Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Si la pau no és queer, no és pau

En els conflictes armats, gais, lesbianes, bisexuals i trans pateixen violències específiques i afegides a les de la guerra, i la seva superació és necessària per a construir la pau

Manifestació per un procés de pau inclusiu a Colòmbia / Caribe Afirmativo

Hi ha conflictes que porten anys o dècades en marxa i que no donen senyals de fatiga. L’ocupació israeliana a Palestina, la guerra civil a Síria, la crisi al Iemen, la “guerra contra el narco” a Mèxic, el conflicte a Colòmbia… En aquests contextos, la població civil és la primera trinxera que pateix les violències, vulneracions de drets i assassinats d’una guerra. Si s’analitza un conflicte armat amb perspectiva interseccional, es veu que hi ha patrons de discriminació en la societat implicada que la guerra catalitza. Per exemple, l’odi per raó de religió, ètnia, origen o identitat de gènere i orientació sexual. La guerra fa servir les violències vigents com a armes específiques, però no úniques.

La guerra fa servir les violències vigents com a armes específiques: l’odi per raó de religió, ètnia, origen o identitat de gènere i orientació sexual

Ana Villellas, investigadora de l’Escola de Cultura de Pau de la Universitat Autònoma de Barcelona, explica que en el marc de les guerres aquestes discriminacions, violències i persecucions “es poden agreujar enmig de processos de militarització i proliferació d’actors armats, que sovint exacerben els estereotips de gènere”. Afegida la impunitat d’un context de conflicte armat, suposa que gais, lesbianes, trans o bisexuals poden patir violències múltiples: com a civils, com a trans, com a homes refugiats homosexuals, com a dones indígenes lesbianes, i un llarg etcètera. A la llista de greus conseqüències hi trobaríem homicidis, desplaçaments forçats, amenaces, delictes contra la llibertat i la integritat sexual, entre d’altres. Per exemple, “a Colòmbia s’ha documentat que actors armats van cometre violència contra persones LGBTIQ com a estratègia de control social i territorial”, analitza Villellas. Ara bé, “quan a un defensor o una activista pels drets humans l’amenacen grups paramilitars, encara que es faci servir l’homofòbia per atacar, no és l’únic motiu rere la violència”, explica José Fernando Serrano, professor de la Universitat de Los Andes (Colòmbia), ja que “són diferents violències que actuen en paral·lel i/o conjuntament”.


Construir la pau no vol dir recuperar la normalitat

Davant d’un conflicte armat, “la gent no es queda plegada de braços esperant que el món s’acabi. És molt llarga la història de reacció contra la guerra”, argumenta Serrano. Recorda que en conflictes com el de l’apartheid a Sud-àfrica, Irlanda del Nord, el Vietnam o Iugoslàvia sempre hi ha hagut persones que des de les seves identitats i desitjos han sobreviscut i s’han aliat enfront de les violències.

Serrano remarca la importància de la connexió amb tot el teixit comunitari en sentit ampli, que sovint s’invisibilitza en parlar des de l’acrònim LGBT. Per això ell l’usa no com a paraigua d’identitats, sinó com a mostra de la possibilitat d’aliances que es poden construir entre persones diverses. També per a la generació de pau. “Per exemple, la iniciativa Planeta Paz (2000) aglutinava sindicalistes, moviments camperols, feministes, indígenes o persones LGBTI, i era una aliança entre moviments socials colombians que va generar tot un teixit d’activistes. Allà parlàvem del cos com a primer territori de pau: si és el principal objectiu de les violències, també ha de ser el punt de partida”, argumenta el professor.

Davant d’aquestes experiències, que freqüentment creixen lluny d’àmbits urbans, Serrano confronta la construcció de pau que recau en l’heteronorma; és a dir, que vol “recuperar la normalitat” dels patrons de comportament patriarcals. Per això, sosté que cal parar atenció a les relacions entre cos, resistències i transformació social. “Els processos de pau es focalitzen en el desarmament i el diàleg entre agents armats. Proposem que l’inici sigui la identitat, l’afectivitat, allò personal, les emocions i el cos”, explica, per construir una pau queer que ampliï les llibertats de les persones, no pas que les retalli o torni a constrènyer.

Per aconseguir-ho, és vital una perspectiva interseccional en l’estudi dels conflictes armats i en la construcció de processos de pau. “Cal historitzar totes les violències”, argumenta Serrano, contextualitzar-les i documentar-les. Des de l’Escola de Cultura de Pau coincideixen que aquestes violències estan infraestudiades. Per exemple, l’ACNUR publica aquest juny dades d’exili: vora 71 milions de desplaçades i refugiades arreu del món l’any 2018. Però l’informe no inclou una perspectiva de gènere interseccional. “Molts impactes queden invisibilitzats. A la pràctica, aparentment són poques les guerres en què ha transcendit en profunditat l’experiència diferencial de les persones LGBTIQ”, explica Villellas.

Hi ha casos on sí que s’ha pogut constatar o documentar, parcialment, quines violències afegides viuen les persones LGBTIQ, com ara la guerra siriana, on “el 70% de la població LGBTIQ refugiada al Líban havia fugit per un increment dels atacs LGBTI-fòbics, emparats en el conflicte armat”, explica Villellas. Rodrigo Araneda, president d’ACATHI, posa com a exemple Ucraïna, on hi va haver un creixement de l’homofòbia a mesura que augmentava la militarització. “Moltes afectades no tenien possibilitat d’asil o han trigat anys a arribar a països com Espanya”, explica. Que no arribin mai a obtenir l’asil també és part de la invisibilització d’aquestes violències. Araneda cita el cas colombià, on “el procés de pau no significa que la situació a les zones calentes hagi millorat”. En aquesta línia, Serrano destaca que tota la perspectiva de gènere inclosa en els acords de pau de l’Havana –un cas sense precedents– es va eliminar “com a moneda de canvi” amb la dreta conservadora.

Les persones que poden escapar solen tenir, per la seva tasca de defensa dels drets humans, una xarxa de suport que els dona aquesta oportunitat

A la guerra sempre es dona un desplaçament intern en cerca d’altres possibilitats, afirma Araneda. Des d’ACATHI han acollit diverses sol·licitants d’asil per aquestes violències directes
i dirigides per raó d’orientació sexual i/o identitat de gènere. Però les que poden escapar solen ser persones que, per la seva tasca de defensa dels drets humans, per exemple, ja tenen una xarxa de suport que els dona aquesta oportunitat. La gran majoria d’afectades no té accés a aquests recursos. Cal tenir en compte, senyala Villellas, que la destrucció del teixit social i comunitari pot tenir un fort impacte pel paper tan important de les xarxes de suport escollides, sobretot en casos que no es pot comptar amb el suport de la comunitat i la família.

A més, en el camí fins a l’asil es troben “la violència estructural i directa homofòbica, lesbofòbia, transfòbica en països de trànsit i d’acollida. Afegeixen més riscos específics, amb dobles, triples i múltiples discriminacions, incloent-hi el racisme”, afegeix Villellas. Mentrestant, els governs de la Unió Europea segueixen exportant armes a països en conflicte i/o situació de tensió, i a països que són actors armats en altres guerres.


Quan ser víctima també és un risc

Serrano i Araneda coincideixen en la importància de no caure en la simplificació d’un relat únicament com a víctimes. “Sens dubte és important parlar de les violències patides; és terrible el que ha patit moltíssima població. Ara bé, suposar que només existim com a víctimes és molt problemàtic. Això treu l’agència a les persones”, alerta Serrano.

Alhora, Araneda posa atenció a la instrumentalització de les activistes LGBTIQ en els processos de pau. Posa d’exemple el conflicte al Perú amb l’actor armat Sendero Luminoso, on es van denunciar públicament violències LGTBI-fòbiques contra homes gais, travestis, etc. “Quan els testimonis donaven la cara, es posaven en risc. Alguna companya d’ACATHI va fugir per aquesta situació”, explica. Malauradament, és quelcom molt habitual. “A Iugoslàvia, lesbianes van generar xarxes de suport mutu entre dones. Això les va fer visibles i van entrar a la mira dels actors armats. Augmentà la seva vulnerabilitat, posant-les en risc”, descriu Serrano.

Però des d’aquesta visibilitat també es genera transformació social. Com a resistències des del cos i la comunitat, comparteix els casos de dos activistes colombians. “Un noi bastant efeminat, que fa drag, ha estat escollit dues vegades com a representant comunitari. Ell deia: ‘jo no soc aquí per marica, vinc perquè denuncio la manca d’educació infantil’. Està connectat amb tot el seu teixit comunitari rural, afectat per la guerra i pel narcotràfic, i treballa en aquest context. També vaig conèixer una noia trans d’un municipi dins la selva amazònica profunda. Ella treballa temes de protecció del medi ambient i està molt orgullosa d’explicar com defensa comunitàriament la selva”. Els seus relats no estan focalitzats o centrats en una idea individual de la identitat, sinó que són relats col·lectius de lluita, explica Serrano. De construcció de pau queer.

Article publicat al número 2 publicación número 2 de la Directa

Articles relacionats