“Cuanto menos es el individuo, y cuanto menos expresa su vida, tanto más tiene y más enajenada es su vida“, Karl Marx.
Em proposo rebre l’afecte, commoure’m una estona i repartir-lo cap a totes les direccions possibles, sense coladors. Em pregunto si hauria de ser fàcil. Quin sentit tindria quedar-me l’afecte, guardar-lo dins d’una caixa forta com si fos únicament meu, impedint que d’altres com jo el gaudissin? No és senzill adonar-se de qui participa de l’afecte i qui no, i no sempre ens fem responsables del que comporta no formar-ne part.
Aquella persona que es deixa omplir d’afecte, i que tot seguit és capaç de compartir-lo amb totes les persones, obtindrà sempre el benefici del respecte i de l’amor. En els moments difícils, del respecte també li arribarà la solidaritat i de l’amor la compassió. L’afecte amolla les paraules i empeny la claredat dels arguments. Els arguments amb afecte són més arguments perquè d’ells se’n desprèn un aprenentatge significatiu i vivencial, una font incalculable de coneixement que entra també per la pell.
Allí on mana afecte pot remuntar-se allò que alguna vegada es va esmorteir: una feina, una relació, un projecte, entre moltes altres coses. L’afecte suavitza la violència dels canvis i el suspens de les paraules que, ben sovint, generen malentesos que colpegen les relacions humanes i traumatitzen a les persones que més pateixen. La política antiga i contemporània participa d’aquesta falta i renega fortament de l’afecte, perquè l’afecte és poder: un poder valuós i universal.
El sistema polític només participa de l’afecte quan en pot obtenir un rèdit que garanteixi la seva supervivència socioeconòmica. És així com la política obté amb l’odi el seu mecanisme de control per desajustar la resta d’afectes
Paradoxalment, el sistema polític només participa de l’afecte quan en pot obtenir un rèdit que garanteixi la seva supervivència socioeconòmica. És així com la política obté amb l’odi el seu mecanisme de control per desajustar la resta d’afectes i la coherència interna de les persones en benefici de la mateixa estabilitat. Així, pertorbant de forma intencionada aquesta coherència interna, aconsegueixen esgrimir tota classe de reaccions primitives –d’actituds defensives i ofensives– que no responen en absolut a l’afecte que necessiten les persones per viure plenament. De la mateixa manera, aquesta intencionalitat no respon als afectes que tenim en comú; és una intencionalitat buida que respon als interessos purament egòlatres d’un determinat grup de persones.
Una família que anteposa les normes i la disciplina per sobre de l’afecte està destinada a perdre l’estima i el contacte entre els seus membres; un metge que oblida l’afecte està condemnat a convertir-se en un més que probable doctor Frankenstein; una cultura que desaprèn l’afecte i normalitza la irradiació de l’odi està destinada, com succeeix avui, a cometre tota mena d’atrocitats. Això és un aprenentatge històric, l’aprenentatge de l’afecte: imprescindible per a viure amb un mateix i també en comunitat.
Em pregunto què és un metge sense afecte, una família sense afecte o una cultura sense afecte. Control, càstig i falsa llibertat. És això. L’afecte és un lligam universal que cal cuidar, són sentiments que fondegen la nostra vida íntima, privada i pública, i que volen formar part intrínsecament de tot allò que fem.
Aquesta falta s’incrementa quan ens veiem avocats als afectes com una forma de consum imparable. L’actitud inherent al consumisme és devorar-ho tot, també els afectes. Com si fos avui, Erich Froom ja denunciava a Tenir i Ser una societat maldestra que sosté una idea de progrés il·limitat on el desig no té fons i –en conseqüència– la plenitud és impossible. La passió de tenir produeix una guerra de classes interminable, descrivia Froom, una guerra de classes que continua avui, cínicament imparable i destructiva.
És punyent. Sempre que el criteri predominant desitgi tenir més i posseir l’afecte, hi haurà un conflicte bèl·lic i una pugna psicològica entre les persones. Sempre que l’avarícia –de base egocèntrica– se senti propietària de l’afecte –de base altruista–, la pau no serà possible.
Per quan una revolució de l’afecte per canviar-ho tot?
