Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Ayoub Aouaj i Abdel Hak Chakuor, joves de la Tancada per Drets de Girona

"Si estàs al carrer, no pots ni treballar ni estudiar, només et preocupes de sobreviure"

Ayoub Aouaj (a l'esquerra) i Abdel Hak Chakuor a la Facultat d'Educació de la Univesitat de Girona / Toni Ferragut

Fa una setmana que més d’una vintena de joves estan tancats en una aula de la Facultat d’Educació de la Universitat de Girona (UdG). Si bé és cert que al llarg de la història hi ha hagut diverses tancades de persones migrades -com la del 2001 a la parròquia de Santa Maria del Pi de Barcelona o la de l’Antiga Escola Massana, que fa pràcticament dos anys que hi són-, mai abans el jovent havia estat protagonista. Quan van arribar com a menors d’edat a Catalunya, van quedar sota la tutela de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) en centres de menors, però amb la majoria d’edat han quedat desemparats: sense sostre ni suport econòmic i, per tant, en la majoria dels casos abocats al carrer. Amb la reivindicació clara de “pa, sostre, papers i treball”, la Tancada per Drets organitza cada dia xerrades i debats, teatre, cinefòrums o fins i tot un torneig de futbol, que es jugarà el pròxim dissabte. Amb la crisi del coronavirus, però, la UdG ha hagut de tancar les seves portes, però afers socials ja els ha oferit un alberg com a mesura excepcional. Conversem amb Ayoub Aouaj i Abdel Hak Chakuor, dos dels joves tancats.


Quan vau arribar a Catalunya?

Ayoub Aouaj: Vaig néixer al Marroc i porto aquí dos anys, vaig arribar el febrer de 2017. Ja tinc divuit anys, el 13 de març en faré dinou.

Abdel Hak Chakuor: Fa un any i mig que vaig arribar des de Tetuan


Quina és la vostra experiència sota tutela de la DGAIA?

A.A: El primer dia que vaig arribar ja em van portar a un centre d’acollida que es diu Oikia, a Girona. Vaig estar-m’hi cinc mesos i després em van traslladar a un pis compartit, tutelat, i quan vaig fer divuit anys em van fer fora. Quan vivia al centre no coneixia ningú, no sortia massa, però quan em van portar al pis, vaig començar a obrir-me una mica més. Semblava el primer dia, va ser com recomençar.

A.H: Jo vaig estar a Oikia també i, com l’Ayoub, em van portar a un pis i després em van deixar al carrer. Fa vuit mesos d’això i no tinc res: ni papers ni feina. Estem aquí per reivindicar els nostres drets, hem de lluitar.

A.A: Quan fem divuit anys ens trobem en una situació molt complicada. Ens perdem al carrer.


Què us comporta estar en situació administrativa irregular?

A.H: No pots treballar, no pots estudiar, no pots tornar al teu país, no pots fer res. Si estàs al carrer i no tens papers, no tens ni per menjar. Et veus obligat a entrar a un Mercadona i agafar-lo. Ningú et dona res i has de sobreviure.

A.A: Quan fem divuit anys, ens treuen tots els recursos i les ganes de fer bé les coses. Si estàs al carrer, no pots ni treballar, ni estudiar, ni res. Només et preocupes de sobreviure. Fins i tot costa aixecar-se al matí.

La història d’Ayoub Aouaji i Abdel Hak Chakuor al palmell de les seves mans |Toni Ferragut

 

A més dels riscos que comporta viure al carrer, denuncieu persecució policial. 

A.A: Quan ens para la policia, el primer que fa és provocar-te. Si et queixes, et porten a la comissaria, hi passes alguna nit i quan surts, tornes al carrer on et tornaran a parar.

A.H: Molts, quan et paren, et pregunten què estàs fent aquí, et diuen que tornis al teu país i que vens a robar… pensen que tots som iguals.


I amb l’entorn gironí, quina relació teniu? Creieu que coneixen la vostra realitat?

A.A: Depèn. Hi ha gent que ens dona suport i altra que no. És cert que hi ha gent que no té massa informació de la situació en què ens trobem.

A.H: Hi ha una part d’estudiants que està amb nosaltres.


Com vau organitzar la tancada?

A.A: L’hem pogut dur a terme perquè fa mesos que estem treballant amb l’Espai Antiracista de Girona i ens han ajudat molt. Hem dedicat molts esforços a la tancada; fa més de tres mesos que fem assemblees i recollim material.

A.H: En altres ocasions ja hem denunciat els problemes dins els centres de menors, que a més, continuen fent fora la gent i deixant-la al carrer. Això no és bo per a ningú.

Els joves migrats aprofiten la tancada a la UdG per realitzar cercles de conversa de llengua catalana |Toni Ferragut

 


Què hauria de passar perquè la tancada acabi?

A.H: Volem papers, sostre, estudiar… volem fer moltes coses. El més important són els papers. Sense papers, no tens res. Molts xavals volen canviar la seva vida.

A.A: Estem cansats d’aquesta vida.


Com imagineu el vostre futur?

A.H: Jo vull ser professor de filosofia.

A.A: El meu somni era ser jugador de futbol, però ara ho veig molt difícil, perquè no puc jugar, no puc anar als entrenaments. Tenim moltes altres prioritats, no tenim família i ens hem de cuidar nosaltres mateixos. Ho fem tot sols. Com he abandonat la idea de ser jugador, m’agradaria ser infermer, començaré a estudiar l’any vinent.

A.H: Volem que l’administració ens escolti i canviï les coses. Han de trobar una solució. No volem que cap altre noi estigui al carrer. Fa sis mesos que visc al carrer, sota un pont, sense menjar ni res de res. Estava buscant feina per les platges però no trobo res. Lluitarem pels nostres drets.

A.A: Nosaltres ja hem patit molt. El que hem viscut és el més difícil que podrem trobar en aquesta vida.

Articles relacionats