No hi ha setmana sense dispositiu policial en algun carrer de Salt per executar un desnonament. La passada se’n van ordenar tres. El Sindicat d’Habitatge de Salt i la plataforma Docents 17190 ho consideren una “sagnia” i fa temps que reclamen mesures urgents. L’emergència habitacional, però, no és l’única problemàtica que travessa un dels municipis més empobrits, més densament poblats i amb més població migrada de Catalunya. El racisme, la segregació i la violència policial també han fet créixer un malestar, que la setmana passada va esclatar als carrers, dos dies després d’un desnonament que va acabar amb tres persones a l’hospital. Per comprendre el malestar de fons, parlem amb tres joves catalans que tenen en comú que els seus progenitors han arribat des de l’Àfrica subsahariana a Catalunya durant les darreres tres dècades a la recerca d’una vida millor. Aminata Traore i Hawa Kande estan cursant segon de batxillerat i Ismael Jabi ja ha començat ciències polítiques i dret a la universitat.
Com va arribar la vostra família a Salt?
Aminata Traore: La meva família és de Guinea Conakry, però jo he nascut a Lleida. El meu pare va arribar-hi el 2005, després de treballar a altres llocs d’Europa, i va dedicar-se a la collita de fruita. Vam viure a Fraga, però arran de la crisi de 2007 [el pare] es va quedar sense feina i, finalment, van decidir anar cap a Salt perquè hi havia moltes ofertes d’empreses càrnies.
Hawa Kande: El primer que va arribar va ser el meu avi, per part de mare, des del Senegal. Es va instal·lar a Logronyo, cap al 2003. Després va arribar el meu pare, que va viure a Granollers amb amics seus i a algun altre poble. Quan va arribar la meva mare el 2006, es van instal·lar a Salt i vaig néixer jo.
Ismael Jabi: La meva família és de Gàmbia i el meu pare va arribar el 1991. Abans d’arribar a Espanya va treballar a França. Va aconseguir que vingués la meva mare i van arribar a Catalunya, on el meu pare treballava al camp a un poble. Va quedar-se sense feina i van marxar cap a Salt, on vaig néixer jo i els meus germans.
Les protestes de la setmana passada arran d’un desnonament condensen un malestar acumulat?
“Ens expulsen de casa i alhora no ens estan respectant, ens estan agredint físicament. La gent ha sortit al carrer a dir prou”
H. K.: La gent és conscient que no es canvia res d’un dia per l’altre, però els desnonaments són un tema molt greu, perquè afecta molts aspectes de la teva vida. La protesta de la tarda no va ser només per aquell cas, va ser resultat d’una acumulació de situacions similars. Aquell desnonament va ser una espurna, però cadascú pateix o coneix alguna altra situació similar. Potser no va ser la manera més correcta, però es volia fer soroll perquè se’ns escoltés.
I. J.: No es desmarca del que va passar el 23 de novembre: hi ha una crisi habitacional i, com a Barcelona, a Salt la gent surt al carrer. Però alhora és un cúmul de coses. Penso que la mobilització també està relacionada amb la violència policial durant l’execució d’aquell desnonament. Ens expulsen de casa i alhora no ens estan respectant, ens estan agredint físicament. La gent ha sortit al carrer a dir prou, perquè se’ns està vulnerant el dret a l’habitatge i alhora la nostra integritat física. Si em vols fer fora de casa, fes-me’n fora de manera digna.
A. T.: Ja feia temps que ens queixàvem i ningú ens feia cas. No és normal que expulsin una família d’aquesta manera, que hi hagi persones que acabin a l’hospital. A Salt, els desnonaments formen part del nostre dia a dia. S’executen d’hora al matí i les criatures han d’anar a l’escola amb aquell impacte. Veure i viure com et fan fora de casa és molt fort.
Heu tingut o teniu problemes d’accés a l’habitatge?
I. J.: Vivim de lloguer. Es va acabar el contracte i els propietaris volien que marxéssim perquè volien vendre. Vam dir-los que estàvem disposats a comprar el pis, però no hi havia opció de compra per a nosaltres. Després de temps negociant, vam aconseguir cinc anys més de lloguer.
A. T.: Vam estar set anys demanant un lloguer social i el tràmit s’anava allargant. Mentre la majoria de cases de Salt són dels bancs, i moltes estan buides, des de l’administració ens prometien dates que s’ajornaven. Com a filla de migrants, negra i musulmana, no podré accedir mai a una casa, no podem ni pagar-ho. El salari de la majoria dels habitants de Salt no supera els 1.300 euros, i has de pagar els subministraments, el menjar, les necessitats dels fills…
H. K.: Jo vivia de lloguer en una casa d’un banc. Els meus pares no me n’han parlat obertament, però un dia, en tornar de l’institut, em vaig trobar la porta tapiada. Va ser la primera vegada que vaig adonar-me del problema de l’habitatge. Havien arribat al matí, la meva mare estava sola, havia agafat quatre coses i havia abandonat casa seva. Tot i que el titular del contracte era el meu pare. Com teníem família al mateix edifici, els fills ens vam quedar amb la tieta i els meus pares van estar en un hotel tres dies. Jo tenia exàmens finals de quart d’ESO i els meus llibres s’havien quedat dins de la casa. Vam tornar a entrar i vam dir-los que no teníem on anar. Vam estar-nos-hi cinc mesos més pagant cada mes fins que vam trobar un altre pis.
Aquestes situacions com afecten el dret a l’educació i com hi reacciona el professorat?
A. T.: Tenim un professorat molt implicat en la problemàtica de l’habitatge. Sempre estan disposats a escoltar-nos i es preocupen per la vulneració d’aquest dret.
H. K.: De fet, ens vam assabentar de la manifestació perquè ens ho va dir el nostre tutor. Els professors han de separar la vida dins l’institut i a fora, però ens han ensenyat que, com a persones, se senten vinculats a aquesta situació, que tenen aquesta empatia. Si ara tingués algun problema, sé que el podria explicar, però quan em van fer fora de casa no sentia aquesta confiança.
I. J.: Penso que ha d’existir una cooperació entre els serveis socials, l’Ajuntament i l’institut. La tasca principal d’un professor és ensenyar l’alumne, però com ho fas si l’alumne està en una situació que dificulta l’aprenentatge? La coordinació és vital per garantir que el professor sàpiga si l’alumne està en una situació de vulnerabilitat, si pot estudiar, si a casa té llum o si té un ordinador.
H. K.: Els serveis socials sovint et separen de la teva família, i això genera una pèrdua de confiança. Si veig que a una companya li han dit que els seus pares no se’n poden fer càrrec, però jo sé que és mentida, i l’han separat de la seva família, el dia que em passi a mi no ho voldré explicar.
A més de les condicions econòmiques, el racisme és també una barrera a l’hora d’accedir a l’habitatge a Salt?
“Si truques a les immobiliàries i dius: ‘Em dic Josep’ no hi ha cap problema. Però si dius ‘em dic Mamadou’, et responen que no. Això és una pràctica totalment racista”
I. J.: Em vaig trobar un desnonament quan anava a la universitat i vaig decidir fer un treball sobre la crisi habitacional. Vaig descobrir que un noi de Salt havia fet un estudi sobre el racisme immobiliari. Si truques a les immobiliàries i dius: “Em dic Josep i vull llogar un apartament”, no hi ha cap problema. Però si dius “em dic Mamadou”, et responen que no hi ha cap lloguer disponible. Això és una pràctica totalment racista. Gairebé el 80 % de les immobiliàries de Salt i Girona tenen pràctiques racistes. Quan les persones negres diuen que hi ha un problema, la gent racista respon que treballin i es paguin una casa. Com ho has de fer, si ni et deixen pagar-la? Es va presentar tota la informació a l’Ajuntament de Salt perquè sancionés aquestes pràctiques, però no ha fet res.
L’extrema dreta ha aprofitat l’esclat del malestar per llançar una campanya racista i islamofòbica. Com creieu que s’ha de respondre?
I. J.: Crec que el millor és no respondre. Que una diputada digui que no demanarà perdó ni permís per ser islamòfoba és lamentable. No vull perdre temps amb persones que pensen així, que creuen que el problema a Catalunya radica en si la persona que està okupant una casa és o no musulmana.
H. K.: Hi ha gent no racialitzada que ho escolta i, òbviament, no s’ho creu. La gent que s’ho creu té un racisme interioritzat que no és fàcil de canviar. L’extrema dreta no ens vol aquí, però si no han pogut fer fora els nostres pares, que molts no tenen estudis o són analfabets, tampoc podran amb nosaltres. Potser tinc els mateixos o més títols que les seves filles.
A. T.: És ignorància, no cal respondre. Ens volen fer fora, però sense els immigrants, Espanya no seria el que és. Totes les feines dures les fem nosaltres: si vas al camp, només veus immigrants. Estem lluitant per tirar el país endavant i ens rebutgen. Hi ha molta gent que acaba una carrera i se’n vol anar a treballar fora, però nosaltres estem lluitant per quedar-nos. Hi ha racisme, però s’ha de tenir en compte que som la primera generació nascuda aquí. A França, veus persones d’origen migrant conduint autobusos, treballant en un banc; fent de mestres. Som nosaltres els que hem de generar un canvi per tenir representació.
H. K.: Ens ho estan posant difícil…
A l’Estat espanyol, la nacionalitat es transmet per llaços de consanguinitat i, per tant, si els teus pares no tenen la nacionalitat espanyola, tu no la reps automàticament. L’has de sol·licitar. Com us afecta la llei d’estrangeria?
“L’extrema dreta no ens vol aquí, però si no han pogut fer fora els nostres pares, que molts no tenen estudis o són analfabets, tampoc podran amb nosaltres”
H. K.: El meu pare va aconseguir la nacionalitat, però la meva mare fa 19 anys que hi viu aquí i encara no la té. Conec gent que ha nascut a Catalunya, però encara té NIE [Número d’Identitat d’Estranger].
A. T.: El meu pare va arribar el 2005 i tampoc té DNI, ha fet molts tràmits i ara li han dit que ha de fer l’examen de “coneixements socioculturals”. Ara et demanen un examen com si els vint anys que fa que vius aquí no valguin per res.
I. J.: Quan vaig néixer vaig tenir la nacionalitat perquè el meu pare ja la tenia. La meva mare va trigar molt i el meu germà gran, en canvi, com va arribar amb onze anys, no va aconseguir-la fins a l’any passat.
A. T.: Conec una noia que va estudiar infermeria, però com que només tenia el NIE no van agafar-la a una feina.
Hi ha estadístiques oficials que consideren “estrangeres” moltes persones nascudes a Salt. Quin impacte genera ser de Salt i que no te’n considerin?
A. T.: Se’ns considera estrangers, però nosaltres a vegades també hi contribuïm. Et fan la típica pregunta d’on vens i no dius que ets d’aquí. Poques vegades que m’han preguntat he contestat que soc de Salt.
H. K.: Se’ns fa difícil, perquè estem entre dos mons. El d’aquí i el dels nostres pares, que no volem oblidar perquè són les nostres arrels. Som del mar Mediterrani. Sempre que vaig al país dels meus pares em diuen que soc europea i quan estic aquí em diuen que soc africana –perquè tampoc coneixen massa dels països del continent. Soc un entremig. Quan qui m’ho pregunta espera que li digui que soc africana, sempre dic “soc de Salt”. Vull que entenguin que soc d’aquí, però com sovint no em deixen ser d’aquí em puc prendre la llibertat de dir que també soc d’allà.
L’estigma que pesa sobre els vostres pares també el noteu com a fills de persones migrades?
“Vull que entenguin que soc d’aquí, però com sovint no em deixen ser d’aquí em puc prendre la llibertat de dir que també soc d’allà”
H. K.: Hi ha molta gent europea que no coneix el món més enllà d’Europa. Aquesta ignorància desemboca en expressions i estereotips racistes. Estem envoltats de microracismes.
I. J.: Ha de quedar clar que ens queixem del mateix que es queixa tot Catalunya. Sembla que una persona negra i racialitzada no es pogués queixar perquè ha arribat aquí, com si li haguessin regalat alguna cosa. S’ha buscat la vida i té un treball, Espanya l’ha acollit, però no li ha donat res. De fet, una persona indocumentada no té ni ajudes. Ningú desitja haver d’okupar un habitatge o demanar ajuda. Hi ha uns barems per ser considerada família vulnerable, si les persones migrades els compleixen, el problema no són les famílies migrades sinó les causes que fan que ho siguem. El problema radica en el racisme del món laboral, immobiliari i institucional.
Allà on no resol l’administració, hi ha teixit comunitari?
H. K.: Al nostre barri ens ha salvat tenir-nos a nosaltres mateixos. Si cadascú mirés per ell mateix, ningú aniria a les manifestacions. Som iguals, el que li ha passat al meu veí em pot passar a mi. Els nostres pares lluiten pels drets amb l’esperança que nosaltres el dia de demà no estiguem en la mateixa situació i que el sacrifici que han fet hagi valgut la pena.
I. J.: L’extrema dreta s’omple la boca dient que no ens integrem. Ens integrem en la societat que hi ha. Jo no he vist mai que una persona negra a Salt no es relacioni amb les persones d’origen marroquí, amb qui ve de la Xina o de l’Índia. Hi ha una integració dins el teu entorn, però pot ser que dins el teu entorn no hi hagi persones d’origen català, perquè hi ha racisme i segregació, vivim en un gueto. Per tant, a Salt tothom s’està integrant, però segons ells, Salt no és prou català.
Es parla molt d’integració i poc de segregació?
“Ens aparten amb la segregació i ens culpen d’estar on ens han col·locat”
H. K.: Ens aparten amb la segregació i ens culpen d’estar on ens han col·locat. Jo he anat a una escola on el 90 % de l’alumnat té pares immigrants. Això afecta els nivells acadèmics, perquè, per exemple, molts dels meus companys no han après català ni castellà a casa seva i els havien d’ensenyar a l’escola. Sempre hem hagut de fer passos més grans i ens ha costat molt més. Ens han separat, ens diuen que no ens integrem, però no ens deixen integrar-nos.
I. J.: També hi ha barreres entre barris. Al barri del Centre trobaràs persones migrades, però si te’n vas a Santa Caterina o al barri vell, no.
H. K.: La segregació dins un poble petit és una manera de dir “et volem aquí i et quedaràs aquí”. Si t’allunyes del barri, encara és més difícil accedir a l’habitatge. Per aconseguir determinades cases has de ser blanca, has de tenir els ulls blaus –si pot ser–, no has de portar hijab, els teus pares s’han de dir Maria i Pere… No cal sortir del teu poble perquè et passi això.
Aquestes setmanes, Salt està sota el focus dels mitjans. Heu trobat a faltar que el posessin abans?
H. K.: Hem vist que si no parlen malament de nosaltres, no en parlen. I si no fem soroll, no ens escolten.
A. T.: Sovint els mitjans aviven més el foc del racisme. Han especificat que era la família d’un imam per poder posar l’islam pel mig. S’ha donat informació falsa sobre la família i fins i tot s’ha arribat a dir que l’ajuntament els havia donat un pis, quan és mentida.
Ara que esteu en el focus mediàtic, què voleu reivindicar?
“La pràctica d’un musulmà no involucra la resta. Quan un català comet un delicte, no diem tots els catalans són uns lladres”
I. J.: Crec que és important acabar amb la generalització. Si la majoria de les persones que es van manifestar eren musulmanes, què té a veure això amb l’islam? Quina culpa té l’islam que hi hagi mals musulmans? Per què intentem associar musulmà, islam i dolent; o musulmà, islam i masclista; o musulmà, islam i violador? Això no té res a veure amb la religió musulmana, i la pràctica d’un musulmà no involucra la resta. Quan un català comet un delicte, no diem tots els catalans són uns lladres.
A. T.: El dret a l’habitatge ha d’estar garantit per a tothom. Cal que parin atenció a la situació en què es troba el poble de Salt: hi ha preus que ningú pot pagar, la situació és de màxima vulnerabilitat. Hi ha famílies que no tenen diners ni per pagar la despesa de l’escola. Cal més empatia.
H. K.: Nosaltres no demanem que ens regalin res, sinó que ens deixin en pau. Si ens fessin fora, ningú aniria a collir la fruita ni augmentaria la taxa de natalitat. Moltes de nosaltres estudiem per cuidar els vostres pares.
