A l’hora de parlar d’incendis forestals és difícil no caure en els tòpics. Per què cremen els boscos? Es pregunta tothom. Els boscos tota la vida han cremat i tota la vida continuaran cremant. Una de les obres més conegudes de l’escriptor i poeta Joaquim Ruyra és Entre flames, una descripció realista de l’incendi que el 1928 va cremar les Gavarres. Han passat 90 anys, però malgrat que els incendis continuen cremant els boscos, aquests han evolucionat, com ha evolucionat la nostra societat.
Els Països Catalans són mediterranis, la vegetació, sobretot a l’estiu, s’asseca per les altes temperatures i la seva inflamabilitat és molt alta. Temperatura, humitat i vent són els tres factors claus per a l’inici i la propagació d’un foc. Sovint es parla de la regla dels 30: temperatures superiors als 30 graus, ratxes de vent superiors als 30 quilòmetres per hora i una humitat relativa de l’aire inferior al 30%. Quan tenim aquesta combinació, l’incendi forestal té molts números de créixer i expandir-se ràpidament. I amb el canvi climàtic, els indicis apunten que cada vegada les temperatures són més altes; per tant, les onades de calor deixen el terreny preparat per als incendis.
Segle XXI, una societat abocada al consum, industrialitzada, urbanita i tecnològica. I, paradoxalment, tenim més boscos ara que fa 50 anys. Pràcticament el 65% del territori dels Països Catalans correspon a terrenys forestals. I dins d’aquest territori tenim centenars d’urbanitzacions, on sovint no tenen mesures de prevenció ni autoprotecció. La vulnerabilitat s’aguditza en aquests llocs.
A mitjans del segle XX, la crisi econòmica i la industrialització van comportar l’abandonament del camp, la reducció de les pastures i un creixement del bosc. Aquesta gran continuïtat d’arbres és un perill quan hi ha un incendi, ja que n’afavoreix el creixement. I aquest abandonament també provoca que creixi el sotabosc, que s’acumuli llenya, la densitat d’arbres i la vegetació, tot a favor perquè un incendi s’expandeixi i creixi.
L’última generació d’incendis són conseqüència del canvi climàtic. És impossible predir-ne l’evolució i col·lapsen el sistema d’extinció
Gràcies als estudis del Grup d’Actuacions Forestals dels Bombers de la Generalitat de Catalunya i de la Fundació Pau Costa, si comparem els incendis del segle XX amb els actuals, observarem canvis importants en el seu comportament i també en els mètodes d’extinció, lligats als canvis de la mateixa societat. Hem dit que el paisatge i els boscos han evolucionat al ritme dels canvis socioeconòmics. Això s’ha traduït en una evolució del comportament dels incendis forestals adaptada a cada fase d’evolució del paisatge, i ha determinat diferents generacions d’incendis. Actualment es descriuen sis generacions. I les tres darreres han evolucionat en poc menys de vint anys.
La primera és a finals dels anys 50 i als 60. Els incendis comencen en antics camps de cultiu abandonats, de mitjana intensitat. Cremen un màxim de 5.000 hectàrees. L’extinció era la tradicional, amb aigua.
La segona la trobem als anys 70 i 80. Els incendis tenen lloc en boscos abandonats i són de més intensitat i velocitat, d’entre 5.000 a 10.000 hectàrees. La velocitat de propagació supera les línies d’extinció i es comencen a atacar amb mitjans aeris.
La tercera generació es dona en la darrera dècada del segle XX. Genera incendis de 10.000 a 20.000 hectàrees, provocats per la manca de gestió forestal, amb focs de capçades, columnes convectives i focus secundaris massius a llargues distàncies. Es reintrodueix el foc i les eines manuals com a mecanismes d’extinció.
A inicis del segle XXI trobem la quarta generació. Són incendis que arriben a les urbanitzacions per la manca de prevenció. D’extingir el foc es passa a defensar cases i persones.
La cinquena generació té lloc quan els grans incendis forestals es donen de manera simultània, ràpids i virulents. Es col·lapsa el sistema d’extinció.
I ara, en la segona dècada del segle XXI, trobem els incendis de sisena generació. Són produïts pel canvi climàtic. Alliberen tanta energia que, a més de tenir una atmosfera que els afavoreix, l’aprofiten i la modifiquen, generant tempestes de foc. És impossible predir-ne l’evolució i, a més, col·lapsen el sistema d’extinció. Són els que van tenir lloc l’estiu del 2018 a Califòrnia, Grècia
i Portugal, i que van provocar més de 180 morts.
Malauradament, a casa nostra ja es donen les condicions perquè es produeixi un incendi de sisena generació. S’ha de repensar el tipus de paisatge que volem, perquè aquest model ideal, de boscos atapeïts de vegetació i continuïtat forestal, és inviable per a l’extinció. Per fer front als incendis, també calen bombers. Però del model, la seva operativitat i la seva gestió en parlarem un altre dia.�
