Les manifestacions en ciutats i pobles tornen a ser la fórmula de lluita central del moviment feminista dels Països Catalans en la Diada Internacional de les Dones Treballadores d’aquest 2020, per a la qual una bona part dels col·lectius i plataformes feministes han decidit no adherir-se a la convocatòria de vaga laboral i ampliar les jornades de protesta més enllà de les reivindicacions en un dia concret, amb xerrades, accions performatives, acampades o concentracions de caràcter no mixt. Després de dues diades del 8 de març marcades per multitudinàries manifestacions i vagues laborals que han marcat un abans i un després per al moviment feminista i han transcendit els marges de l’activisme, el fet que la cita d’enguany coincidisca amb un diumenge ha suposat un repte per al moviment feminista, que pretén posar èmfasi en la diversitat de lluites actuals i reforçar els eixos de cures i consum, amb l’objectiu de reivindicar la igualtat d’oportunitats en tots els àmbits, no només en el laboral.
A partir de les particularitats d’aquest 8 de març i dels reptes que es plantegen, la Directa ha entrevistat sis dones d’arreu dels Països Catalans i de col·lectius molt diversos, sotmesos històricament a diverses formes de discriminació i vulnerabilitat, per tal que avaluen l’avanç en l’assoliment de la igualtat de gènere i expliquen la seva postura quant a quines haurien de ser les prioritats en l’agenda feminista i en les polítiques públiques, així com les seues expectatives posades en la jornada de lluita del pròxim diumenge.
Xaro Nomdedeu, membre de la Secretaria de la Dona de la Unió Internacional de Pensionistes i Jubilades de la Federació Sindical Mundial
“Cap mesura presa dins d’aquest sistema atansarà l’equitat entre homes i dones”
En què consideres que el moviment feminista hauria de focalitzar els esforços de lluita?
En l’abolició del gènere, per aclarir els conflictes que s’han generat amb els col·lectius que han “comprat” acríticament l’etiqueta de la “identitat de gènere”, des de la confusió amb “persona que s’identifica amb un gènere”. Són conceptes ben diferents, de la confusió dels quals en trauen bon profit els lobbies del proxenetisme, dels ventres de lloguer i els sectors ultradretans aliats amb els marges fonamentalistes de les diferents esglésies. Molt interessats a infiltrar aquesta confusió per fraccionar el moviment.
En què detectes buits, absències, en les polítiques públiques, per blindar els drets de les dones?
Cap mesura presa dins d’aquest sistema resoldrà definitivament les violències masclistes ni atansarà l’equitat entre homes i dones. És impossible en un sistema que té dos puntals, on el motor d’un dels quals és l’explotació de la força del treball i l’altre trau el seu rèdit de la força de l’amor romàntic. Ambdós puntals són forces antagòniques a un sistema d’igualtat, que és l’objectiu del feminisme. Construeixen el relat de l’enfrontament personal d’homes contra dones i a l’inrevés. El feminisme sap que tots perdem en eixa guerra i que tots i totes guanyem en la pau de la igualtat.
Què esperes, després de dues vagues feministes multitudinàries, de la jornada feminista d’aquest 8 de març?
El meu desig és que aquelles forces que pressionen per fraccionar el moviment del 8 de març no ho aconsegueixen. Per a impedir el fraccionament del moviment és necessari un debat aclaridor i el suport dels mitjans de comunicació alternatius, ja que els mitjans del sistema fan tot el contrari: construeixen relats al servei dels poders econòmics i de les seues polítiques que, per molt que s’autoanomenen de gènere, d’igualtat, d’equitat, tant es val, soles són relats construïts amb les paraules clau del feminisme, però amb objectius electoralistes, sempre i en tot l’espectre polític amb possibilitats de governar, encara que soles puga fer-ho dintre de coalicions.
Montserrat Garcia Blasco, membre de la junta d’ECOM i activista pels drets de les persones amb diversitat funcional
“Sovint es reprodueixen altres relacions de poder dins els moviments feministes que cal anar qüestionant”
En què consideres que el moviment feminista hauria de focalitzar els esforços de lluita?
Cal recordar que totes les transformacions van sempre de baix a dalt, per això proposaria (de manera molt bàsica), enfortir les bases socials, i reconèixer i valorar la diversitat de totes les dones des de la igualtat en drets i el respecte mutu: conscient o inconscientment, sovint es reprodueixen altres relacions de poder / discriminacions dins els moviments feministes que cal anar qüestionant i deconstruint. Com a exemple evident hi ha el racisme, però –per la part que em toca–voldria posar damunt la taula també el capacitisme. A les dones amb discapacitat encara no se’ns reconeix ni com a dones en molts discursos… imagineu el pas a reconèixer-nos, a més a mes, com a agents polítics actius i reivindicatius dins la comunitat. Caldria també obrir-se i fer accessible (i comprensible!) el moviment per a totes: moltes dones encara no se’n senten interpel·lades o en queden excloses per manca d’accessibilitat (física dels espais o comunicativa perquè no hi ha interpretació en llengua de signes, subtitulació o el llenguatge és massa enrevessat). Finalment, penso que cal interpel·lar des de la consciència i el sentiment, generar vincles per transformar plegades.
En què detectes buits, absències, en les polítiques públiques, per blindar els drets de les dones?
No hi ha un veritable compromís polític per incorporar la igualtat de gènere de manera transversal i en tots els àmbits. Hi ha moltes resistències perquè suposa repensar-ho tot i qüestionar privilegis. Hi ha molt “feminisme de maquillatge” (pinkwashing), i no es tracta de fer campanyes puntuals o comptabilitzar quantes dones hi ha als espais (sense treure-li importància), sinó que cal qüestionar molts valors i punts de vista sota els quals estan pensades la majoria de les polítiques i sobre com es fan les coses en general: tant important és el que es fa com el com es fa. I aquí puc posar molts exemples: des de com estan pensades les polítiques de transport públic (obviant molts criteris d’accessibilitat, claus per a molts grups socials –amb alt impacte sobretot en les dones d’aquests grups– i tot centrat en una mobilitat masculinitzada) a l’aposta ferma per l’assistència personal com a eina que reconeix professionalment el treball de les cures alhora que apodera i garanteix drets també a les dones amb discapacitat i actua com a mesura de prevenció de violència de gènere sobre aquestes (perquè la dona amb discapacitat decideix qui, com i quan accedeix al seu cos i la seva intimitat, sense dependre de ningú de l’entorn). I podria seguir: l’escletxa salarial, les esterilitzacions forçoses, la manca de conciliació…
Què esperes, després de dues vagues feministes multitudinàries, de la jornada feminista d’enguany?
Que sigui una acció de força, unió i festa reivindicativa que ens serveixi per enfortir lligams i continuar treballant la resta dels dies de l’any per transformar la realitat i acabar amb les violències (de tot tipus) que patim.
Paula Lorenzino, del col·lectiu Almassora Jove Alternativa (AJA)
“No té sentit lluitar per unes llibertats que després només una xicoteta minoria burgesa té el dret d’exercir”
En què consideres que el moviment feminista hauria de focalitzar els esforços de lluita?
En la construcció d’un feminisme de classe. La vertadera igualtat s’aconsegueix desmembrant el problema des de la seua arrel, en aquest cas, el sistema capitalista en què vivim. No té sentit lluitar per unes llibertats que, després, només una xicoteta minoria burgesa té el dret d’exercir. Una pot ser lliure d’elegir tenir fills, de dedicar-se a treballar on vulga, etcètera. Però cap d’aquestes llibertats ho és per a les dones més desfavorides. Així doncs, hem de centrar els esforços a abolir les barreres que el mateix sistema capitalista impulsa per confrontar les lluites del moviment feminista. D’aquesta manera i, lluitant per la llibertat i els drets totals de totes les dones, aconseguirem una vertadera igualtat.
En què detectes buits, absències, d’acció pública per blindar els drets de les dones?
El paper de les institucions ha de ser el d’escoltar i donar suport a les demandes de la lluita feminista. Avui dia no ho trobem. Continuen augmentant els casos de violència masclista, segueix assenyalant-se a la víctima abans que al maltractador, s’invisibilitza el treball de cura delegat a les dones… El problema principal és que continuen reproduint-se els comportaments masclistes dins de les institucions. Fa falta més dones feministes que dissenyen i creen plans d’acció pública.
Què esperes, després de dues vagues feministes multitudinàries, de la jornada feminista d’enguany?
Les vagues feministes de 2018 i 2019 van fer un paper molt important en la formació d’un teixit feminista local i van visibilitzar de manera dràstica el pes de les dones en la societat actual. També van aconseguir que moltes dones de totes les classes i nivells socials començaren a sentir-se part del moviment feminista. Tot això ha sigut de vital importància per aconseguir la força que té el moviment feminista hui dia. Aquest any es planteja fer un 8 de març descentralitzat, i crec que és el moment de reivindicar i escoltar tots i cadascun dels diversos vessants del moviment.
Paqui Perona, presidenta de l’Associació Veus Gitanes del barri de la Mina i mediadora de la Fundació Surt
“No som els ‘altres’ feminismes els que ens hem d’acostar a l’hegemònic sinó al revés”
En què consideres que el moviment feminista hauria de focalitzar els esforços de lluita?
Hi ha tantes lluites feministes com dones. Estem en una nova etapa en la qual totes les dones del món volem que ningú parli per nosaltres, volem expressar què és el que creiem que és bo per als nostres entorns, Jo, com a dona gitana, puc parlar del meu feminisme (que no és necessàriament el de totes les dones gitanes) que parteix d’una perspectiva de creure què és millor per a la meva comunitat i per al conjunt de les dones. El feminisme tal com el coneixem avui, que és l’hegemònic hauria de fer un pas al costat i aprendre de la diversitat dels feminismes; no som els altres feminismes els que ens hem d’acostar a l’hegemònic, sinó al revés. Aquest primer moviment blanc que va començar a organitzar-se i va assolir una sèrie de conquestes, com el dret a vot, que estan molt bé, però es van desentendre molts grups de dones que no en formaven part, penso que ara s’ha de plantejar que si el feminisme vol arribar a ser un moviment mundial i que aglutini a totes les dones, ha de mirar cap a baix i cap als costats. Organitzar-nos en la diversitat. Convé que integri aquesta diversitat. Haurien de consolidar una sèrie de punts en comú per anar totes a una.
En què detectes buits, absències, d’acció pública per blindar els drets de les dones?
Respecte a les dones gitanes, demano als poders públics que deixin de reeducar-nos i de pensar per nosaltres; que deixin de culpar de la nostra situació als homes gitanos, i que es preguntin quines polítiques s’han fet en els 500 o 600 anys que fa que som aquí, perquè a la majoria de dones gitanes que vivim en les barriades pobres ens trobem en situació de desavantatge. S’ha produït una reeducació, amb una perspectiva que si controles a les dones, controles la cultura; que deixin de decidir per nosaltres, que ens deixin decidir per nosaltres mateixes. Però que també ens deixin a nosaltres escollir quins han de ser els referents de les nostres comunitats: que una cosa són les dones gitanes de base, una altra unes elits que no provenen dels barris pobres i que molt sovint les administracions ens les col·loquen perquè es converteixin en els nostres altaveus. Les dones gitanes dels barris volem ser el nostre propi altaveu.
Què esperes, després de dues vagues feministes multitudinàries, de la jornada feminista d’enguany?
Jo participo en les mobilitzacions del 8 de març des de fa molts anys, des que érem quatre gats. Hi ha hagut un gran creixement, sobretot de dones joves, que per una banda dius, que bé. Però per altra banda veus cert perill en què tot quedi simplement en una moda o en una mena de celebració. Jo ara ja començo a veure missatges a Facebook de “feliç 8 de Març”, com si fos Sant Jordi. No, el 8 de Març no es pot folcloritzar. No oblidem que commemorem que una sèrie de dones van morir en uns tallers treballant en condicions infrahumanes, i que avui aquesta realitat segueix existint, i segueix viu un sistema que continua castigant moltes dones. Per tant, cal que el 8 de Març. Cal mantenir fort l’eix reivindicatiu. I em sembla molt bé que en aquests últims dos anys hi ha hagut unes vagues que fa anys haurien estat impensables. Però no hem d’oblidar tampoc que unes poques som unes privilegiades, perquè podem escollir si fem vaga laboral o no: moltes dones que treballen en l’hostaleria o netejant, no poden fer vaga perquè se’n van al carrer.
Malika Kathir, filòloga (Palma)
“El 8-M l’hem d’entendre com una lluita a llarg termini, oberta, inclusiva, que incorpori més dones i també els homes”
En què consideres que el moviment feminista hauria de focalitzar els esforços de lluita?
Penso que la clau és articular un moviment que vagi del local al global, i que aconsegueixi eixamplar-se, i incorporar-hi veus molt diverses, de dones que ara no formen part del feminisme més conscienciat, també cal aprendre’n, conscienciar i escoltar.
En què detectes buits, absències, d’acció pública per blindar els drets de les dones?
El que demano bàsicament a les administracions és escoltar les dones, les dones de base. Que no facin polítiques des de despatxos, des de la llunyania del carrer.
Què esperes, després de dues vagues feministes multitudinàries, de la jornada feminista d’enguany?
L’hem d’entendre com una lluita a llarg termini, oberta, inclusiva, que incorpori més dones, i també els homes. I que no concentri tampoc esforços únicament en una data, sinó que pensi en el dia a dia, que cada dia és 8 de març, i que cal anar aconseguint coses pas a pas.
Marta Salvans, activista pels drets del col·lectiu transexual
“El tema de la de-construcció de gènere, molt treballat fins ara, crec que ens allunya dels objectius”
En què consideres que el moviment feminista hauria de focalitzar els esforços de lluita?
Crec que la lluita hauria de continuar sent la base d’una conscienciació de la societat, divulgant les situacions de desigualtat i agressions que permanentment vivim, sempre fent visible la necessitat d’una equitat entre gèneres. El tema de la de-construcció de gènere, molt treballat fins ara, crec que ens allunya de qualsevol dels objectius i ens apropa més a teories queer per la qual cosa deixa de ser efectiu.
En què detectes buits, absències, d’acció pública per blindar els drets de les dones?
Les polítiques públiques s’haurien d’adreçar bàsicament en continguts basats en els àmbits de l’educació i el respecte; a les escoles, a la feina, per els mitjans de comunicació a fi i efecte de que arribin a les famílies. Però per això hi ha d’haver el convenciment dels polítics a fi d’impulsar-ho amb convicció.
Què esperes, després de dues vagues feministes multitudinàries, de la jornada feminista d’enguany?
Crec que tot continuarà igual si els missatges que l’acompanyen no estan basats en estudis dels fets que facin reflexionar la societat. Posaré un exemple dels molts que hi ha: la majoria d’agressions sexuals o no, a les dones, son provocades per l’excés hormonal de testosterona de l’home. Algú ha fet res al respecte? Tal vegada a ningú no li deu interessar que se sàpiga i poder fer efectiva una solució.
