Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Eudald Espluga, filòsof

“Sota el neoliberalisme, existim com un projecte de perfeccionament infinit”

Eduald Espluga (Montse Giralt) / Montse Giralt

Convençut que la manera com utilitzem les paraules genera uns marcs discursius que condicionen les nostres relacions en l’esfera pública, el filòsof Eudald Espluga (Girona, 1990) ha escrit un assaig on dissecciona conceptes com millennials, capitalisme de plataformes, fatiga generacional o cultura de l’autoajuda. De l’ús que en fem dependrà, en gran part, que ens condueixin a l’individualisme i a la despolitització o bé que tinguin potencialitats emancipadores. Defensor d’aquesta segona via, a ‘No seas tú mismo’ (Paidós, 2021) Espluga proposa formes d’organitzar-se que polititzin els malestars.

Un dels lemes de la sèrie mallorquina Mai neva a Ciutat (IB3) és: “Som massa joves per estar tan tristos”. Retrata uns personatges al voltant de la trentena, sumits en una precarietat constant i moguts pel desig de trobar-se a si mateixos. Aquest mantra sembla aglutinar els malestars de tota una generació. Per què ho vivim així?

D’una banda, crec que va molt lligat a la situació de crisi permanent que hem viscut, almenys els qui vam néixer als noranta, d’ençà que vam accedir al mercat laboral. La crisi del 2008 va marcar el nostre horitzó i des d’aleshores hem continuat encadenant feines precàries i contractes temporals. En aquell moment, el discurs neoliberal ja estava plenament assentat i la idea de “l’emprenedor de si mateix” tenia molta força, no només retòrica, sinó també institucional. La transformació política i social que va implicar l’arribada del capitalisme de plataformes va generar un marc mental que va marcar tota la societat i que, d’alguna manera, també va determinar aquesta experiència generacional de la fatiga. A més, dels anys previs a la crisi va quedar-ne la creença que la formació constant –carreres, màsters…– ens possibilitaria l’accés a feines millors, a una vida millor que les dels nostres pares. D’altra banda, a partir d’un determinat moment va emergir un discurs generacional que codificava tota aquesta frustració que molts de nosaltres sentíem com si fos una feblesa o una fragilitat pròpia del nostre caràcter, d’algú que havia tingut moltes possibilitats i que després no tenia prou capacitat de sacrifici o prou força de voluntat. Tanmateix, encara que tota aquesta precarietat i aquest malestar els hàgim viscut primer en clau generacional, penso que la resposta política i social que hi donem no s’ha de fer en cap cas des d’aquesta òptica.

Per què?

“Un règim de felicitat relacionat amb el treball fa que ens impliquem més en la feina”

El marc generacional és una mala categoria per analitzar el món contemporani, especialment en un context de capitalisme global en què les nostres experiències culturals i vitals ja no venen determinades per la geografia ni pel nostre grup d’edat. Penso que entre els millennials no hi ha una manera compartida de mirar-se el món, o una estètica, com si parléssim, per exemple, de la Generació del 27. Com a molt, compartim unes condicions materials determinades per un context molt concret, però tampoc són exclusives d’una generació. Si busquem un tret definitori de la condició millennial, seria precisament viure aquesta precarietat en un moment en què s’han esborrat tota una sèrie de dualismes –el que era públic i el que era privat, la vida material i la vida virtual…–, que durant molt temps havien definit certs patrons de com relacionar-nos amb el món. Totes aquestes transformacions materials lligades al capitalisme de plataformes han fet que la idea de l’empresari de si mateix sigui l’única certesa sobre la qual podem treballar i que generi aquest cicle constant d’autoresponsabilització i d’autoexplotació dels subjectes contemporanis. En canvi, l’ús generacional comporta una forma de mirar-se el món que despolititza i condueix a un marc reaccionari. En un context d’inestabilitat, l’ús de totes aquestes etiquetes per vendre una suposada fragilitat, un narcisisme millennial, serveix per tornar a conceptes més essencialistes, com poden ser el de família o el de pàtria.

Parlant de la idea de “l’empresari de si mateix”, d’on ve la necessitat d’identificar-nos amb la nostra feina?

Encara que la idea de l’amor al treball té una llarga història que es pot rastrejar fins molts segles enrere, si ens ajustem al context actual, podem trobar una transformació que es produeix entre els anys seixanta i vuitanta del segle passat. L’arribada de certs discursos terapèutics i l’impacte de moviments socials –com ara el Maig del 68, el moviment feminista o la lluita pels drets civils– van sacsejar els discursos gerencialistes que predominaven aleshores, que es van adaptar a les noves necessitats tot convertint la felicitat, les emocions o l’autenticitat en nous factors productius. L’explicació que hi dona la sociòloga Eva Illouz és que, arran dels estudis psicològics que havia fet Elton Mayo, s’acaba considerant que el treballador feliç és un treballador més productiu i eficient. Per tant, es descobreix que parar atenció a les emocions dels treballadors acaba fent que rendeixin més i millor. Això es conjuga amb una atomització brutal del món en què, partint d’un individualisme metodològic, el capitalisme se’ns fica sota la pell i, en la mesura que som empresaris de nosaltres mateixos, la identificació amb la feina arriba a un extrem molt més visible. Tot plegat cristal·litza en el lema “do what you love, love what you do” [en anglès, fes el que estimes, estima el que fas], una identificació perpètua que recull un encreuament perfecte entre una certa mirada terapèutica i una certa mirada neoliberal del món.

“Sota el neoliberalisme, existim com un projecte de perfeccionament infinit”

Una de les derivades d’aquesta retòrica de la realització personal a la feina és, segons escrius, que hi busquem la felicitat. Com ha de ser la treballadora feliç, segons aquests discursos?

Crec que la felicitat guanya pes en aquests discursos perquè es converteix, com diu Sarah Ahmed, en una tècnica disciplinària. Al final, no l’hem de pensar com un estat psicològic interior incomunicable o una qüestió universal i compartida per tothom, sinó tot el contrari. La felicitat ens orienta, ens fa fer coses, perquè és projectiva. Per tant, presentar un determinat règim de felicitat relacionat amb el treball fa que ens impliquem més en aquella feina, que hi dediquem més hores… Però també fa que coses que abans semblaven formes d’explotació intolerables que havien de generar una queixa o una forma de sindicació ara es tradueixin en: “Ho faig perquè és la meva passió i estimo el que faig”. Si es pensa en conceptes patologitzants, com el de workaholic [persona addicta a la feina], veiem que sempre és presentat en positiu: de tu s’espera que el treball et faci feliç perquè, si no, quina és l’alternativa? Si no et fa feliç, tens un problema. La infelicitat està patologitzada, i el fet que no sentis amor cap a la teva feina ja no és només un problema laboral, perquè et podrien fer fora, sinó que et converteixes en algú que no encaixa i necessita anar a teràpia o ser corregit mitjançant alguna classe d’instrument social. Qualsevol forma d’infelicitat, en passar pel filtre terapèutic, normalment queda completament despolitizada. En lloc de donar una resposta social, col·lectiva o política es genera una narrativa de patiment individual i es busca posar un pedaç particular a una persona singular que ha viscut una història concreta. La felicitat és una tècnica disciplinària perquè ens orienta cap a uns llocs, cap a unes feines, uns objectes i uns comportaments; perquè intentar fer el contrari està penalitzat socialment.

Rescates, però, una figura que va a contracorrent: Paul Lafargue i el seu assaig El dret a la peresa (1883). Per què?

“Normalment, en passar pel filtre terapèutic, la infelicitat queda completament despolititzada”

Per contrastar amb la radicalització d’aquesta idea d’amor al treball m’interessava anar a buscar una crítica igual de radical al dogma del treball, precisament perquè crec que hi ha hagut poques crítiques que hagin suposat una esmena a la totalitat a la idea del treball i que en plantegi una altra totalment diferent. Lafargue, que és una figura a contrapel, fa aquesta reivindicació del dret a la peresa i planteja la contradicció d’aspirar a sentir-se complet en el treball, que és un dogma que també trobem en el marxisme. Crec que aquesta esmena radical del treball entès com a vocació o com a dogma, com a tret definitori de l’ésser humà en tant que homo faber o animal laborans, dona veu a imaginaris sobre l’automatització del treball o imaginaris feministes de posttreball, perquè molt sovint pensem només en el treball productiu i en un imaginari molt concret, del treballador tancat a la fàbrica o a l’oficina, però no pensem en els treballs de cures o en el treball domèstic. Si el treball està completament automatitzat, potser hem d’imaginar un món on la renda bàsica universal ha de tenir un pes més concret. A més, en l’actual context de crisi climàtica, imaginar les formes de vida del futur també implica imaginar les relacions amb els altres animals o amb la tecnologia.

Aquesta necessitat d’optimitzar-nos i de perfeccionar-nos constantment, però, no és exclusiva de l’àmbit laboral. Per què la sentim tothora?

El punt de no retorn és el capitalisme de plataformes actual, que es comporta com si fóssim soldats del capital que no podem ni dormir i que hem d’estar 24/7 produint. Per tant, repliquem aquesta lògica a totes les esferes de la nostra vida. Fora de la feina continuem treballant en nosaltres mateixos per millorar-nos i optimitzar-nos; per millorar el nostre capital cultural i que després hi hagi un retorn en forma de capital social. Ens veiem obligats, per exemple, a fer una ressenya del llibre que hem llegit i compartir-la en una aplicació. Abans també existien aquests discursos de l’emprenedoria, però no hi havia una manera de traduir l’oci o el plaer en una realitat pràctica. Ara sentim la necessitat d’optimitzar-ho i de convertir-ho una inversió en nosaltres mateixos. El capitalisme de plataformes permet una capacitat de registrar, de comunicar i de monetitzar-ho tot –per exemple, de calcular les hores que dormim o les calories que cremem–, perquè qualsevol afició pot convertir-se en una font d’ingressos. Sota el neoliberalisme, les persones existim com un projecte de perfeccionament infinit. És una tautologia, un perfeccionament buit: sempre ets tu mateix i mai seràs tu mateix. Al final, és un peix que es mossega la cua perquè tu mateix et converteixes en aquest projecte de feina inacabat i inacabable.

“Sota el neoliberalisme, existim com un projecte de perfeccionament infinit”

 

Vist així, és fàcil creure que som addictes als dispositius i a les aplicacions i que el que ens caldria seria desconnectar-nos o desaparèixer.

Crec que s’ha de tenir una mirada més àmplia del que és el capitalisme de plataformes. Moltes vegades el veiem virtualment i oblidem que les empreses que hi operen tenen una materialitat i que intenten millorar la seva competitivitat i els seus beneficis per mitjà de la recol·lecció de dades. Tampoc no hem de caure en un discurs que només se centri en l’ús que fem de les xarxes socials i en la idea de la desconnexió. Proposo una visió àmplia, encara que sembli contradictòria, per desbancar metàfores nocives com la de l’addicció a les xarxes socials, perquè al final ens acaben portant a una mirada atomitzant en què els individus som els únics responsables de la nostra relació amb aquestes plataformes, com si en fóssim mers consumidors. A més, qui pot desconnectar-se? Qui té el privilegi de fer-ho? Penso que el primer pas és ser conscients que això va molt més enllà de la nostra relació individual amb el telèfon mòbil. Hem de deixar de veure-ho des de la lògica de connectar i desconnectar i ens cal trobar una manera que polititzi totes aquestes relacions. En lloc de torturar-nos individualment per si perdem massa estona a Instagram mirant stories, una millor resposta al capitalisme de plataformes és la creació d’un sindicat de llogateres, tenir una plataforma per defensar els drets dels riders o presentar iniciatives per legislar sobre aquestes plataformes, per exemple.

Com es pot polititzar aquest malestar?

Alguns plantejaments teòrics que s’han fet al voltant de la societat del cansament corren el risc d’acabar romantitzant aquesta idea de no fer res i de plantejar un imaginari que sigui impotent políticament. La filòsofa Rosi Braidotti, en canvi, no es refereix només a la fatiga des d’una escala humana i individualitzant, sinó que ho fa a molts nivells. Parla d’una fatiga econòmica, democràtica… però també d’una fatiga de l’humanisme; és a dir, dels discursos antropocèntrics que sempre ens porten a relacionar-nos de manera extractivista amb el planeta i amb els altres animals. En aquest sentit, el fracàs del projecte humanístic i la necessitat del que ella anomena una “fatiga afirmativa” és el que connecta amb l’imperatiu de “no siguis tu mateix”. En lloc d’abandonar-nos al deixament i a no fer res, hauríem d’intentar que aquesta fatiga ens porti a un “fer no res”, tal com proposa Martí Peran; és a dir, a “produir detenció”: fer que les coses s’aturin, curtcircuitar-les i provocar formes d’organització. Aquesta forma de no ser un mateix pot ser una manera de ser col·lectiva. Per exemple, els mems no expressen singularitats, sinó sentiments generalitzats que poden portar fins i tot a una mobilització, com va passar a Xile amb la campanya del president electe Gabriel Boric. Crec que totes aquestes idees, en la mesura que trenquen amb uns marcs mentals individualitzants que et responsabilitzen del teu propi malestar, poden donar peu a mirar-se les coses d’una altra manera, a organitzar-se diferentment i a donar noves respostes per trobar nous imaginaris socials i polítics.

Article publicat al número 540 publicación número 540 de la Directa

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU