La mort de Knafo es va produir durant la mobilització convocada per denunciar la massacre de Vitòria del 3 de març de 1976, en què cinc obrers havien caigut abatuts per la Policia Armada durant una assemblea a l’església de Sant Francesc d’Assís, al barri de Zaramaga. Aquella acció perpetrada per la policia, aleshores sota les ordres del ministre de la Governació, Manuel Fraga Iribarne, va desfermar una gran indignació entre els sectors obrers i populars de l’Estat, que aquells mesos protestaven contra el decret de “congelació salarial” imposat per l’últim govern franquista l’abril de 1975.
A Catalunya, el càstig per aquelles polítiques i el sentiment que la transició es feia d’esquena a la voluntat popular va desencadenar nombroses vagues en diferents àmbits obrers. Així va passar al futur complex petroquímic que es construïa als afores de Tarragona i a la refineria on treballava Juan Gabriel Rodrigo Knafo.
Impunitat per decret
Arran dels assassinats de Vitòria, la plantilla de la refineria va decidir convocar una manifestació. Era el 6 de març i, per impedir la protesta, els cossos policials no van esperar que els treballadors es poguessin concentrar. Segons testimonis dels fets, els agents van carregar a diferents punts de la ciutat, com la cruïlla situada entre els carrers Hospital i Rambla Nova, punt on es trobava Knafo. En fugir corrents, el jove es va refugiar en un dels portals del carrer Unió, concretament, al número 7, on va entrar perseguit per dos policies. D’allà, ja en va sortir mort.
El jove es va refugiar en un dels portals del carrer Unió, concretament, al número 7, on va entrar perseguit per dos policies. D’allà, ja només en va sortir mort
Malgrat el temps transcorregut, avui, encara s’ignora si Knafo va rebre un tret, una pilota de goma o, senzillament, va ser llançat al buit des del terrat. Les causes de la mort d’aquest fill de migrants, que només tenia dinou anys, no es van poder escatir durant el procés judicial perquè es va prohibir que l’advocat encarregat del cas, Rafael Nadal Company, tingués accés als arxius policials ni als que figuraven a l’Hospital Santa Tecla, que, lluny de col·laborar, va impedir que la família veiés el cadàver.
De la mateixa manera, els pocs testimonis que havien presenciat la persecució van declinar comparèixer al judici, després de ser comminats a marxar de Tarragona si no volien córrer la mateixa sort que el seu company. No només això: els mitjans afins al règim van aprofitar per tergiversar la figura de Knafo, a qui van acusar de pertànyer a la delinqüència comuna i de no tenir ofici ni benefici.
Memòria contra l’oblit
La mort de Knafo ha estat silenciada per la crònica oficial. Tan sols la iniciativa del seu entorn més íntim ha permès rescatar-la de l’oblit, contra el qual s’han organitzat iniciatives promogudes per l’Associació en Memòria de Juan Gabriel. Fruit d’aquesta labor, l’entitat ha aconseguit que l’Ajuntament de Tarragona accedeixi a col·locar una placa al número 7 del carrer Unió. Un espai que formarà part de l’itinerari amb el qual el Memorial Democràtic pretén recordar i dignificar la figura de les víctimes de la dictadura i del feixisme a la ciutat.
Els mitjans afins al règim van aprofitar per tergiversar la figura de Knafo, a qui van acusar de pertànyer a la delinqüència comuna i de no tenir ofici ni benefici
Serà aquest cap de setmana quan, a més d’una taula rodona i un recital poètic organitzat per la coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau, s’inaugurarà una primera placa provisional, abans no sigui reposada per la definitiva, que l’organisme dependent de la Generalitat pensa instal·lar d’aquí uns mesos.
Paral·lelament, la família de Knafo manté la lluita perquè la justícia reobri el cas, esclareixi les circumstàncies de la seva mort i, en nom de la memòria, reconegui el que entén que va ser un crim d’Estat. Un objectiu que, com altres episodis similars de la dictadura i la transició, la llei de la memòria històrica de 2007 recull de manera explícita al seu article 10, que proclama la necessitat de “reconèixer les persones mortes en defensa de la democràcia durant el període comprès entre l’1 de gener de 1968 i el 6 d’octubre de 1977”.
