Tot i el caràcter d’anècdota exòtica en la història del colonialisme europeu a Àfrica, lluny de les maquinàries imperials de grans potències, l’Estat espanyol va mantenir la possessió com a territori d’ultramar de l’illa de Fernando Poo (avui Bioko) i l’enclavament continental de Rio Muni, durant un segle llarg, del 1843 fins al 1968, quan es va convertir en l’actual Guinea Equatorial, un dels darrers estats africans a assolir la independència.
Davant del relatiu desinterès d’una administració central molt més bolcada en les seves possessions nord-africanes, va ser l’obstinació de la burgesia amb interessos comercials a la província, d’una banda, i de les missions religioses, les que van mantenir la flama del control i explotació del territori.
Catalunya va tenir un pes decisiu, si no troncal, en un àmbit i l’altre. Aquesta és la tesi dels historiadors Eduard Gargallo i Jordi Sant a El petit imperi, un repàs cronològic de la dominació espanyola a la Guinea que complementa el treball amb fonts (legals, hemerogràfiques, indicadors econòmics, testimonis orals…) amb la voluntat divulgativa i l’anècdota testimonial. Tot i una economia basada en un sector menor com la producció de cacau, el llibre visibilitza la capacitat lobbista d’una classe comercial catalana que va arribar a dominar des de la producció a les plantacions fins al transport i la elaboració de xocolata, i també emfasitza la tasca intel·lectual dels pares claretians a l’hora de fornir un relat justificador del projecte extractivista amb l’argument del caràcter inferior i incivilitzat de la raça negra.
