Conversem amb Carla Chillida, actriu, directora i fundadora de la companyia teatral Atirohecho que, des de fa deu anys, ha posat en escena el teatre polític des del País Valencià amb obres com No te salves, Les solidàries o El mercado es más libre que tú. El dissabte vinent, dia 30 d’octubre, podrem gaudir del seu teatre en la festa del sisé aniversari del nucli de la Directa al País Valencià i La Repartidora, en una jornada que comptarà amb diverses activitats durant tot el dia.
Vos definiu com un col·lectiu artístic que treballa des del teatre polític. Per què vau decidir utilitzar aquest terme i quin significat li doneu?
En realitat, nosaltres mai ens hem definit com a col·lectiu. Ens han post aquesta etiqueta i, clar, ens fa gràcia perquè al principi érem dues persones fent-se càrrec de tot [riu]. Però la veritat que ens agrada el terme perquè és molt polític i encara que la companyia la portem poques persones, el teatre és molt col·laboratiu. Dir-nos teatre polític, en realitat, no va ser idea nostra sinó que va sorgir en un festival de teatre polític a Buenos Aires en 2013. En aquell moment ens definíem com a teatre físic, perquè jo vinc de la dansa, però no m’atrevia a definir el que féiem com a dansa. A partir de la trobada a Buenos Aires, on vam compartir espai amb altres companyies que es definien així, vam pensar que el que féiem era teatre polític. Fem teatre i és polític perquè nosaltres estem ahí, en l’embolic de la política.
Algunes de les vostres primeres obres, com Donde las papas queman o No te salves, estan clarament lligades a l’Amèrica Llatina. Quin és el motiu i quina influència ha tingut aquest territori en el vostre teatre?
L’Amèrica Llatina representa els nostres primers referents polítics que vam tindre individualment, les cançons que escoltaven els nostres pares. La nostra visió de la política bevia d’una tradició romàntica de l’Amèrica Llatina revolucionària. Les primeres obres van ser homenatges a tots aquells referents, fins que hem arribat al punt de parlar de lluites més arrelades al nostre territori. No hem deixat l’Amèrica Llatina, però hem començat a centrar-nos en les problemàtiques locals i per a mi ara la companyia és més política que abans, perquè posem sobre la taula el que està passant al nostre territori. El que diem ara en les obres no és “estos són els nostres referents”, sinó “açò està passant ací”. És important i és una reivindicació dels moviments locals, ens sumem des del teatre a donar veu a aquestes lluites.
A l’obra Ingovernables, que tracta l’especulació immobiliària, la financerització de l’economia o la destrucció del territori, apareixen símbols de les lluites actuals dels moviments socials valencians. Quina relació teniu amb altres col·lectius polítics i com han influït en el vostre teatre?
“L’obra ‘El mercado es más libre que tú’ va ser la primera que va donar sentit a la companyia, perquè la idea no va vindre de nosaltres, sinó que ens va telefonar la plataforma contra el TTIP del País Valencià”
Si no existiren els moviments socials, ara mateix jo no sabria què fer amb el teatre. Les manifestacions per a nosaltres són, en gran manera, el material per a fer les obres. Per a mi, la companyia ara té sentit perquè va al costat dels moviments socials. Pensar-me com a artista que relata els problemes del món no m’interessa gens. Sentim que som una part més d’eixos moviments. Per a nosaltres és molt bonic que la gent senta seu un projecte que s’ha iniciat amb poquetes persones, però que s’ha fet gran per la participació de molta gent que ha passat per ací. En aquest sentit, l’obra El mercado es más libre que tú va ser la primera que va donar sentit a la companyia, perquè la idea no va vindre de nosaltres, sinó que ens va telefonar la plataforma contra el TTIP del País Valencià [Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversions entre la Unió Europea i els Estats Units d’Amèrica] i ens va dir: “Està passant açò i ho hem d’aturar i Atirohecho seria la companyia perfecta per a donar-ho a conéixer en l’escena”. A partir d’ací, vaig dir-me: “Atirohecho que servisca per a això”, per a posar un granet d’arena més en les lluites.
Sou una companyia que s’aparta clarament de la figura de l’artista en majúscules o opteu per desenvolupar un art des d’un vessant més popular. Quines implicacions ha tingut açò en les vostres vides? Com, per exemple, en termes de precarietat, entrebancs institucionals…
No puc dir que per fer coses explícitament polítiques estiga pitjor que altres companys de professió perquè aquest treball és el més precari al que et pots dedicar. Tampoc sé si fent un altre tipus de teatre, m’aniria millor. En aquest sentit, tinc la consciència tranquil·la perquè pense que faig el que he de fer. Això sí, de contradiccions n’hi ha moltes, com les subvencions, perquè al teatre sense estar subvencionat seria impossible dedicar-s’hi per a traure les obres amb el rigor artístic amb què les presentem. I també passen coses en l’administració: gent que no et vol contractar perquè pot ser conflictiu en l’ajuntament, però preferisc no queixar-me d’això i dir “faig teatre com tots i em va malament com a tots”. Això sí, nosaltres no tenim problemes de públic. El teatre està en crisi, la gent no va al teatre, però nosaltres no tenim aquest problema i omplim els teatres. Així que pense que és una cosa que hem fet bé. Hem sabut vincular-nos i parlar de coses que a la gent li interessa escoltar.
Benedetti, Jara, Oliver, Parra… és evident que el teatre d’Atirohecho beu de noms propis del passat que representen un relat des de les esquerres. Quina importància doneu a la memòria?
Molta. Jo soc molt nostàlgica. Però sí que hem tractat de fugir d’això. Estem buscant altres formats per a vincular-nos a la gent que ve ara al teatre, que està construint el seu relat i no pertany a l’imaginari dels nostres pares. Tot i això, sí que hi ha una cosa que m’agrada molt dels nostres espectacles que és que es vinculen molt les generacions. Tenim gent major cantant les cançons i després tenim gent jove vinculant-se en les lluites. Hem conjugat aspectes de la memòria que són importants per a la gent gran amb les coses que estan passant ara i preocupen a la joventut. És un punt clau per a les lluites vincular les generacions.
Les solidàries va ser la vostra primera obra en valencià. Per què vau plantejar un canvi de llengua? S’entén com una reivindicació més del vostre teatre?
“Estem fent teatre polític vinculat a un territori i hem de fer-nos càrrec d’això i usar la llengua pròpia”
Això va passar en 2016, Elías se’n va anar i van entrar Marga i Yarima a la companyia. Marga va traure el tema: “per què no es fa el teatre en valencià?”. I a mi, que vinc d’una família castellanoparlant, en va vindre la por i buscava excuses. Però al final les raons d’ella eren molt més poderoses que les meues i vaig dir-li: “Marga, tens tota la raó i jo només estic parlant des de la meua por a fer-ho malament”. Tenia raó. Estem fent teatre polític vinculat a un territori i hem de fer-nos càrrec d’això i usar la llengua pròpia.
Tres anys després de fundar la companyia de teatre, vau posar en marxa el taller de serigrafia La Miliciana. Quina relació tenen els dos projecte i que aporta La Miliciana a Atirohecho?
Des del principi, com la companyia la fundàrem Elías Taño i jo, la idea era ajuntar el projecte escènic amb el gràfic i que les dues coses foren igual d’importants. Després, Elías ha fet la seua carrera a banda, però en aquell moment ell aportà tota la gràfica, els continguts audiovisuals… és molt rellevant tot el fet visual i des que tenim el taller de serigrafia, també ho vinculem molt i fem moltes coses de serigrafia per a les obres de teatre. A més, és una font d’autogestió i, més enllà de les samarretes i bosses, tenim més present tirar endavant un projecte de cartelleria política, que és el que dona sentit a La Miliciana.
Després d’un any i mig de pandèmia, amb tots els entrebancs que ha comportat per al món de la cultura, com encareu el futur? Quins reptes i potencialitats veieu en el vostre projecte i en el món de la cultura crítica en general?
La pandèmia ha sigut molt dura per a tot el món, ja no per als projectes, sinó per a les persones. Estem molt saturades emocionalment i necessitem agafar-nos de la mà per a mirar cap avant, perquè crec que ara els projectes crítics són més necessaris que mai per tot el que viurem: crisis, problemes, precarietat… El futur d’Atirohecho no el sé, supose que continuarem com sempre, a cabotades. El que sí que crec és que és el moment d’enfortir molt els espais polítics, i els projectes culturals han d’estar ahí, al capdavant. I propaganda! Hem de fer molta propaganda! Necessitem ser moltes persones més en les lluites.
