La periodista Rebecca Traister va arribar a la conclusió el 2016, després de la victòria de Trump en la cursa electoral a la Casa Blanca, que la ira que ella i altres dones sentien no tenia fre. Alhora es va adonar que la seva ira rebria de front un atac deslegitimador, burlesc i ridiculitzador que intentaria novament desarticular l’organització de les dones contra un món patriarcal, racista i neoliberal.
Per combatre-ho, Traister analitza el vincle entre la fúria de les dones –blanques, negres, precàries, benestants– i el seu accés a la política institucional dels Estats Units (EUA). És un viatge íntim de l’autora, qui entra i surt de la seva vivència per portar-nos veus diverses que tenen la ràbia com a element comú. Una còlera que pot néixer en la rutina dels masclismes naturalitzats o que pot sobrevenir com un terratrèmol quan comencen a obrir fissures al sòl les històries del #MeToo.
La periodista planteja si la ira és un detonant perquè les dones assaltin la política local, estatal o nacional. Alerta spoiler: sí. Però un cop hi arriben, paguen un preu per mostrar-la, ja que aquestes emocions no tenen legitimitat social encarnades en dones. Igualment, Traister estudia si la fúria és sorora o bé si hi ha còleres femenines més penalitzades.
Així, malgrat les distàncies contextuals, el seu tercer llibre ens posa un mirall davant del qual reflexionar sobre la nostra ira. La sentim legítima? L’expressem? I quan ho fem, què passa als nostres entorns? Quin preu paguem? Tal com passa als EUA, al maig quantes dones impulsades per la ràbia intentaran entrar a la política municipal?
Com a nota negativa, Traister fa una mirada acotada a l’acció política des de les institucions, dins del sistema, que a voltes limita el potencial emancipador d’aquesta ira. Tot i això, les fonts a qui dona veu provenen de molts àmbits i no totes s’estanquen a aconseguir càrrecs electes, com hem viscut aquí, quan moltes dones per primera vegada han sortit als carrers, empeses per una ràbia feminista que tot just comença.
