En fòrums, revistes especialitzades i, sobretot, en converses de família i amistats, sempre t’adverteixen de la temible etapa dels “Per què…?” en xiquets i xiquetes. I, generalment, ens preparem per a explicar per què l’aigua de la mar és salada i no es beu, per què el foc crema, sense haver d’entrar en la qüestió de les reaccions químiques, i perquè ja no hi són, els avis. Però mai estem preparades per a explicar per què a algú l’ha anomenat “moro”, “negre” o “sudaca”, i han acabat la frase amb un insult.
El perquè li diuen que se’n vaja al seu país, quan l’únic país que coneixen és aquest, perquè són simplement Joel, Karim o Fátima i se’n diuen il·legals; com explicar que els seus pares, pels seus trets físics, són els únics a qui para constantment la policia per a demanar-los la documentació, i que són víctimes de les batudes racistes, les que reiteradament nega el ministre d’Interior, però per les quals ha sigut condemnat l’Estat espanyol per part del Comitè de Drets Humans de l’ONU.
Generalment, els nostres fills i filles compten amb l’escalf d’una llar, de paraules amables per a dir-los que el negre no és dolent, que la xocolata és negra i li agrada a tothom, tal com va contar en el programa de Salvados l’exjugador de bàsquet Sithapa Savané, que li va dir al seu fill quan els seus companys van insultar-lo “que és afortunat per tindre dos països, pertànyer a dues o tres cultures i parlar diversos idiomes”. Amb el cor en el puny i un nus en la gola, els animem a emprendre un nou dia, els diem que no cal callar i que el racisme existeix, que ningú pot justificar els insults racistes, perquè el racisme no es justifica, ni es tolera: es combat.
Amb el cor en el puny i un nus en la gola, diem als nostres fills que no cal callar i que el racisme existeix, que ningú pot justificar els insults racistes, perquè el racisme no es justifica, ni es tolera: es combat
Ambient i paraules d’alé amb les quals no compten els nostres altres xiquets i xiquetes, els que deambulen carregant en una bossa de plàstic la desesperació, els que van ser llançats a l’aventura amb diversos consells per protegir-se de la mar regirada i la fam, però no per a haver de carregar amb la culpa del dit xenòfob que els assenyala. Aquests altres són els mal anomenats menas, als quals se’ls ha robat la identitat i els quals són l’objectiu dels grups de dreta i extrema dreta, que els utilitzen per reproduir els prejudicis i tòpics amb finalitats electoralistes.
Són els nadies que descrivia Galeano, els menystinguts per una administració que s’excusa en la majoria d’edat per a emancipar-los, llançant-los novament a l’aventura de sobreviure i passar a engrossir les xifres dels sensepapers, les víctimes més joves de la llei d’estrangeria que no compten amb xarxes de suport i a vegades prenen decisions desesperades per acabar amb tanta batalla. Encara que coste admetre-ho, vivim en una societat profundament racista, en la qual es legisla sobre la base de la història colonial i atén l’ordenament jeràrquic que privilegia als subjectes de la blanquitud; en la qual és necessari anar més enllà del “no soc racista” per a assumir un compromís quotidià amb l’antiracisme, renunciar a mirar cap a l’altre costat, i no deixar soles als ningú que corren la llebre, fotuts, refotuts.
Vivim en una societat profundament racista, en la qual es legisla sobre la base de la història colonial i atén l’ordenament jeràrquic que privilegia als subjectes de la blanquitud
Enfront de l’augment dels discursos d’odi, racistes i xenòfobs que són tractats en els mitjans de comunicació generalistes que contribueixen a gravar el problema del racisme fomentant tòpics i prejudicis, banalitzant les actituds i agressions racistes; les mobilitzacions veïnals estan marcant el camí perquè no existisca cap agressió racista sense resposta. Tal com va succeir fa uns dies en el barri obrer de Benicalap, que davant l’agressió racista que va patir una parella de propietaris d’una fruiteria, es van mobilitzar organitzacions i col·lectius del barri de la ciutat, per a reivindicar un barri lliure d’odi i divers, una València Antiracista.
La criminalització de determinats col·lectius pel seu lloc d’origen, gènere o condició econòmica; els prejudicis i generalitzacions que s’estan produint i reproduint en la nostra societat, es colen a les aules de classe, els clubs de futbol infantil i juvenil, en parcs i comerços de barri; a l’hora de parlar amb les nostres xiquetes i xiquets ens sentim més abrigallades perquè no ens pensem soles, perquè en l’espai públic i els carrers dels nostres barris retrunyeix la veu dels pobles que se saben diversos i plurals; perquè des de la nostra riba, pedagògicament, expliquem que la nostra societat és diversa, que aquest és el seu país i ningú pot tirar-los, que les fronteres són línies imaginàries inventades pels homes i la terra, com mare, acull a totes i tots, fins als quals se’ls nega el nom i la identitat.
El compromís de la ciutadania organitzada amb la lluita antiracista es posa de manifest cada dia, cosa que no podem dir de l’administració pública, que entre tanta burocràcia demostra la falta d’eficàcia per a garantir els drets de les i els joves migrants no acompanyats.
