Ian, que està segut al meu costat al tren a sobre de les cames de la seua mare, juga a un joc a una tablet. Té unes pestanyes que semblen arpellar el futur. Això de què no n’hi ha futur, a les seues pestanyes, no els importa. Perquè mira amb els ulls que obren el cel a cada parpelleig. El mar a la meua dreta és més finit, tot i que ell se submergeix a una pantalla; entre jo i el mar també hi ha un vidre.
Unes mans agafen d’una caixa, plena de cotxes de joguina, un camió, i el fan córrer sobre una taula de marbre. Amb una sola empenta agafa velocitat, però en baixar un desnivell de la superfície, bolca i cau. Les mans tornen a agafar un altre cotxe de la caixa, i el fan córrer fins que torna a caure. Alguns cauen, altres simplement es frenen progressivament. Un cotxe rere un altre. Això veu Ian a una pantalla quadrada amb una funda vermella.
Em dona alguns copets suaus i subtils amb el peu que em distrauen del que estem mirant; ara em busca a mi, i riu. Es tapa els ulls, juga a veure i no veure-hi. Ai, Ian, a vegades em sent desarmada, aliena, no corresponent o que no està prevista per succeir. Sovint tot és com un xoc d’idees atropellades, col·lisions i frenades abruptes. Saps, com a l’estació, quan tots van a algun lloc i sembla que no saben ben bé a on, i s’hi entrecreuen atrafegats tot i caminar sobre un terra de marbre llis amb fletxes que assenyalen la direcció i amb sostres de rellotges i horaris puntuals. O com a la cafeteria del vagó d’aquest tren, on tothom s’observa com si volgués dir-se alguna cosa, però cap ho fa.
Mira’m. Si poses el dit polze a sobre del dit cor, i fas pressió d’un sobre l’altre faràs un soroll. Prova-ho. M’imita, però encara no fa sonar els seus dits. Prova quatre vegades absort. Desisteix, i s’hi torna a endinsar a la pantalla.
Jo també tinc una pantalla davant, i ara que hi escric, pense que m’agradaria fer-ho sobre les coses tristes, sobre quan vaig sentir por, sobre com vaig desitjar la mort, cosa ben estranya i ben normal, o sobre quan sent que visc només d’alguns records, sobre totes les altres possibles que s’embussen, els futurs que s’embullen o sobre com sonen els ossos a un taüt, i hi ressonen a fora.
Voldria descriure aquell indret exacte de la passió on coincideixen por i sexe, que deia aquella. Sobre com d’incontrolable i manipulable és a parts iguals el desig, i sobre com aquells altres juguen a això i ens fan el joc i quines en són les regles
Pense a escriure sobre com s’aparellen els cucs o les persones, i com l’atzar hi aposta. Voldria descriure aquell indret exacte de la passió on coincideixen por i sexe, que deia aquella. Sobre com d’incontrolable i manipulable és a parts iguals el desig, i sobre com aquells altres juguen a això i ens fan el joc i quines en són les regles. Les regles, que no n’hi ha, però n’hi ha, però que sempre millor incomplir-les.
També sobre la fruitera, que em conta que està molt decebuda perquè Daddy Yankee es jubila i a la seua última gira no passarà per Barcelona, i no podrà anar a veure’l per últim cop. Oh, llavors no escriuria, cantaria, cridaria a plena veu amb tu, veïna, a mi me gusta la gasolina, dame más gasolina.
Sí, escriuria –llavors només escriuria– una carta d’amor frustrat sobre com cremaria contenidors cada vegada que m’ha deixat plantada; i preguntaria –llavors només preguntaria– a tort i a dret, desorientada i ofegada, que com s’ho fan ells; vull dir, que com ho feu vosaltres per trobar un lloc on ficar tota aquesta il·lusió que ara a mi se’m desborda. Sobre que estic cansada d’esperar a ser el gos d’un gos, i moure la cua perquè em treguen a passejar. Denunciaria, potser també cantaria, que ja no m’alimenten molles i que vull el pa sencer i que les molles volen al vent.
Crec que preferisc escriure a sobre de les teues pestanyes, que són més llargues i tenen la forma còncava que pot acollir i bressolar els somnis. Tot i que no sé ni de quin color tens els ulls, com no sé acolorir els somnis
I em mires així, de reüll, Ian, i crec que preferisc escriure a sobre de les teues pestanyes, que són més llargues i tenen la forma còncava que pot acollir i bressolar els somnis. Tot i que no sé ni de quin color tens els ulls, com no sé acolorir els somnis. Els pintaria d’un color ambre, allò que flota en el mar significa en àrab. M’agradaria també que foren dels colors que ja no hi són, dels colors que no floten, dels que naden al fons marí, bé per oblidats bé per desconeguts.
T’ha caigut una pestanya, la tens a la galta. No te la robaré, ni la posaré entre els meus dits per fer pressió, ni bufaré després. Te’n tornarà a créixer una altra, diferent, però igual de llarga, i hi podràs bufar, i segur que ja hauràs aprés a espetegar els dits. Saps, Ian, pètal que cau no torna a nàixer, i reguem, i plorem, i reguem. Tu no has plorat durant tot el camí, i jo tampoc. Ta mare et diu que t’has portat molt bé. I jo també.
A una tercera pantalla, al vagó que compartim, a la televisió del tren, corre un cavall o una euga de carreres –encara no sé diferenciar-les. Ho fa sobre un camí de terra, més enllà de les tanques hi ha gespa verda, prat. Moltes persones al voltant, des de la graderia, l’animen a guanyar, aletegen els braços i criden trasbalsades que arribarà a la meta, clar, abans que totes les altres. Així que ho fa. Tenim euga guanyadora. Intenta recuperar la respiració entre la gent que s’hi va apropant amb ànim de celebració. Una dona l’acaricia el llom mentre li xiuxiueja “ta mare estaria orgullosíssima de tu”.
Espere que a mi també algú m’acaricie el llom quan arribem. Ian, com a tu, m’encanta fer el cavall, però t’he de dir que no sempre ens deixen córrer als prats. No sempre podem ser desig de córrer lliures, només ser
Espere que a mi també algú m’acaricie el llom quan arribem. Ian, com a tu, m’encanta fer el cavall, però t’he de dir que no sempre ens deixen córrer als prats. No sempre podem ser desig de córrer lliures, només ser. Entre aquest vidre i el mar, potser si el tren anés més lent…
Tot bon cavall ensopega. Jo també estic cansada, tinc fam i tot és massa car a la cafeteria o jo massa pobre. Tu dius que no vols anar a casa de la teua iaia a dinar; així i tot, quan t’ho demane, em dius que sí amb el cap, que em convides amb tu, que podem dinar juntes. Ta mare ho aprova, diu que puc, que la iaia segur que fa menjar de sobres.
El tren va frenant, progressivament. Ja arribem a Barcelona. Tanmateix, no anirem a dinar plegades i a la taula de la iaia hi sobrarà menjar.
