Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Talco desemmascara el seu costat més folk i acústic

Els darrers anys, el grup italià s’ha fet un nom amb la seva música festiva i reivindicativa d'arrel punk. En el seu últim treball, es reinventen, però no abandonen l’esperit que els ha dut dalt de nombrosos escenaris pels Països Catalans. En parlem amb el cantant de la banda, Tomaso De Mattia ‘Dema’

Els membres del grup es presenten emmascarats a la caràtula del nou disc / TALCO

Un gargot enmig d’una partitura. Aquesta podria ser la imatge gràfica de la pandèmia en l’escena de la creació musical. El virus va ser un cop a la mà dels qui estaven escrivint o component, i el fil de les lletres i l’ordre de les notes va quedar trastocat. Després del cop, però, les mans van tornar a agafar el llapis, i de l’última línia del gargot van sorgir coses que abans potser eren poc imaginables.

Això és el que li va passar a Dema (l’alter ego de Tomaso De Mattia), el cantant i lletrista del grup Talco. Des del 2008, quan es va consolidar la banda, el grup ha fet vibrar el públic al so de la trompeta i el saxo, i al cant d’himnes com la “Danza dell’autunno rosa” i el seu “Alie alie alio”, alineats dintre del gènere punk-rock. Però Talco té una altra ànima menys coneguda, la folk, com recordava el cantant fa tres anys, i això és el que ha aflorat en el seu últim treball que van publicar el mes de febrer. Locktown inclou alguns dels clàssics del grup i noves cançons amb la novetat que totes són en format acústic, deixant sobresortir amb més força la veu i les cordes com les del violí, que Dema mai s’hauria imaginat que podria incorporar en una cançó.

“Ens podem posar davant del micro i cridar que som antifeixistes, però cal desenvolupar més l’argument”, argumenta la veu del grup, Tomaso De Mattia, conegut com a ‘Dema’

El músic explica que, d’aquesta manera, ha volgut recuperar les arrels folk dels orígens de la banda que conviuen en paral·lel amb els ritmes més intensos a què ens tenen acostumats. Per aquesta ocasió, la banda s’ha rebatejat amb el nom de Talco Maskerade. “L’esperit és el mateix, però la gent no s’ha d’esperar Talco”, adverteix Dema.

També és un treball més íntim i introspectiu, que en certa manera li ha sigut terapèutic enmig de la pandèmia. “He decidit parlar més com a protagonista de la història, no només com a narrador”, confessa. De fet, Dema va començar a escriure les lletres per ell mateix, sense la intenció de tocar-les amb el grup. Ni les lletres ni el disc estaven en els plans de la banda, que l’octubre passat havia d’estrenar un altre àlbum més continuista amb el seu estil elèctric. Ara han deixat a la nevera aquest treball –titulat Videogame–, que volen presentar el 2022, i en aquesta reconversió acústica n’avancen dues de les peces.

L’estil musical canvia, però les lletres mantenen el seu caràcter crític i metafòric, que fuig d’ismes i eslògans. “Ens podem posar davant del micro i cridar que som antifeixistes, però cal desenvolupar més l’argument”, argumenta la veu del grup. Una d’aquestes al·legories la trobem a la cançó “Freak”, on un pallasso que balla aparentment sol simbolitza el menyspreu que rep la música i la cultura. “És la cançó que més em representa, com a banda i com a persona”.

“No pensava que ‘Bella Ciao’ es pogués utilitzar per fer màrqueting d’esquerres”, critica el cantant, que s’ha arribat a plantejar si han de seguir tocant la cançó. “La mantenim perquè al final l’important és la nostra intenció”

Quan Dema gaudeix més no és dalt de l’escenari, sinó escrivint les lletres. Precisament, per això li preocupa l’ús que s’ha donat a una de les seves cançons insígnia, “Bella Ciao”, un himne de la resistència italiana contra el feixisme que s’ha mercantilitzat a través de la sèrie d’èxit La casa de papel. “No pensava que Bella Ciao es pogués utilitzar per fer màrqueting d’esquerres”, critica el cantant, que s’ha arribat a plantejar si han de seguir tocant la cançó. “La mantenim perquè al final l’important és la nostra intenció”, conclou.

 

Èxit lluny de casa

El cantant reconeix que han tingut una relació més aviat poc fructífera amb el seu lloc d’origen, Itàlia i la ciutat de Venècia. “Des dels inicis ens hem acostumat a pensar que som una banda més de fora d’Itàlia”, admet. I és que Talco no va fer eclosió fins que va començar a tocar lluny dels seus espais d’origen, començant per Alemanya, on han tingut un important ressò, sobretot després de fer l’himne del Sankt Pauli, un equip de futbol conegut pel compromís antifeixista de bona part de la seva afició. I va ser en un concert a Berlin amb el grup valencià Obrint Pas on va entrar en contacte amb els Països Catalans, cosa que els va portar a tocar per primera vegada a Catalunya el 2007 a través d’uns companys de Girona.

Apel·lant a una de les seves cançons, Itàlia ha estat sempre la seva “torre”: “Perchè dentro la torre non ci so stare”. “L’estereotip de l’italià mafiós té part de veritat: no perquè existeixi el Padrino, sinó per la mentalitat egoista de la societat, que també impregna el món de la música”, reflexiona Dema. Les dificultats que el grup va tenir als inicis, en un context de fragmentació de l’escena local de música combativa, va fer que anessin a buscar projecció fora del país. Ser més presents a casa seva continua sent un repte pel qual volen apostar més, esperant poder-ho sobre els escenaris de cara al 2022. Des de la seva última actuació hauran passat més de dos anys, però entremig no quedarà un parèntesi, sinó Locktown, un disc que diversifica i eixampla el seu repertori. Talco Maskerade té previst presentar Locktown a la Sala Apolo de Barcelona el pròxim 15 de maig.

 

 

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU