Per fer-me menys pesada l’alegria i l’activitat nadalenca em dic a mi mateixa que l’any comença quan comencem a podar la vinya. Tant li fa que sigui el febrer quan comenci tot plegat. Trobo que té prou sentit i que salta a la vista: lo dia s’allarga, el sol escalfa més, i el fred i el perill de gelades es van deixant enrere a poc a poc, prou a poc a poc per no refiar-se ni del març que arribarà més d’hora que tard.
Amb més sentit que no pas les llistes de bons propòsits, lo podar és fer net i posar ordre així com una renovació carregada de promeses. Cada tall d’estisores marca per on brotaran els nous sarments i així, subtilment pels que qui no s’hi fixen, el paisatge canvia i es prepara per a la primavera. Verd contra marró. Ferides que fan créixer.
Seguir un calendari marcat pel cel, el temps i les plantes em fa estar amb molta pau interior. Potser és pel fet de l’obligatorietat, del no haver de triar: l’any ve com ve i com vingui ens hi adaptarem. Fer bona cara, creure’s feliç o queixar-se en la justa mesura ja és feina de cadascú.
Seguir un calendari marcat pel cel, el temps i les plantes em fa estar amb molta pau interior. Potser és pel fet de l’obligatorietat, del no haver de triar: l’any ve com ve i com vingui ens hi adaptarem
He tardat un temps a trobar l’encaix del calendari natural de tros amb el social, que vindria a ser el que marca oficialment els dies festius, ponts, aqüeductes i altres tipus de construcció. I, així i tot, encara ho estic acabant de polir perquè no sabeu l’estrès que em genera dirigir-me per primer cop a valtros, estimats o desconeguts lectors, sense cap motiu aparent, cap tema concret ni cap data compartida que ens faci celebrar l’efemèride.
Per això he pensat que començaré saludant-vos, dient que siguem feliços mentre podem, que avui estem aquí i demà ves a saber, i que quina sort tenir per davant uns quants mesos i aquest espai per compartir paraules, cabòries, batalletes i el que surti a cada moment.
I, així i tot, no us enganyaré: tinc certa recança d’haver-vos de fer partícips d’aquest tros de món meu a través de la paraula escrita, de les pantalles i de les xarxes. No fa pas tant, un dia marxant del tros quan ja acabàvem la jornada, vaig mirar al meu voltant i em va saber greu saber que aquella estampa –les vinyes, els xiprers, el mas, el Montsant, el cel, l’horitzó de muntanyes i la llum de posta– la compartiria amb molt poca gent al llarg de la vida. La vida del pagès és solitària i sembla que cada cop ho serà més. I cap text podrà acostar-se mai a l’experiència en pròpia pell.
La vida del pagès és solitària i sembla que cada cop ho serà més. I cap text podrà acostar-se mai a l’experiència en pròpia pell
Per això no me’n puc estar de pensar que potser valdria més que els que heu arribat fins aquí, o sigui a l’equador de l’article, deixéssiu la lletra i vinguéssiu a xafar terra i a mirar sense gaires mediacions aquest tros de món. No tots alhora, és clar, que potser no hi cabríem. I si no estigués el títol ja inventat en podríem dir “A peu pel Priorat”.
La mort de Josep Maria Espinàs ara fa uns dies em serveix d’excusa per invocar-lo. Com a prioratina, el seu Viatge al Priorat, publicat a principis dels seixanta, m’ha acompanyat des que el vaig llegir per primer cop. L’última reedició del llibre és de l’any 2021, l’encapçala un pròleg d’Isabel Martí fet per a l’ocasió i porta per títol “A la taula dels altres”.
La mort de Josep Maria Espinàs ara fa uns dies em serveix d’excusa per invocar-lo. Com a prioratina, el seu Viatge al Priorat, publicat a principis dels seixanta, m’ha acompanyat des que el vaig llegir per primer cop
Tant al pròleg com al llibre s’hi desplega la manera de l’Espinàs de veure, viure i escriure els llocs, la gent, el món… però de totes les reflexions i sentències que es podrien subratllar m’agrada especialment aquesta idea de la taula dels altres, de la taula senzilla, de l’àpat amb estranys, del compartir com “una cura de desaïllament” per conèixer els altres i de retruc, a partir de la conversa i del fet de coincidir en un mateix espai i temps, a un mateix.
Per coses de l’atzar pocs dies després de la mort de l’escriptor, sortia la notícia de què al Priorat, que ja compta amb dos hotels de luxe, se n’obrirà un de nou que anirà una mica més enllà i serà d’ultraluxe. Intimitat, privacitat, desconnexió, refugi i lloc on trobar-se a un mateix són alguns dels reclams –a part dels bars, piscina, spa, boutique o les vint-i-tantes suites– pels amants del vi (o ni això) que s’ho podran pagar.
Soc més del parer que els refugis, la felicitat o la veritat no es troben en piscines infinites ni en masos internacionalitzats a cop de talonari; n’hi ha prou amb una taula amb bona companyia
No em veieu, però la coincidència de les dues notícies em fa riure per sota el nas amb poques ganes. Ha passat mig segle i continuem sent una terra encara poc coneguda amb bon vi, molt paisatge i poca gent. Si veniu no trobareu ja aquelles fondes que eren “una casa que té un llit sobrer i un lloc a taula per al foraster que fa camí”, i en uns quants pobles ni tan sols trobareu oberts els cafès que també són llocs compartits, d’encontre i de fer-la petar. De les escoles en parlaré més endavant.
Jo soc més del parer que els refugis, la felicitat o la veritat no es troben en piscines infinites ni en masos internacionalitzats a cop de talonari; n’hi ha prou amb una taula amb bona companyia on no falti menjar ben cuinat, vi, ametlles torrades i un got de vi ranci al final. I no cal ni dir-ho: qui diu un hotel d’ultraluxe diu un macrocomplex amb casinos o pistes de neu artificial. De moment siguem feliços mentre podem.
