Indignació i ràbia al sentir la notícia. No l’esperàvem, els recursos se centraven en el temps de presó i en si els 150.000 euros pagats per l’acusat en concepte de responsabilitat civil tenien voluntat reparadora. La condemna semblava segura. La defensa, tot i que demanava l’absolució, presentava atenuants de forma alternativa, perquè la condemna fos més reduïda. Va al·legar reparació del dany, embriaguesa i vulneració de drets fonamentals a conseqüència del judici mediàtic paral·lel.
Impacte i decepció al llegir la sentència. La magistrada Àngels Vivas, ponent i presidenta de la Secció d’Apel·lació Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (en endavant TSJC) té una dilatada trajectòria progressista, va ser signant del Manifest dels 33, discriminada per ideologia i per raó de de sexe en la designació de President/a de l’Audiència Provincial de Barcelona, i en el seu moment va enviar una carta de solidaritat a la víctima del cas conegut com La Manada, en què li manifestava que l’agressió patida era constitutiva de violació i no d’abusos sexuals. A més, ha impartit cursos de perspectiva de gènere a la justícia. Si amb aquests antecedents de la magistrada, tant ella com la resta de components de la Sala ignoren l’impacte de les violències sexuals sobre les dones, cal una reflexió profunda sobre el sistema penal.
La perspectiva de gènere no és una recomanació als tribunals, és una obligació, per evitar els biaixos sexistes del Dret i en l’aplicació de les normes
La perspectiva de gènere no és una mera recomanació adreçada als tribunals, l’article 49 del Conveni del Consell d’Europa sobre prevenció i lluita contra la violència contra les dones i la violència domèstica (Conveni d’Istanbul) és d’obligat compliment i s’ha de transposar a tota la legislació dels estats signants per tal d’evitar els biaixos sexistes del Dret i en l’aplicació de les normes.
La sentència és pulcra, tècnica, docta, freda, neutra. Desestima un a un tots els motius d’impugnació de les acusacions i part dels de la defensa amb destresa jurídica, jurisprudència abundant i un llenguatge jurídic poc comprensible per la majoria de la població.
El TSJC afirma que el testimoni de la dona denunciant no és fiable i aquesta suposada manca de fiabilitat desmunta l’edifici de proves construït per les acusacions i segons la Sala, afecta i contamina tant la declaració de la resta de testimonis com les altres proves presentades.
Quan el TSJC determina que les càmeres de seguretat no reflecteixen l’ambient d’incomoditat expressat per la denunciant, està establint un prejudici
Per al Tribunal, el paràmetre de fiabilitat és el que va passar prèviament al reservat, però quan determina que les càmeres de seguretat no reflecteixen l’ambient d’incomoditat expressat per la denunciant mentre ballava amb Alves i els seus acompanyants, està establint un prejudici de fons: si una dona se sent incòmoda s’ha de comportar com una víctima perfecta i ho ha de manifestar obertament.
Les dones sabem que no és així, que el comportament perfecte és una fal·làcia, que tot sovint mantenim una certa aparença de tranquil·litat externa quan estem sotmeses a atacs a la nostra llibertat sexual. A més, les càmeres no graven els sons, només deixen veure l’actitud corporal. Ho sabem per experiència, el que en Dret anomenem “màximes de l’experiència” o criteris de valoració racional que en relació als delictes contra la llibertat sexual no s’han incorporat al raonament jurídic.
Formació és la paraula clau. Formació i capacitació de la judicatura, coneixements científics, psicologia del testimoni. Properament, els jutjats de violència sobre la dona coneixeran els delictes contra la llibertat sexual. S’han fet reformes legals de procediment i d’eficiència processal, però els poders públics han obviat impartir formació als jutges i jutgesses de violència sobre la dona. De fet, no canviarà gaire el panorama jurídic. Els jutjats instructors actuals tampoc tenen formació ni capacitació específica.
Les “màximes de l’experiència” o criteris de valoració racional no s’han incorporat al raonament jurídic en relació amb els delictes contra la llibertat sexual
Tornem a la sentència del TSJC: el tribunal nega que existeixin elements perifèrics per corroborar el delicte, elements que al nostre parer són extensos i complerts. Es menyspreen les declaracions de l’amiga i de la cosina, que qualifica d’inexactes i poc fiables perquè no coincideixen amb la gravació de las càmeres per la “incomoditat” prèvia que manifesten; es menyspreen les declaracions dels Mossos d’Esquadra i de totes les persones que la van atendre quan va sortir del reservat; l’angoixa i nerviosisme que presentava la denunciant, les reticències per a presentar la denúncia. Res no es té en compte pel TSJC perquè això no es vincula amb el fet concret.
La sentència afirma que el tribunal d’instància ha optat per acollir una creença subjectiva del que va passar a l’interior del bany, però res més subjectiu que la seva resolució: a penes es fa referència al consentiment, impugna la pedagogia de la primera sentència i es centra en els mitjans comissius de l’agressió quan la llei del “només si és sí” supera aquesta visió processal i centra la prova en la manca de consentiment.
Impugna la pedagogia de la primera sentència i es centra en els mitjans comissius de l’agressió, quan la llei del “només si és sí” supera aquesta visió processal i centra la prova en la manca de consentiment
Sobre la prova pericial mèdica, el TSJC la desacredita en base a que no es concloent perquè no determina quina proporció de la simptomatologia de la denunciant està exclusivament relacionada amb el fet traumàtic, quan les proves pericials es limiten a descriure l’estat de la persona i no poden vincular-lo a cap fet traumàtic, això mai és objecte de la perícia atès que no es pot comprovar pels perits.
Que la denunciant portés un any de baixa laboral quan es va celebrar el judici o que renunciés al indemnització no es motiu de cap consideració pel TSJC. Pot semblar increïble però poques vegades trobem un cas d’agressió sexual comesa en la privacitat amb tantes proves incriminatòries com en aquest cas.
La presumpció d’innocència és un dret cabdal als estats democràtics, però no es poden establir uns estàndards impossibles de complir a les víctimes. Cap víctima té un relat lineal i certes contradiccions i inconsistències formen part del relat habitual de les persones denunciants, tant en aquests com en altres tipus de delictes traumàtics, perquè el trauma suspèn la seqüència temporal dels fets i les dades no es registren amb fiabilitat.
El que preval és mantenir el nucli central de la declaració, la persistència en la incriminació com ha estat en aquest supòsit i la Sala ha confirmat. La coherència que s’exigeix a la denunciant l’ha manifestat amb escreix i tampoc hi ha motius espuris, la denunciant no coneixia l’agressor, ni tan sols ha volgut acceptar la indemnització.
El que preval és mantenir el nucli central de la declaració, la persistència en la incriminació. La coherència que s’exigeix a la denunciant l’ha manifestat amb escreix
Aquesta sentència és una limitació per futures víctimes. La sentència prèvia del cas era important pel feminisme. Ara es propaga el missatge a les dones perquè no denunciïn, perquè les agressions patides quedaran impunes si no tens gravacions o una altra prova directa. Les agressions sexuals s’acostumen a produir en la intimitat i aquesta resolució crea espais d’impunitat: els estàndards de presumpció d’innocència son tan elevats que una gran part d’agressions fetes en un espai privat quedarien sense condemna.
Les violències sexuals són un fenomen estructural, la forma de violència masclista més prevalent, més invisibilitzada i més naturalitzada, són un problema de drets humans i de seguretat pública.
A l’Estat espanyol, segons la Macroenquesta de l’Institut de la Dona de l’any 2019, les dones només denuncien el 8% de les agressions sexuals patides fora de la parella i si es tenen en compte les denúncies presentades per institucions o terceres persones, el percentatge arriba a l’11,1% dels casos.
Les dones només denuncien el 8% de les agressions sexuals patides fora de la parella. Si es tenen en compte les denúncies presentades per institucions o terceres persones, el percentatge arriba a l’11%
L’any 2017, l’Institut de Medicina Legal i Ciències Forenses de Catalunya va presentar un estudi sobre les denúncies per violència sexual formulades a Catalunya els anys 2011 i 2012 a dos centres mèdics de referència: Hospital Clínic de Barcelona i Hospital de Bellvitge i només un 11% van acabar amb sentència, la meitat absolutòries.
Les dones tenen vergonya i por a no ser cregudes. El recurs al Tribunal Suprem és molt important. Tenim precedents en els quals el Suprem revoca sentències anteriors, com en el cas de la violació múltiple a una jove conegut com el de La Manada. Però, en l’endemig, què els direm a les dones que pateixen violència sexual? Recuperar la confiança en el sistema no és fàcil.
