Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Vitòria, març de 1976: "Aquests morts són nostres"

Dos mesos de vaga, una ciutat mobilitzada i cinc morts. 43 anys després d’un dels episodis repressius més brutals del final del franquisme, rescatem els aspectes menys coneguts dels fets que van marcar Vitòria

Els fets són coneguts. El dimecres 3 de març de 1976, Vitòria es lleva paralitzada per la vaga general convocada a la ciutat. A la tarda, diversos milers de persones es reuneixen en assemblea a la parròquia de San Francisco de Asís, al barri de Zaramaga. La policia, que ja al matí havia fet ús de les armes de foc per dissoldre una manifestació, intervé per desallotjar l’església. De nou, se senten trets. Aquesta vegada, les conseqüències són tràgiques: tres treballadors moren allà mateix o poc després, dos més ho faran les setmanes següents. Desenes de persones resulten ferides de bala.

Divendres dia 5, la Catedral Vella acull el funeral per les víctimes. L’assistència és multitudinària. En nom de la Coordinadora de Comisiones Representativas de Fábricas en Lucha, Jesús Fernández Naves pren la paraula: “Muchos hemos venido aquí para orar. Pero también muchos hemos venido porque es el único medio que tenemos para reunirnos. […] Todos comprendemos el profundo dolor, que no se puede explicar, que tienen que sentir los familiares de estos compañeros. Pero también queremos decirles: que éstos son hermanos nuestros; estos muertos son nuestros; son de todo el pueblo de Vitoria”. No es tracta de paraules buides: són el reflex de la solidaritat forjada al llarg de dos mesos de vaga.


La vaga

L’anècdota també és coneguda. Preocupat per l’evolució dels esdeveniments a la ciutat, el ministre de la Governació, Manuel Fraga, envia el director general adjunt de Seguretat, José Antonio Zarzalejos Altares –home de la seva màxima confiança i antic fiscal de l’Audiència de Vitòria– perquè s’encarregui personalment de la situació. La tarda del 2 de març, davant la convocatòria de vaga general per al dia següent, Zarzalejos es reuneix amb el governador civil de la província, Rafael Landín, i amb el màxim responsable dels serveis secrets al País Basc, Ángel Ugarte. Per tancar la conversa, l’emissari de Fraga intenta tranquil·litzar els seus interlocutors: “Esto es Vitoria. Aquí nunca pasa nada”.

Impactes que va deixar la repressió policial en un aparador de la ciutat |Arxiu

 

Certament, la ciutat no tenia una gran tradició de lluita. Malgrat això, les coses estaven canviant a pas de gegant. Durant les dues dècades anteriors, la seva població s’havia multiplicat per tres, creixement que l’havia convertida en el segon gran nucli industrial del País Basc. En cert sentit, doncs, la classe obrera vitoriana era nova, però no partia de zero: tant la trajectòria de militància prèvia d’alguns dels seus integrants com el context general de gran conflictivitat que es vivia van influir decisivament en la seva configuració i la seva ràpida evolució.

El procés d’apoderament del col·lectiu treballador i la capacitat per valorar la pròpia experiència de manera autocrítica expressen millor que cap altra característica el llegat de la vaga de Vitòria

Ja des dels anys abans de la mort de Franco, el país vivia en ebullició. Al País Basc, un dels llocs on la contestació era més àmplia –i radicalitzada–, l’11 de desembre de 1974, una convocatòria de vaga general havia assolit un seguiment molt notori. La mobilització esclataria definitivament el 1976, un cop desaparegut el dictador: segons xifres del Sindicat Vertical franquista, les hores de feina perdudes fruit de conflictes laborals al llarg d’aquell any van multiplicar per sis les de 1974, que fins aleshores havia estat el més conflictiu. Especialment durant el primer trimestre, el govern es va veure absolutament desbordat, empès a militaritzar la prestació d’alguns serveis públics tant a Madrid com a Barcelona i obligat a fer front a vagues generals de caràcter local o regional, com la del Baix Llobregat el mes de gener o la de Sabadell el febrer.

A Vitòria, com a tants altres llocs aquell 1976, l’origen immediat de la vaga va ser l’obligada renovació del conveni col·lectiu de diverses empreses locals. Amb la inflació desbocada, el govern havia decretat la congelació salarial. Des del desembre de 1975, representants de diverses factories –principalment del sector del metall– havien format una coordinadora per plantejar una taula reivindicativa comuna. D’allà, van sortir les peticions posteriorment assumides per la majoria de plantilles: augment lineal del salari de 6.000 pessetes, setmana laboral de 40 hores, 30 dies de vacances a l’any, jubilació als 60 anys, cobertura del 100 % del salari en cas d’accident o malaltia.

El conflicte, iniciat a Forjas Alavesas el 9 de gener anterior, es va anar propagant com una bola de neu. La Coordinadora de Comisiones Representativas de Fábricas en Lucha, integrada per delegats dels treballadors d’empreses en vaga, va jugar un paper primordial en l’extensió i la coordinació de la lluita. Per impedir la celebració d’assemblees a les fàbriques, diverses companyies van imposar el lockout patronal i les esglésies es van convertir en local habitual de reunió. Alhora, des de mitjan gener, es van generalitzar els acomiadaments i les detencions, fet que va contribuir a dotar el conflicte d’un fort contingut antirepressiu. Després de dues convocatòries de vaga general solidària –el 16 i el 23 de febrer– amb un seguiment parcial, el 3 de març, el moviment vaguístic va arribar al seu clímax. Segons la valoració interna del mateix Govern Civil, aquell dia, “prácticamente se vio paralizada todo Vitoria”.


El significat

Habitualment, s’ha caracteritzat la vaga de Vitòria com un conflicte amb orígens econòmics que, fruit de la repressió, va adquirir un contingut polític. Aquesta explicació, però, resulta clarament insatisfactòria, si no mistificadora. D’una banda, perquè simplifica les nocions de reivindicacions econòmiques i polítiques –com si es pogués destriar quirúrgicament entre les unes i les altres–, sense tenir en compte que una reivindicació laboral o econòmica parteix sempre d’una presa de posició política: el convenciment que es pateix una situació injusta que cal revertir a través de la mobilització. I, d’altra banda, perquè omet el caràcter clarament igualitari i de base que va tenyir el conflicte des del principi.

Funeral multitudinari per les víctimes, el 5 de març a la catedral vella de Vitòria |Arxiu

Així, la reivindicació salarial que es plantejava consistia en un increment lineal en pessetes, igual per a tots els treballadors, en comptes d’expressar-se en un tant per cent del sou. D’aquesta manera, un cop materialitzat l’augment –com en bona mesura es va aconseguir–, es reduïen les desigualtats salarials entre les diferents categories. Igualment, un punt central de la vaga des d’un bon començament va ser la reivindicació de l’assemblea com a màxim òrgan decisori dels treballadors. La primera batalla que es va lliurar va ser perquè les direccions empresarials reconeguessin com a interlocutores les comissions representatives elegides en assemblea i, un cop assolit aquest objectiu, perquè acceptessin que les comissions no podien tenir un caràcter executiu, sinó que la capacitat decisòria residiria sempre, en última instància, en la voluntat expressada directament per les plantilles.

En resposta als plantejaments dels treballadors, l’actitud de la classe empresarial, acostumada a gairebé quaranta anys de protecció per part de l’Estat, va ser de confrontació total. Això va fer que, efectivament, la vaga es radicalitzés i es dotés d’objectius antirepressius: no es tornaria a la feina fins que no fossin readmesos tots els acomiadats i alliberats tots els detinguts. Amb tot, entendre aquesta evolució com un simple efecte de les mesures repressives seria simplificar: es tractava, també, del fruit de l’herència d’anys de lluita contra la repressió i contra la dictadura, de la caracterització del franquisme com un règim que tenia com una de les seves missions principals la protecció dels interessos patronals i de l’assumpció, per part d’amplis sectors socials, de l’amnistia –també la laboral– com a principal bandera de lluita contra la dictadura. Encara que pugui semblar una obvietat, convé remarcar que la repressió només genera solidaritat si prèviament existeix un sentiment de classe, un plantejament polític o una experiència de lluita compartits.

De les assemblees de dones va sorgir la iniciativa d’esperar els esquirols a la sortida del seu torn de treball per aplaudir-los irònicament

Més enllà de tot això, un altre element que cal tenir en compte sobre el caràcter del conflicte és la seva extensió molt més enllà dels recintes de les fàbriques. Com tantes altres vegades en la història del moviment obrer, en una vaga protagonitzada essencialment per homes, les dones van jugar un paper fonamental. De les seves assemblees, per exemple, va sorgir la iniciativa d’esperar els esquirols a la sortida del seu torn de treball per aplaudir-los irònicament, cosa que va fer que més d’un, per vergonya, acabés secundant l’aturada. Així mateix, una de les pretensions dels vaguistes va ser teixir complicitats amb altres sectors, objectiu que va portar a la celebració de diverses assemblees conjuntes de treballadors en vaga i d’altres empreses i, fins i tot, d’una assemblea de barri.


La repressió

J-1 a J-3. Procedan a desalojar la iglesia. […] Desalojen la iglesia como sea”. “No… podemos desalojar, porque entonces, entonces… ¡Está repleta de tíos! […] Entonces por las afueras tenemos… ¡Rodeados de personal! Vamos a tener que emplear las armas”. Diverses persones van poder seguir la conversa en directe a través de la freqüència modulada i, gràcies a l’astúcia d’algú, se’n va fer la gravació. És per això que, avui, sabem que, sobre el terreny, l’operatiu encarregat del desallotjament el comandava Jesús Quintana, capità de la Policia Armada. I també sabem que, prèviament, Quintana havia rebut l’ordre del Govern Civil per efectuar l’entrada a l’església, teòricament protegida –com tots els edificis eclesiàstics– pel concordat signat el 1953 entre el règim franquista i la Santa Seu. Sabem, també, que el jefe superior de policia de Bilbao, màxim responsable dels cossos policials al País Basc, era Claudio Ramos Tejedor, cessat immediatament després dels fets. Sabem, encara, que el govern havia encarregat a José Antonio Zarzalejos el control directe de la situació, competència que, en circumstàncies normals, hauria correspost al governador civil, Rafael Landín. I sabem, finalment, que el director general de Seguretat era el militar Víctor Castro Sanmartín.

Protestes a Vitòria el març de 1977, coincidint amb el primer aniversari de la matança |Arxiu

Precisament des de la Direcció General de Seguretat, s’havien transmès ordres als governadors civils i responsables policials, ja el mes de gener, per desallotjar qualsevol ocupació d’edificis públics o d’esglésies en un termini màxim de 48 hores, sense necessitat de mandat judicial i “sin el consentimiento de la competente Autoridad eclesiàstica”, instrucció que, com a mínim, suposava una interpretació sui generis del concordat amb la Santa Seu. En una altra circular interna, en aquest cas emesa per la Direcció General de Política Interior i datada el 28 de febrer, s’especificava que calia considerar dignes de sanció “conductas no pacíficas” com els piquets o els “desórdenes”, així com “la expresión apologética de la destrucción violenta o convulsión del orden institucional, político o social de España”. En públic, el govern havia deixat clar que no toleraria mostres de “comunismo” ni de “separatismo”.

El govern d’Arias Navarro havia donat ordres per sancionar “conductas no pacíficas” com els piquets i per desallotjar ocupacions d’esglésies

El procés vaguístic vitorià no únicament vulnerava els estrictes criteris establerts en matèria d’ordre públic, sinó que, a més, prefigurava possibles vies alternatives de ruptura amb el franquisme que el govern de Carlos Arias Navarro no estava disposat a tolerar de cap de les maneres. En són un clar exemple les paraules d’un treballador de Talleres Velasco, que entenia que una de les característiques principals de la vaga havia estat la consideració de les assemblees “no como mero órgano de información, sino como órgano de decisión y futuro órgano de democracia obrera”. Les valoracions internes, tant des de l’àmbit governamental com des del policial, reflecteixen l’alarma que generaven tant aquest tipus de plantejaments com l’amplitud de la conflictivitat laboral arreu del país. Així, un butlletí intern de la Jefatura Superior de Policía de Bilbao constatava, en referència a la proliferació de vagues, que “no se ve solución alguna por el momento, a menos que una enérgica medida de la Autoridad fuerce a una solución de compromiso para la vuelta al trabajo”.

Manuel Fraga Iribarne, ministre de la Governació durant el primer govern de la monarquia, visitant alguns dels ferits ingressats als hospitals de Vitòria, acompanyat del ministre de Relacions Sindicals, Rodolfo Martín Villa |Arxiu

Escrites a finals de febrer, costa no veure en aquestes paraules una tràgica premonició dels fets del 3 de març. Res no va ser casual ni fruit, només, de l’ordre aïllada d’algun comandament policial. El manteniment de la línia marcada des de Governació un cop finalitzada la vaga de Vitòria corrobora aquesta tesi. El 18 de març, per exemple, una nova circular de la Direcció General de Política Interior reafirmava les ordres per desallotjar “inmediatamente” concentracions en esglésies i llocs de culte, “aun las que excluyen cualquier actitud violenta”. I encara a finals de 1976, un text utilitzat en la formació dels agents de la Policia Armada especificava: “La represión no alcanza su fin si es blanda; se debe actuar dura y enérgicamente, empleando desde la carga con la defensa hasta el fuego con toda clase de armas. […] El policía armado, por ser agente de la autoridad, puede obrar tranquilamente en la realización de sus obligaciones, vayan o no revestidas de fuerza, porque la Ley le respeta y trata de favor”. Zaramaga va ser més norma que excepció: entre la mort de Franco i les eleccions del juny de 1977, al voltant de cinquanta persones van morir víctimes de la repressió policial.


El llegat

En resposta a la repressió del 3 de març, el dia 8, el País Basc vivia una nova vaga general. El seguiment va ser massiu. Els dies immediatament anteriors i posteriors, les aturades i les mobilitzacions es van succeir arreu: a Vitòria, l’activitat va ser gairebé nul·la des del dia 3; a Navarra, la vaga va començar el 4, i a Biscaia, es van produir aturades des del 5. Durant una manifestació a Basauri el dia 8, els trets de la Guàrdia Civil van provocar una nova víctima mortal. Mentrestant, a Tarragona, un treballador havia mort el dia 5 mentre fugia de la càrrega policial contra una manifestació de rebuig als fets de Vitòria. Finalment, a Roma, durant la dispersió d’una manifestació contra l’ambaixada espanyola convocada el dia 14, un vianant moria víctima de l’acció policial.

A finals de febrer, un document policial reclamava que una “enérgica medida de la Autoridad fuerce a una solución de compromiso para la vuelta al trabajo”

El 9 de març, l’endemà de la vaga general que havia paralitzat el País Basc, es feia públic que, fruit del laude arbitral dictat per un magistrat, Forjas Alavesas acceptava readmetre tots els acomiadats. Es satisfeia, així, la principal reivindicació de la vaga del dia 3, però no precisament fruit de la bona voluntat empresarial: segons el testimoni d’Ángel Ugarte, va ser la pressió exercida pels serveis secrets en nom del govern –altament preocupat i decidit a aconseguir que la mobilització s’apaivagués– el que va acabar convencent la direcció de la companyia d’acceptar les readmissions. No va ser l’única cessió a què es van veure obligades les empreses implicades. Un cop materialitzada –entre el 15 i el 23 de març– la tornada a la feina dels vaguistes, es va haver d’admetre que es fessin assemblees dins les fàbriques en horari laboral i les comissions representatives van ser reconegudes com a òrgan d’interlocució amb els treballadors. En la majoria de casos, a més, es van concedir augments salarials lineals, si bé no sempre es van assolir les quantitats reivindicades. A principis d’agost, en plena festa major, els últims treballadors que restaven empresonats arran de la seva participació a la vaga eren rebuts a la ciutat. Tots ells van ser readmesos també.

Eloqüent declaració de Manuel Fraga, que en el moment dels fets era ministre de la Governació (l’equivalent de l’actual Ministeri de l’Interior), recollida pel diari ‘ABC’. El polític franquista va arribar a definir l’episodi com una barreja “entre los soviets de 1917 y el 68 parisino” |Arxiu

Temps després, Manuel Fraga, per a qui la vaga de Vitòria havia constituït una barreja “entre los soviets de 1917 y el 68 parisino”, valorava així la seva actuació com a ministre de la Governació en aquell primer govern de la monarquia: “El orden fue mantenido, y, si se tienen en cuenta las circunstacias, a un coste razonable; […] el serio intento que algunos habían realizado de volcar el carro y de crear las condiciones para un Gobierno provisional, del tipo de abril de 1931, no podría tener éxito”. No obstant això, la pèrdua de legitimitat que va patir el govern arran dels fets de Vitòria va aprofundir de manera decisiva la crisi en què estava immers i, en última instància, va ser un dels esdeveniments que expliquen la caiguda d’Arias Navarro a principis de juliol de 1976. Alhora, la vaga va significar una contribució de primer ordre al procés de conquesta efectiva de drets que s’estava produint durant aquells mesos. Com constatava un dels presos condemnats en el procés de Burgos, Greogorio López Irasuegui, en sortir de la presó el setembre de 1976: “Al salir he notado un cambio en la calle importante. Cuando entré todo estaba prohibido. […] Ahora […] se están imponiendo asambleas obreras multitudinarias. Se han impuesto formas de lucha que antes no podíamos imaginar”.

La vaga de Vitòria va significar una contribució de primer ordre al procés de conquesta efectiva de drets que s’estava produint durant aquells mesos

Igualment, l’experiència va marcar de manera determinant els mateixos vaguistes. En un text de valoració dels mesos de lluita, un grup de treballadors de Forjas Alavesas ho expressava així: “Compañeros, recordemos cómo en los primeros días hacíamos problema de la legalidad-ilegalidad, recordemos cómo aquella mentalidad patronal que teníamos de que si la huelga era o no legal, de que si la asamblea era o no legal, lo hemos ido superando ampliamente, hemos ido rompiendo poco a poco todas esas ideas que teníamos dentro de nosotros y que no eran nuestras. […] Los obreros de Forjas ya no somos los de antes, somos nuevos, ya nos hemos quitado el vendaje y no nos lo volveremos a poner”. Tot això no impedia, però, que en aquest mateix escrit fossin capaços de fer autocrítica: “Otro dato a tener en cuenta es que […] el peso de todo lo que se ha venido haciendo ha estado en manos de unos pocos, llegando a posiciones lideristas por parte de algunos y de falta de participación por parte de otros”.

Aquests dos últims elements, tant el procés d’apoderament del col·lectiu treballador com la capacitat per valorar la pròpia experiència de manera autocrítica, expressen millor que cap altra característica el llegat de la vaga de Vitòria. Una vaga la força de la qual va residir en l’encert de saber connectar amb els interessos d’una majoria i, al mateix temps, fer-ho d’una manera horitzontal, que possibilités la participació de tothom en el procés i l’aprenentatge a través de la lluita.