Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Sísif i els 'moros'

Nicolàs Barrera | @La_Directa

Els mussols ja fa dies que deixen clar quin és el seu territori, criden les mussoles i els diuen: tot açò serà per als teus polls, si vens amb mi. Les gallines, que no s’han assabentat de res del que ens ve ni saben qui són els de Vox, es creuen que ve el bon temps i inconscients d’elles s’han posat ben lloques a covar. Les gates ja han parit pels llenyers o per les matisses i qualsevol dia arribaran al mas les primeres orenetes. Només faltaria que ploguera i s’assaonara la crosta que s’ha fet als bancals, malauradament pareix que enguany no serà tampoc bon any, tocarà arrecerar-se, ajocar-se al cau sense fer massa soroll, no siga que vinguen per nosaltres, jo de moment cercaré els llibres de Sánchez Drago (que algun en tinc per casa) i els posaré ben a vistes, a vore si això m’aprofita de salconduit.

Mon pare va néixer l’any 1933. Quan Sanjurjo, Mola i Franco es van sollevar, encara no tenia tres anys i, a més, va néixer amb una malformació al peu i va ser a l’hospital de Benicàssim (el que avui és l’hotel Voramar) on un metge que després va ser represaliat li va fer una operació de campanya que li va posar, pam dalt o baix, el peu al lloc. Encara recorda quan, tornant del llarg viatge, a lloms d’un matxo somerí de la família, xiulaven les bales a les roques de la cova dels Moros, a 300 metres de sa casa. També diu que eren moros els qui disparaven i, per a acabar-ho d’arredonir, on es van amagar ell i ma tia Carmeta (que ara té 96 anys) va ser al mateix lloc on diuen que hi ha un cementiri de “moros”.

Les gallines, que no s’han assabentat de res del que ens ve ni saben qui són els de Vox, es creuen que ve el bon temps i inconscients d’elles s’han posat ben lloques a covar

Molts moros en la seua història; però bé, no n’ha conegut a cap: estranys que hi havia abans que ells, estranys que van vindre i estranys que van arribant… No podem fer-nos una idea de com van créixer, com aquella família que, ben aviat, es va quedar sense mare va poder tirar endavant. Després va vindre la postguerra, la fam que només oblidaven quan trobaven nius per menjar ous, algun conill i els tords que omplien les gerres d’oli per a passar els llargs hiverns. Dis-li a ell que caçar és un caprici ara, que no és necessari. Son pare, Aniceto al jornal i a cuidar la “sort” d’oliveres i vinya. Ells, pocs dies d’escola, molts dies de guardar les ovelles i espigolar el que es deixaven els homes després de les segues. Per a desdejunar/esmorzar i dinar, sèmola de guixassos i per a sopar, algun tros de pa, cansalada rància, si hi havia sort, i alguna sardina de bota. Una sénia, un matxo i les seues mans, aqueixa era tota la riquesa que va tindre els primers quinze anys de la seua vida. Per jugar, pedretes i algun bastó, i per entretindre‘s, les històries de les seues germanes. Després va arribar una bicicleta i l’acordió: el vehicle i la benzina, la llibertat per a eixir de casa, la capacitat de guanyar-se alguna perra. No va haver-hi lloc per a depressions ni frustracions, tota l’energia era necessària per a passar els dies. Després, moltes vides en una: esporgar, empeltar, ma mare, seguir-la en les seues aventures empresarials, triomfar, caure, tornar a guanyar, topar… Quan pareixia que veien la llum, destralada del camí! Torna a pujar la roca cap amunt, si haguera conegut la història de Sísif, probablement l’hauria envejada.

Ara té 85 anys i comença a deixar-se anar: “El dia que no em veges amb l’aixadella, ja pots començar a preocupar-te”. La setmana passada va caure un bon bac: s’estava amanint les canyes per sembrar unes tomaqueres, que ja comencen a no cabre als testos. Va fer el planter a la lluna de gener, la mateixa que ara va creixent de nou i la que li diu que ja és el punt en el qual cal trasplantar. No té cap aplicació que li ho recorda. Ell, al llit, després de les 5 de la matinada, quan ja està fart de dormir es desvetlla pensant en què ja haurien d’estar sembrades. Tota la vida fent i patint pel que ja hauria hagut d’haver fet. Avui tenia un dia fluix, de vegades la veu se li esmicola com aigua a un cistell, la carn se li arrupeix i els pòmuls se li esmolen deixant-nos veure l’esquelet que un dia quedarà després de tant d’esforç i misèries. Jo me’l mire i sent pena per no poder-lo ajudar, no sóc capaç de fer-li entendre que ha tingut molta sort d’haver arribat fins ací. No arribe a fer-li comprendre que el fet de tindre’ns a nosaltres amb ell és un èxit que ha aconseguit; que des que va néixer no ha fet més que fer créixer sa casa; que 85 anys veient eixir el sol cada dia des de la seua finestra, des dels seus bancals, és un triomf indescriptible (més sabent d’on ve i pel que ha passat); que poder veure ara als seus néts com pugen de forts, sans i vius és part de la seua història i que veure que els seus fills seguim vivint del seu projecte de vida hauria de ser un orgull que el desvetllara cada matí, sí; però d’orgull i satisfacció per haver-ho fet possible.

Ara té 85 anys i comença a deixar-se anar: “El dia que no em veges amb l’aixadella, ja pots començar a preocupar-te”

La mateixa casa on ell va començar sense aigua corrent, ara té calefacció i Internet; al mateix lloc on ell carregava la tercerilla (el pinso de tercera per a les truges de la contornada) als carros dels veïns o a la seua Seata per a vendre als masos del voltant, ara acull a gent de tot el món. El que eren els ous de les veïnes o els conills de la família ara són els vins dels nostres productors o els olis de les oliveres que, ell i el meu avi, esporgaven per al senyoret del moment; ara els venem als turistes de França, Bèlgica o la gran Rússia.

Com explicar-li tot això i posar-li a la mollera que ha d’estar feliç, si no sap el que és el mindfulness eixe, com ha de saber com ens va a nosaltres de bé si no pot vore les meues fotos a l’Instagram ni pot llegir les crítiques que ens posen al TripAdvisor? Com li conte que em conviden a donar per ahí xerrades de “Projectes i experiències exitoses”, si no tinc temps ni paciència per a asseure’m amb ell i compartir-li-ho sense posar-me nerviós perquè ell voldria que anàrem a sembrar les tomaqueres i ens deixarem de romanços? Com? Si, mentre jo li parlara emocionat del que ha aconseguit, ell m’explicara que ja té clar a qui li votarà, que hi ha un que ha vist que va a cavall, que “ho arreglarà tot, lo dels catalans i lo dels moros”. Que li ho ha sentit dir a eixe que parla a les 6 del matí a la ràdio, que faça el favor d’escoltar-lo, perquè ell no m’ho pot explicar, però eixos saben molt i parlen molt bé: —Escolta’ls, escolta’ls —diu— que a tu t’aniria molt bé…