Ellen David Friedman té a l’esquena una dilatada trajectòria com a activista que es remunta als anys seixanta. Conversem amb ella sobre la salut del sindicalisme als Estats Units i sobre la situació política i social a la qual s’ha vist abocat el país amb la victòria de Donald Trump en les darreres eleccions. El passat 14 de febre, la CGT Catalunya la va convidar en una xerrada en la qual va abordar l’ascens de l’extrema dreta nord-americana i les victòries del moviment sindical estatunidenc en els darrers temps.
El 2021, amb la pandèmia, va néixer el concepte de ‘la gran renúncia’ o ‘gran dimisió’. Quatre milions de treballadores estatunidenques van deixar la feina i un 40% del total de la població va pensar a fer-ho. Per què va sorgir aquest fenomen?
Algunes persones s’hi han referit com una vaga general existencial. És a dir, ningú no la va planejar, però té el mateix efecte. La gent s’està negant a treballar perquè els salaris són massa baixos, les condicions són massa dolentes, i no poden permetre’s una vida digna, fins i tot qui treballa. Així que molts pensen que és millor quedar-se a casa, especialment els joves, que viuen amb les seves famílies. Per a moltes treballadores és inclús una elecció.
Davant aquest moment, quina hauria de ser la resposta dels sindicats?
Als Estats Units, els sindicats estan limitats per llei. Poden negociar els salaris i, a vegades, poden negociar sobre la plantilla o la càrrega de treball. Si els sindicats poguessin augmentar els salaris i reduir la càrrega de treball, hi hauria menys gent que rebutgi aquestes feines. Això és el que molts sindicats estan intentant aconseguir. Però hi ha altres problemes, com el preu de l’habitatge, la salut, la cura dels infants o de les persones grans, que no es poden resoldre només amb salaris. Aquestes no són coses que un pugui aconseguir de manera individual i amb el neoliberalisme s’han anat esfondrant.
Com es defineix la classe treballadora als Estats Units i quines interseccions té amb les minories que pateixen racisme?
“S’ha produït una crisi de legitimitat dels demòcrates perquè no diuen res que interpel·li les persones que estan patint”
Als Estats Units hi ha moltes classes treballadores. Per exemple, una classe de treballadors tan vulnerables que estan constantment en perill, com els que són víctimes de tràfic laboral. Hi ha treballadors domèstics que no tenen llibertat de moviment. La majoria són persones migrades, però no totes. També hi ha qui treballa en sectors com l’agricultura o la construcció en condicions dolentes i sense beneficis com l’assegurança mèdica o les baixes per malaltia. A més, hi ha persones amb estudis superiors que treballen en feines mal remunerades, com a cambrers o en el comerç. I, evidentment, també hi ha treballadors en feines més formals, com infermeres o mestres, però que no tenen salaris que cobreixin les seves necessitats i acumulen molts deutes.
Com és possible que una persona com Donald Trump obtingui tanta acceptació entre la classe treballadora?
Quan les condicions de vida són tan dolentes, la primera reacció de la gent als Estats Units és pensar que per millorar es poden dirigir al seu cap o a l’administració, però això no sol funcionar. És aleshores quan es comença a mirar als sindicats, però la realitat és que la majoria dels treballadors als Estats Units no estan sindicats, i és molt difícil unir-se a un sindicat. A més, tot i que les estadístiques ens mostren que la majoria dels treballadors voldrien estar en un sindicat, malauradament, les organitzacions que existeixen sovint no lluiten per millorar les condicions laborals, com tampoc ho fan els partits polítics d’esquerres. Durant molts anys s’ha produït una crisi de legitimitat dels demòcrates perquè no diuen res que interpel·li les persones que pateixen. Per tant, moltes persones veuen Trump com una figura forta, algú que pot fer alguna cosa per a ells. I no es tracta del seu programa o del seu pla. Quan el voten no estan pensant en els aranzels, l’aïllament polític, Groenlàndia o Gaza. No és el programa que estan escoltant. És algú que sembla fort.
La classe treballadora vota Trump sabent que va en contra dels seus interessos?
La raó principal és que moltes persones, quan no tenen alternatives, busquen algú que els doni una sensació de seguretat i força. Trump ho sembla i els demòcrates no els donen cap esperança. Això, a més, s’inscriu en una llarga història de racisme als Estats Units, que sempre ha estat present per dividir a la població. A més, en els anys cinquanta, seixanta i setanta, hi havia moviments socials poderosos que representaven els treballadors i les minories, però van ser aixafats pel neoliberalisme i el consumisme a partir dels anys vuitanta. El gir de la Xina de l’economia socialista cap a l’economia de mercat va significar que els nord-americans poguessin comprar el que volguessin a un preu molt baix. Això va derivar en una economia basada en el deute que va dificultar que les persones es poguessin preocupar per la qualitat de vida. La gent es va veure atrapada en aquesta dinàmica. Així que al final d’aquests salvatges trenta anys de consum, ara els nord-americans miren al seu voltant i diuen: tinc deutes, no em puc permetre el meu habitatge, els meus salaris són massa baixos. Se senten realment atrapats.
En aquest sentit, quins creus que han estat els errors de l’esquerra i dels sindicats en les darreres tres dècades per arribar al moment actual?
Els sindicats als Estats Units han estat gairebé sempre socis del capitalisme. Mai no han qüestionat el sistema en què vivim. Aquesta va ser la gran errada. Durant un temps, sobretot des de 1880 fins a la dècada de 1950, els sindicats tenien influència a l’esquerra, inclòs en el comunisme. Però des dels anys cinquanta i amb els moviments anarquistes de 1920, aquesta alternativa va ser afaixegada, tant pel capitalisme com per la política de consum, que va conduir els treballadors a oblidar-se de les lluites socials. Aquesta falta de confrontació amb el sistema capitalista ha estat una gran debilitat. De totes maneres hi ha raons per a tenir cert optimisme. Des de 2010, especialment entre els joves, s’ha produït un despertar i s’està obrint una crítica cap el capitalisme, l’imperialisme i l’economia de guerra. Hi ha un gir cap a l’esquerra i cap al moviment obrer. Moviments com Black Lives Matter o la resposta contra l’ocupació de Gaza en són exemple.
Creus que si Bernie Sanders hagués estat candidat les coses haurien anat diferents?
Sens dubte. Jo el conec des de fa cinquanta anys i vaig organitzar algunes de les seves campanyes electorals en la dècada dels vuitanta. És l’únic polític que realment respecto. De fet, penso que moltes de les persones que donen suport a Trump, si Bernie hagués estat el candidat demòcrata, l’haurien votat.
Anem a l’actualitat. Com vam veure en la seva investidura, sembla que Trump ara té molta afinitat amb els empresaris tecnològics. Quin efecte creus que tindrà això per a la classe treballadora?
“Els anomenats broligarques tenen habilitats tècniques, però no tenen cap marc moral ni creences polítiques”
Ningú sap què significarà, però sens dubte serà terrorífic. Els anomenats broligarques tenen habilitats tècniques, però no tenen cap marc moral ni creences polítiques. Ara, una de les preguntes que sorgeix és, una vegada que entrin i ho destrossin tot, que és el que estan fent, quines seran les implicacions? Per exemple, si de sobte milions d’americans no poden accedir al seu compte bancari, o si tenien una pensió d’un fons de jubilació i ara desapareix, o si tenen una pòlissa d’assegurança i quan van a l’hospital la cobertura desapareix. Què passarà amb tot això? Això podria generar un caos social tan gran que molts ciutadans exigiran que es faci alguna cosa per solucionar-ho. I segurament intentaran culpar a algú altre, però ara que han pres el control absolut, a qui poden culpar? Ells són els que tenen el poder.
Una altra possibilitat és que dins de l’administració hi hagi conflictes entre diferents veus. Tinc la sensació que si la situació continua com fins ara, potser es resoldrà mitjançant la intervenció militar als Estats Units. Crec que s’ha produït un cop d’estat des de les institucions. Hi va haver eleccions, però des de llavors tot ha estat il·legal i fora dels marcs constitucionals. Això sembla un cop d’estat com el que ha passat recentment a Corea del Sud. Tot dependrà d’on se situï l’exèrcit perquè mentre la direcció és un cos independent i professional que pot reaccionar contra Trump, la base té molts nazis realment violents.
Però, creus que hi haurà un conflicte armat als carrers?
Crec que serà més un canvi entre blocs polítics, una reconfiguració del poder. Es pot produir una aliança entre republicans i demòcrates centristes per restablir l’ordre constitucional. Però no es pot descartar que es produeixin confrontacions violentes. Hem de tenir en compte que des de fa vint o trenta anys, almenys, la nostra policia municipal ha anat rebent molts diners i molta formació de caire militar que s’ha utilitzat contra homes negres i manifestants polítics. Molts policies són de dretes i perillosos.
Per altra banda, a casa nostra ens arriben imatges de ciutats com San Francisco de molta gent vivint al carrer…
“La base d’un moviment unitari de classe és més possible ara del que ha estat durant molt de temps”
Les elits volen que tot el país funcioni sense serveis socials i sense ajuda de cap mena, com si les persones que no tenen prou diners quedessin completament desateses. Les elits de totes les ciutats, siguin grans o petites, s’enfronten al mateix problema, no només a San Francisco. La pobresa, la violència, l’addicció a les drogues i la manca d’habitatge són una realitat compartida. En molts casos, les elits han après a monetitzar els sectors més empobrits de la societat, allò que Marx anomenaria lumpenproletariat, creant beneficis a través d’un sistema que els explota. Es creen beneficis mitjançant detencions massives i empresonaments. De fet, moltes presons són privades, per la qual cosa estan dirigides amb ànim de lucre. Es subcontracten serveis d’aliments i l’assistència sanitària. S’ha privatitzat el sistema de la llibertat condicional per controlar els presos que han d’anar a treballar per romandre fora de la presó en el que és un treball realment esclau. Treballes, però no et paguen com a condició de quedar-te fora de la presó. Per contra, tot això té un cost a la societat i inclús les elits estan sorpreses per la rapidesa amb què aquesta població de persones sense llar ha crescut. La gent rica que volia viure a les ciutats i treballar a les ciutats ara no ho vol a causa dels perills que això comporta. Les enormes quantitats que han de gastar per cobrir els costos de la seva infraestructura fan que contínuament s’hagin de generar beneficis i als Estats Units no hi ha capacitat fiscal per pagar cap tipus de benestar. Perquè durant 40 anys, els impostos s’han retallat per a les persones i corporacions riques. És una espiral de la mort.
Per tant, quin és el model laboral al qual ha de dirgir-se els Estats Units, tenint en compte els límits del planeta i el sistema capitalista en el qual ha viscut el país i amb què certs drets s’han sostingut en l’existència del sud global?
Crec que, almenys als Estats Units, el moviment obrer haurà de sobreviure sense el benefici de proteccions legals. Els treballadors i els sindicats experimentaran i esbrinaran com organitzar-se i lluitar fora del sistema legal. Perquè no tindrem elecció. Els treballadors d’Amazon, per exemple, formen un sindicat que és reconegut per llei, però l’empresa es nega a negociar amb ells. Això succeirà cada vegada més, i anirà acompanyat d’una gran expansió de l’ajuda mútua, com vam veure durant la pandèmia. Col·lectius de diversos tipus proporcionaran atenció infantil, atenció sanitària bàsica, habitatge, transport… Alhora considere que s’haurà de reduir la capacitat de comprar, fins i tot, allò que realment necessitem. Quan jo vaig entrar al moviment obrer en els anys seixanta, hi havia una gran diferència de condicions de vida i de treball entre el Nord Global i el Sud Global. Però la distància s’ha anat escurçant. Per tant, les condicions de vida i de treball als Estats Units han anat realment en declivi. I tot i que hi ha grans diferències culturals, lingüístiques, polítiques, entre països, la situació del proletariat s’està fent més similar. Vaig passar deu anys treballant en el moviment obrer a la Xina i veig moltes similituds entre els treballadors xinesos, els treballadors dels Estats Units i alguns treballadors que he conegut a l’Estat espanyol. La base d’un moviment unitari de classe és més possible ara del que ha estat durant molt de temps, perquè això és el que fa el capitalisme.
