Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Anahita Nassir i Ana Beltran, portaveus de "Dona Vida Llibertat" per Iran

"Si la comunitat internacional prima els interessos econòmics, la població iraniana continuarà subjugada al règim"

Anahira Nassir i Ana Beltran són filles d'exiliats iranians / Victor Serri

La mort sota custòdia de la policia de la moral iraniana de la jove kurda Jina Mahsa Amini ara fa quatre mesos va desencadenar una onada de protestes a l’Iran que fins al moment ha deixat més de 500 persones mortes en els enfrontaments, més de 20.000 detingudes, quatre persones executades per part del règim dels aiatol·làs i més de 100 amenaçades de ser-ho en un futur pròxim. Encapçalada per dones des d’un primer moment, es tracta de la mobilització més important en dècades al país, que a més de llibertat per la dona, va començar reclamant “canvis en el règim per demanar ara un canvi de règim”. Anahita Nassir i Ana Beltran són filles d’exiliats després de la revolució islàmica de 1979. Des de Barcelona, Nassir i Beltran són dues de les portaveus de l’organització que ha convocat la manifestació d’aquest dissabte 21 de gener sota el lema “Dona Vida Llibertat” a la plaça de Catalunya en suport del poble iranià, però també “en defensa d’uns valors universals”. Parlem amb elles per saber en quin moment es troba la lluita dins el país, de la situació de la dona des de l’arribada del règim o de la corrupció que evapora els beneficis dels combustibles fòssils d’un país que està entre els primers productors del món.


Quatre mesos després de la detenció i mort de Jina Mahsa Amini a mans de la policia de la moral iraniana, com han evolucionat les protestes?

Anahita Nassir: En un primer moment es va tractar d’un moviment espontani liderat per dones. Les protestes no consistien en grans manifestacions, sinó accions petites arreu de les ciutats com cremar un contenidor, tallar un carrer o manifestar-se alhora a llocs de ciutats diferents. Hi ha hagut moments de molta intensitat i suport per part de la població. Ara sembla que decauen les forces, perquè el règim ha fet servir una repressió brutal i massiva contra les protestes. El fet d’haver executat quatre persones ha fet que moltes manifestants es desanimin. Però les protestes continuen i no es demanen canvis en el règim sinó un canvi de règim.

Ana Beltran: La majoria de gent que està sortint al carrer són persones joves, però el fet singular d’aquest moviment és que no són només elles. Això el diferencia d’altres protestes, com la del 2009 per denunciar frau electoral, que va estar encapçalada per joves universitaris de les grans ciutats. En aquest moment estem parlant d’una lluita transversal en tots els sentits.


El mes de desembre es van anunciar diverses jornades de vaga general com a protesta, una acció amb moltes implicacions en un règim com l’iranià. Quin ha estat el seguiment?

“El fet que s’hagi convocat una vaga general a tot el país durant tres dies demostra com és de fort el sentiment de frustració acumulada”

A.N.: Cal tenir en compte el context. Des de l’inici de la República Islàmica l’any 1979 estan prohibits els partits polítics, les organitzacions i els sindicats com a tal. El fet que s’hagi convocat una vaga general a tot el país durant tres dies demostra com és de fort el sentiment de frustració acumulada. A més, cal tenir present que la mort de Jina Mahsa Amini ha estat el detonant d’un conflicte latent durant molts anys. Dit això, la vaga va tenir molt de seguiment, de fet s’ha tornat a convocar aquest gener. Els sectors que més l’han secundada són aquells que ja havien protestat per motius diversos abans de la mort de la jove, la majoria d’ells són funcionaris públics o treballadors del sector petroquímic, on molta gent treballa pel règim també. És cert que la mort de Masha ha estat el detonant, però aquesta lluita contra la desigualtat de gènere es barreja amb la lluita contra altres desigualtats, com la socioeconòmica, la política, la religiosa, l’ètnica…


La corrupció és un dels fenòmens que més es denuncia en les protestes. Com has mencionat, l’Iran té nombrosos recursos naturals –per exemple, és propietari junt amb Qatar del dipòsit de gas natural més gran del món–, però molta gent continua en situacions de gran vulnerabilitat econòmica.

A.N.: A L’Iran, la seva dimensió demogràfica (té al voltant de 84 milions d’habitants), una cultura molt important i una riquesa en recursos naturals el podrien convertir en la potència regional de la zona. Tanmateix, tot i aquesta importància geoestratègica, el benefici dels recursos naturals no repercuteix en la població per la corrupció del règim. Tota la constel·lació d’alts funcionaris que hi conviuen són els que eviten que caigui el règim. Molta gent s’enriqueix amb la venda dels recursos naturals, però fins i tot moltes de les seves infraestructures han quedat obsoletes i han d’importar una part de petroli per poder dur a terme alguns processos industrials. Ara mateix, la població no es beneficia d’aquests recursos, al que s’ha de sumar una inflació enorme i la falta de perspectives de futur. A l’Iran hi ha més dones universitàries que homes, però les seves oportunitats laborals són molt limitades. Tot açò converteix el país en una olla de pressió i la mort de Masha ha estat el detonant.

"Si la comunitat internacional prima els objectius econòmics, la població iraniana continuarà subjugada al règim"
Anahita Nassir |Victor Serri

 

Els mitjans internacionals proclamaven a finals d’any que el règim iranià anunciava la dissolució de la policia de la moral i la fi de l’obligatorietat del vel. Què hi ha de cert?

“Tot i que el règim hagués dissolt la policia de la moral, el que el poble vol no és el canvi d’algunes lleis, sinó una transformació de tot el règim”

A.B.: Aquest ha estat un clar cas de quid pro quo en l’àmbit internacional. En primer lloc, s’han malinterpretat les declaracions del Fiscal General del país, que no té les competències per decidir suprimir la policia de la moral, i els mitjans internacionals han amplificat aquesta notícia, donant-li una transcendència que no té. En segon lloc, tot i que el règim hagués dissolt la policia de la moral, el que el poble vol no és el canvi d’algunes lleis, sinó una transformació de tot el règim. Per tant, encara que se suprimeixi aquest cos, si continua havent-hi un marc legal que, per exemple, controla la dona, existiran altres mecanismes de repressió. Es tracta d’un cop de comunicació efectista del règim i un quid pro quo de la premsa internacional. Cal dir que la premsa lliure no existeix al país i que molta de la informació que s’obté prové de les xarxes socials, per tant, és important verificar aquest tipus de notícies.

A.N.: El tema del vel obsessiona Occident, però allà s’està lluitant per la llibertat d’elecció. El que aquí ens sembla el símbol més clar de l’opressió no és el més important. El que reclamen és poder triar si porten el mocador, el xador o no res. O per exemple, poder cantar o ballar en públic, anar en bicicleta… accions ara prohibides per les dones. Són normes estancades en l’edat mitjana que es volen traslladar a una societat que, més enllà dels talls per part del règim que encara ara es produeixen, està connectada a la resta del món. És la lluita per un país democràtic, laic i lliure, sota el lema “Dona vida llibertat”, on el paper de protagonisme de les dones és un fet inèdit en la República Islàmica en els seus 43 anys de vida. Per això el règim aposta per la repressió, perquè no té cap altre element per combatre la gent, que no té res a perdre i tot a guanyar. Les protestes potser acaben pels efectes de la repressió, però deixaran les brases per un incendi posterior.


Heu mencionat alguns aspectes, però què suposa ser dona a l’Iran després de la Revolució Islàmica de 1979?

A.N.: En el país es viu sota estrictes normes morals. Dins d’aquestes la llei és sobretot discriminatòria contra la dona: el codi civil, el codi de la família, l’estatut de la dona… A més, les sancions són més dures per les dones que pels homes. Això no vol dir que ells visquin en llibertat, ja que també se’ls apliquen moltes mesures, i és per això que cada cop més homes participen de les protestes. Ser dona avui dia a l’Iran implica tenir coartades absolutament les teves llibertats personals i de drets polítics o socials, amb poques expectatives de sortides professionals i laborals, en un entorn amb molts coneixements. Un dels assoliments de la República Islàmica, paradoxalment, ha estat l’alfabetització de la dona i treure la dona de l’esfera privada a la pública, sobretot en el sector de la sanitat, educació i serveis, que són on més dones treballen.

A.B.: La gent està connectada al món. El jovent ha obtingut maneres de trencar el control i saben el que passa fora del país. Per tant, aspiren a aconseguir allò que veuen en aquestes “pantalles prohibides”. Es podria fer una llista molt llarga amb els drets que no tenen les dones al país. Pel que fa als esports, per exemple, no es poden practicar aquells que siguin mixts o amb públic masculí. No pots assistir a disciplines practicades per homes. No pots muntar en bici o en motocicleta, tampoc en skate. En altres esferes, per exemple la sexualitat, no estan permeses les mesures contraceptives. Pel que fa a les herències, si tens un germà, rebràs la meitat del que ell rebi…

A.N.: Es tracta d’un gran sistema repressor obsessionat amb les dones. Durant anys, ha pogut semblar que els iranians toleraven tot açò, però el que existia era un grau de repressió molt elevat. Hi havia hagut algunes protestes, però no havien rebut tant de suport per part de la població com actualment.


Com funciona el mecanisme de la repressió iraniana?

A.N.: Si les condicions en la presó eren horribles abans, ara encara són molt pitjors. Són insalubres i les tortures són constants. No hi ha accés a atenció mèdica i a moltes de les persones detingudes els han trencat les cames com a represàlia. Entre les persones condemnades a mort podem destacar alguns, com Tomaj Salehi, un raper molt volgut al país, que fa 80 dies que està en aïllament. Algunes informacions parlen que ha perdut un ull i que té diverses fractures a conseqüència dels maltractaments. No té dret a parlar a la família ni té cap mena de garanties legals. Està detingut, però no ha estat sotmès a cap judici, com ja va passar amb Majid Reza Rahnavard o Mohsen Shekari, executats el passat desembre. En una farsa, els van obligar sota coacció a reconèixer crims que no havien comès. A més, la República Islàmica, des de la seva arribada, va crear el concepte de moharebeh, la guerra contra deu o contra l’Islam, una definició molt vaga amb la que et poden fins i tot condemnar a mort. A quasi totes les detingudes se’ls aplica. Cal tenir present que a l’Iran, parlar malament del líder espiritual Khomeini és blasfèmia i motiu de presó. Existeix tota una estructura i un aparell repressor per evitar que la gent surti al carrer. De les 500 persones mortes, setanta eren menors d’edat. S’estan produint violacions sistemàtiques a homes i dones. Moltes de les persones, quan poden parlar en les famílies, comuniquen les seves ganes de morir, un fet que va contra els preceptes dels musulmans.

A.B.: Un altre mecanisme que fa servir el règim té a veure amb el moment de deixar en llibertat les persones que detenen, moltes d’elles per acusacions molt febles. Les famílies hi perden el contacte i no saben en quina condició es troben. Després d’uns dies la persona regressa, però encara hi ha una vigilància molt forta per part del règim, per veure qui s’hi apropa i s’hi pot relacionar. Això fa que les persones que han sigut alliberades tractin d’aïllar-se del seu entorn, per no comprometre’ls.

"Si la comunitat internacional prima els objectius econòmics, la població iraniana continuarà subjugada al règim"
Ana Beltran |Victor Serri


En l’àmbit internacional, creieu que les sancions són útils o només contribueixen a agreujar el patiment de la població?

“Els règims autoritaris tenen mecanismes per saltar-se les sancions internacionals, que acaben repercutint en la població civil”

A.N.: Fa quaranta anys que el règim aguanta i gaudeix de bona salut, tot i aquest tipus de sancions i embargaments. Cal seure i pensar sancions individualitzades, com va fer Canadà amb algunes personalitats del règim o com ara el Parlament Europeu, que ha instat a la UE a reconèixer la Guàrdia Revolucionària com a grup terrorista. Els règims autoritaris tenen mecanismes per saltar-se les sancions internacionals, que acaben repercutint en la població civil, com sempre. Necessitem que la comunitat internacional no caigui en hipocresies, sabem els interessos geoestratègics que generen els combustibles fòssils, però si primen els objectius econòmics, la població iraniana continuarà subjugada al règim. Però si es posa del costat de la lluita per la defensa dels drets humans bàsics, pot haver-hi llum al final del túnel. Però és un túnel molt llarg.

Articles relacionats

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU