Quan la transició siriana ja ha entrat en el seu setè mes, es fa cada cop més palesa la bretxa entre dues narratives sobre el camí que segueix el país després de la caiguda del règim de la dinastia Al-Assad, el desembre de 2024. Una d’elles mira al futur amb un optimisme caut. En un país amb el 90 % de la població sota el llindar de la pobresa i amb unes cinc hores d’electricitat al dia, l’eufòria del desembre ja ha quedat enrere. Les veus que defensen aquesta visió admeten que, els últims mesos, les noves autoritats han comès errors i s’han fet passos enrere, però ressalten l’enorme desafiament que representa reconstruir un país devastat, traumatitzat i en fallida.
L’altra narrativa mira el futur amb angoixa. La seva confiança està trencada amb el nou govern i el seu president, Ahmed al-Sharaa, que se sol qualificar de “gihadista”. L’enderrocament del règim d’Al-Assad per una coalició de milícies islamistes ja va ser acollit amb escepticisme, i les diverses matances amb tints ètnics han confirmat els pitjors temors. Tot i que les noves autoritats no han decretat mesures contundents per islamitzar el país, hi ha el convenciment que aquestes arribaran quan la nova administració sigui prou sòlida.
Si bé és cert que és possible trobar aquestes dues mirades entre totes les comunitats ètniques i religioses del país, cadascuna sol encaixar amb un grup determinat. La primera, la més optimista, abunda entre la majoria àrab musulmana sunnita, fins i tot entre aquelles persones que no es consideren especialment religioses. La segona és la més habitual entre el mosaic de minories que configuren un país tan plural com Síria i que constitueixen aproximadament un terç de la població siriana. De totes aquestes, quatre són les més prominents: la cristiana, l’alauita, la drusa i la kurda. Cadascuna té la seva pròpia idiosincràsia, història i els seus conflictes amb el poder central de Damasc.
Comunitats cristianes, els “fills de la terra”
Els pitjors temors de la minoria cristiana a Síria es van fer realitat el 22 de juny, quan un atemptat suïcida a l’església de Sant Elies, al cor de Damasc, va deixar un balanç d’almenys 26 persones mortes i 63 de ferides. “Ni durant la guerra hi va haver atemptats contra les esglésies. Ni un de sol. Hem de remuntar-nos als incidents del 1860 per trobar un nivell de violència semblant. Estem devastats”, comenta el pare Anasthasios, l’encarregat d’oficiar els funerals. La comunitat cristiana, que el 2011 representava una mica més del 10 % de la població del conjunt de l’Estat, sol proclamar amb orgull que són “els fills de la terra”, ja que les seves arrels en aquest territori tenen prop de 2000 anys.
“Des de la caiguda del règim, hem enviat molts missatges a les noves autoritats, dient-los que volem col·laborar-hi per construir una nova Síria. Però, fins ara, ens han ignorat”, comenta el religiós. El país compta amb un govern interí dominat pels líders de Haiat Tahrir al-Xam (HTS), la més potent de les milícies que va enderrocar el president Bashar al-Assad. “De moment, [Sharaa] ha portat la seva gent de la província d’Idlib per governar. Però fins quan en tindran prou? Assad va fer el mateix, i ja vam veure com va acabar”, adverteix Anasthasios, que pertany a l’Església Ortodoxa Grega.
El 22 de juny, una acció a l’Església de Sant Elies de Damasc va deixar almenys 26 morts. “Ni durant la guerra vam patir un sol atemptat”, comenta el pare Anasthasios
“No em crec la versió oficial que va ser l’ISIS. Penso que va ser alguna de les milícies vinculades al govern. Ens odien, ens veuen com uns infidels”, etziba Jamal, un jove d’una distingida família del vell Damasc. Sembla que la seva opinió representa la de la major part de la comunitat cristiana els dies següents a la massacre, entre la qual la desconfiança envers el president Sharaa és profunda.
Siraj Dib, clergue de l’Església Maronita de Damasc, expressa una opinió més moderada i rebutja qualsevol implicació del govern en l’acció armada. Segons aquest religiós, el temor dels grups cristians, se centra no tant en el seu extermini, com en la seva exclusió política i social de la nova Síria. “El president Sharaa diu que té un projecte per a tots els sirians, però a mi, com a cristià, no m’ha donat una raó per somiar. I això és necessari, perquè una nació no és res més que un col·lectiu amb un somni comú”, sosté Dib.
Alauites, l’estigma de la confessió d’Al-Assad
El 6 de març és un dia que molts residents de la zona costanera sirana, el Sahel (“costa” en àrab) no oblidaran a la seva vida. “El meu germà va pujar a la teulada i de casualitat els va veure venir. Va agafar els meus pares, i se’n van anar de pressa. Es van salvar de miracle”, explica M. A., una psicopedagoga originària del poble de Qablu Jableh. Una setantena de residents no van tenir la mateixa sort i van morir a mans de la milícia islamista vinculada al nou govern, en el que ha estat la pitjor matança des del fi a la guerra civil siriana. S’estima que van morir més de 1.700 persones, la majoria civils alauites, una branca del xiisme i la confessió religiosa del mateix expresident Al-Assad.
Els “fets de març” van començar amb un atac coordinat per persones armades i afins a l’antic règim en diversos pobles i ciutats de la costa contra comissaries i punts de control de les forces de seguretat, formades ara per membres de les milícies rebels que van enderrocar Al-Assad. “Uns dies abans, la gent de Miqdad Fatiha va venir a reclutar joves. Els oferien cent dòlars i una pistola. La majoria ho va rebutjar. Però una desena es va allistar”, explica M. A., en referència a l’excomandant de la Guàrdia Republicana d’Al-Assad i fundador de la milícia insurgent Brigada Escuda. Després que uns 300 membres de les forces de seguretat fossin abatuts, centenars d’integrants d’una milícia islamista van abraonar-se contra els barris i pobles alauites. Ni els infants es van salvar de les execucions.
Gairebé cinc mesos després, aquesta regió de majoria alauita continua submergida en el terror. “Als punts de control, et pot passar qualsevol cosa si ets alauita. Hi ha segrestos, robatoris, abusos… Internet està ple de vídeos en què es veu com obliguen alauites a bordar com si fossin gossos per humiliar-los”, assegura F. Q., un activista social. El fet que bona part de les forces de seguretat d’Al-Assad pertanyessin a aquesta minoria serveix de justificació per alguns discursos sectaris que culpen tota la comunitat dels abusos comesos durant la guerra civil. Tanmateix, també hi havia dissidents en la comunitat alauita i la violència ha estat brutal per a tothom sense distinció.
Kurds, entre el pragmatisme i el somni
A les entrades dels barris kurds d’Ashrafiyeh i Sheikh Maqsoud de la ciutat d’Alep, la segona més gran de Síria, hi ha punts de control integrats per membres del Ministeri de l’Interior i de les Forces Democràtiques Sirianes (FDS), la milícia prokurda que controla el nord-est del país. “La situació és tranquil·la al barri, no hi ha cap mena de tensió després de l’acord del mes d’abril”, explica Tahar, un cuiner kurd d’Ashrafiyeh, en referència al pacte entre el Consell Municipal dels dos barris kurds i representants del govern de Damasc. De moment, però, la seguretat en aquest sector continua sent responsabilitat de les FDS, i el consell és el que gestiona els serveis públics dels barris.
L’acord es va signar en paral·lel a un altre de més general signat pel president Sharaa i el general Mazlum Abdi, comandant en cap de les FDS, pel qual s’estableix obrir un període de negociació per integrar l’Administració Autònoma Democràtica del Nord-Est de Síria (AADNES), també coneguda com a Rojava. El territori inclou diversos grups ètnics, com kurds, àrabs, assirians o turcmans, i gaudeix d’una plena autonomia des de l’inici de la guerra civil a Síria. Ara bé, tant els EUA, amb uns 2.000 soldats a l’AADNES amb la missió de lluitar contra l’Estat Islàmic, com Turquia, han pressionat amb força reclamant la dissolució de l’entitat autònoma.
S’estima que més de 1.700 persones van morir en la onada de violència del mes de març a la regió costanera, la majoria civils alauites, la confessió religiosa d’Al-Assad
“Les negociacions avancen a poc a poc perquè hi ha desconfiança entre les parts. Crec que el calendari, que fixava finals d’any com la data per posar fi al procés d’integració, s’haurà d’allargar”, explica Ali Rahman, vicepresident d’una coalició dominada pels partits kurds que defensa un sistema federal per a Síria. Els dos esculls principals tenen a veure amb quina estructura de seguretat controlarà Rojava un cop es dissolguin les FSD, i quin règim d’autogovern tindrà el país.
“A diferència de l’Iraq, a Síria no tenim un territori poblat de forma homogènia pel poble kurd, sinó que les ètnies estan barrejades. Per aixó, el que proposem és una descentralització de base geogràfica”, comenta Rahman, que reconeix les dificultats per arribar a un acord. I és que alguns partits kurds no renuncien a un Estat independent de facto com el que té la zona de majoria kurda a l’Iraq.
Drusos, terra, honor i armes
Només cal una passejada pels carrers de Suwayda, una capital de província al sud de Damasc, per adonar-se que atresora una identitat pròpia. Les dones no llueixen el hijab i, en canvi, molts homes sí que es cobreixen el cap amb una gorra blanca. A més, als punts de control destaquen joves identificats amb una bandera que podria rivalitzar en colors amb la del col·lectiu LGBTIQA+. Suwayda és el bastió de la comunitat drusa de Síria, una minoria religiosa que es va escindir de l’islam xiïta fa uns deu segles i que representa prop del 5 % de la població siriana, unes 700.000 persones. Durant els últims tres mesos, la comunitat drusa ha patit algunes de les pitjors onades de violència sectària del país.
A l’abril, un àudio atribuït a un clergue drus, en què s’insultava el profeta Mahoma, va incendiar les xarxes socials. “Aquells dies, l’àudio era a tot arreu. No es parlava d’una altra cosa al carrer, a Facebook, a la televisió… Els missatges feien por”, explica Wael, un comerciant drus del barri damasquí de Jaramana, de majoria drusa. Els dies següents, es van produir violents xocs entre les milícies druses i les forces de seguretat sirianes. Almenys 137 persones van morir, entre elles, civils executades a sang freda.
Una nova onada de violència va tenir lloc a mitjan juliol. En aquest cas, la guspira va ser el segrest d’un camperol drus per part d’una tribu beduïna de Suwayda. Les forces de seguretat de Damasc van aprofitar l’avinentesa per entrar a la província drusa, la qual cosa va fer escalar la tensió, en la qual també es va sumar Israel bombardejant posicions fidels a Damasc. Les estimacions de l’Observatori Sirià dels Drets Humans situen les víctimes de l’enfrontament en 940, algunes d’elles executades. Però altres fonts estimen el nombre de morts superior al miler.
Des de la caiguda d’Al-Assad, el president Sharaa havia volgut prendre el control de les zones druses, cosa que rebutgen els líders de la comunitat, que desconfien de la ideologia islamista radical de les noves autoritats de Damasc. “El govern s’ha equivocat en voler desarmar els drusos. Per nosaltres, mantenir la nostra terra és qüestió d’honor, i sempre l’hem defensat amb les armes. Des de fa segles. Està molt anclat en la nostra mentalitat”, afirma un intel·lectual resident a Suwayda que prefereix guardar l’anonimat.
