals que ens posen al cartell perquè toca, perquè queda bé tenir una quota queer.
“Sabem que si toquem en un festival mai coincidirem amb Svetlana, perquè un dels dos ja ocupa la quota”
Per això sabem que si toquem en un festival mai coincidirem amb Svetlana, perquè un dels dos ja ocupa la quota. Però després no et donen ni infraestructura, ni seguretat, ni et protegeixen. I sents que no estàs allà pel teu projecte.
Una de les vostres cançons es diu Gays and girls. És aquesta també la millor manera de descriure el vostre públic?
V. C.: Gays and girls fa referència a un espai segur: inclou les meves amigues maricones, les femenines, les dones trans, les lesbianes, les mariliendres… És un lloc de marginades. Tot i això, també volem persones cishetero als concerts.
F. P.: Pensar que Fades és només per a gent queer és una manera d’encaixonar allò queer com un reducte perifèric. Fades pot arribar per moltes bandes: si no ho entens per la part queer, ho entendràs per la catalanitat. Si no, pel pop. I si no, et farà gràcia. I ja està.
Heu percebut que la vostra música pot remoure idees o generar un canvi en aquell públic que va més enllà d’aquestes gays and girls?
F. P.: Sí, ho hem notat sobretot amb criatures molt petites, de 12 o 13 anys, que encara no tenen una identitat del tot formada, però a qui influïm. És molt guapo veure adolescents que et diuen “em feia por posar-me una falda, fins que he vingut aquí”.
À. E.: Aquesta obsessió i necessitat que tenen, sobretot les més petites, de veure’ns… em toca molt. Busquen referents. I al final, també canvien una mica les famílies: si la canalla vol veure Fades, cari, et toca quedar-t’hi. T’agradi o no.
“Si la canalla vol veure Fades, cari, et toca quedar-t’hi. T’agradi o no. I al final també canvien una mica les famílies”
V. C.: Jo ho he vist molt amb la gent castellanoparlant. Molts ens han dit que començaran a aprendre català per nosaltres. També hi ha nòvios cisheteros que venen amb les seves nòvies, i després d’estar mirant el concert així com de lluny, s’acosten i et diuen “bro, m’ha agradat molt, eh?”. Alguna cosa els ha remogut.
Com us imagineu el futur de Fades?
F. P.: Ara tenim una gira amb molts concerts. De fet, tancam a València, Mallorca, Madrid i Barcelona, el 16 de gener a Razzmatazz. De cara a l’any que ve, tenim moltes coses a dir encara. Tenim moltes inquietuds artístiques i ja pensam en el següent disc, però ho hem de fer amb calma.
“Quan el PP i Vox han tornat a governar, a Mallorca, per exemple, s’ha notat: no tenim bolos”
Les coses artístiques també s’han de cuidar. Ara mateix vivim en un ritme superaccelerat, amb un consum de música excessiu. Una cançó ha de durar una setmana. Amb aquest ritme no tens temps de fer realment un disc que suposi un canvi de paradigma ni pots crear una estètica amb un impacte real, perquè tot passa massa aviat.
À. E.: Jo potser soc una mica més pessimista. Justament per això: pel ritme que imposa la indústria i el capitalisme. La gent consumeix molt de pressa… i t’oblida igual de ràpid. El que volem transmetre és tot el contrari: volem ser atemporals. Que la gent pugui creure en el nostre discurs i les nostres cançons al llarg de tota la seva vida. Que no siguem una flama que crema i s’apaga. I també pateixo pel futur polític del país. Quan el PP i Vox han tornat a governar, a Mallorca, per exemple, s’ha notat: no tenim bolos. I això ens afecta moltíssim.
