Les tècniques de dominació són part de les meves obsessions des de fa cinc anys. El dia que el Miguel (company d’activisme) me les va presentar, de cop moltes coses que portaven passant-me des de feia temps van començar a tenir sentit. Des d’aleshores m’he dedicat a intentar entendre-les, a entendre els contextos en els quals s’expressen, a aprendre a no exercir-les i a intentar trobar eines per a defensar-me’n.
Berit Ås, feminista crítica noruega, política i professora de psicologia social, va introduir les també anomenades tècniques de Hérsker en el seu manifest “Master Supression Tecniques”, on descrivia quines són les pautes del comportament masclista i les tècniques que s’empren per menystenir el paper de la dona dins de les tasques de grup. Tot i que aquestes tècniques es van presentar en el context del masclisme, també s’apliquen en altres estructures.
Cap de nosaltres se salva d’estar aplicant-les. Totes som receptores i emissores perquè ens hem educat en un context social que es relaciona a través d’elles. La nostra cultura es basa en la dominació, les apliquem en moltes situacions diàries, com per exemple en situacions on no volem sentir-nos culpables per alguna cosa que hem fet o bé tenim por de donar una imatge negativa de nosaltres mateixes. En alguns tallers sobre aquest tema les participants comenten que tenim una manera de relacionar-nos que es basa en “a veure qui guanya”, ja que si no intento guanyar jo en una situació donada, serà l’altra qui em dominarà: o domines o ets dominada. A més, per poder dominar utilitzem les estructures de poder que tenim a mà: estructures socials ja existents (com masclisme, heterosexisme, cissexisme, racisme, capacitisme, etc.) o bé altres específiques dels nostres espais o entorns. Per aquest motiu, tot i que totes som receptores i emissores d’aquestes tècniques, no totes estem en la mateixa posició.
En els nostres espais crítics, feministes, activistes, de militància i alliberats, seguim reproduint aquestes tècniques. Les apliquem en relacions personals, en assemblees i en trobades de tota mena. És important adonar-nos que utilitzar-les, a part de ser fàcil, és moltes vegades un mecanisme inconscient per sentir-nos menys desapoderades. El problema és si aquest desapoderament és perquè algú està exercint poder sobre tu o si és perquè no tens el poder sobre altres.
Les tècniques de dominació
La invisibilització és una de les tècniques més utilitzades, on es tracta d’esborrar l’altra persona, el seu missatge, emocions, necessitats o desitjos. Hi ha moltes formes d’invisibilitzar: no deixar que arribi el seu missatge tallant-la, fent soroll sobre la seva veu o tapant el que escriu, cridant l’atenció de les altres perquè posin l’atenció en una altra banda, ignorant o fent que s’ignorin les seves necessitats o desitjos, etc. He observat molt aquesta tècnica per part de persones dels moviments socials que, per destacar, n’invisibilitzen d’altres que puguin estar fent alguna cosa semblant: fer-li el buit en grups de debat, tapar els seus comentaris amb els propis, intentar destacar amb algun tipus de notícia en el moment en què l’altra feia alguna cosa, etc. I tot això decorat a través d’un discurs antiexclusió o anticompetitivitat.
S’amaga informació quan no es posa sobre la taula tota la informació necessària per a prendre una decisió en una assemblea
Una tècnica que està relacionada amb l’anterior és la d’amagar informació, que consisteix a amagar informació a altres persones que sigui important perquè elles puguin prendre decisions, tenir certa autonomia o poder en la seva pròpia vida. Està relacionada amb la invisibilització, perquè quan invisibilitzem alguna cosa o persona estem amagant-la a altres. S’amaga informació quan no es posa sobre la taula tota la informació necessària per a prendre una decisió en una assemblea. S’amaga informació quan no mostres a una de les teves relacions una cosa que és important perquè ella pugui prendre decisions sobre la pròpia relació (normalment per por a perdre-la). S’amaga informació quan en un conflicte o problema que afecta tres persones, primer se soluciona només entre dues d’elles i la tercera se la fa partícip al final, quan ja s’han pres moltes de les decisions.
Una tècnica molt utilitzada per fer que el missatge, les necessitats o els desitjos de l’altra es percebin menys importants és la ridiculització. Aquesta tècnica utilitza l’imaginari cultural que hi ha al voltant de persones que formen part d’un col·lectiu determinat i que negativitzen la seva imatge, com per exemple els estereotips. Utilitzant aquest imaginari, rebaixa la seva imatge a una d’inferior perquè el que expressin o sentin es menystingui. La infantilització és un tipus de ridiculització, no perquè els infants o les criatures siguin éssers inferiors, sinó perquè socialment són considerades inferiors. Altres formes de ridiculitzar són, per exemple, ressaltar el tipus de roba de l’altre (com se sol fer amb les persones que porten una roba que no encaixa amb el seu gènere o amb el gènere assignat), comparar l’altra amb conceptes, coses o éssers que siguin considerats inferiors (com quan comparen un grup de dones amb un galliner, utilitzant l’especisme que considera els animals no humans éssers amb menys valor). Es ridiculitza també persones migrades pel seu accent.
Una característica que ens travessa a les persones de grups minoritzats és un constant sentiment de culpa, especialment a persones femenines. A part de ser un sentiment que arrosseguem, també és una tècnica de dominació. És molt fàcil fer sentir culpable a una persona que forma part d’un d’aquests grups perquè ens han fet creure que som les responsables del que patim i dels mals que reben les persones amb més privilegis. Se’ns fa sentir culpables en els nostres espais de militància quan posem sobre la taula els problemes que ens travessen fent-nos sentir que ocupem un espai que no tenim dret a ocupar.
Aquesta última tècnica va molt unida a la del doble vincle, que consisteix a fer sentir malament o culpable a l’altre faci el que faci, tant si fa el que se li demana com si fa el contrari. Per exemple, quan a una dona se l’acusa de negligir les cures a les seves filles perquè passa massa hores a la feina, però també se l’acusa de negligir la feina quan dedica més temps a les seves filles. A les dones trans se les culpabilitza (a través d’un discurs transmisogin) de reproduir els rols de gènere (i per tant de reproduir misogínia) quan s’operen o quan són femenines, però si no ho fan se les acusa de tenir privilegis d’home. No ens sona també a doble vincle quan es diu a persones migrades que són gandules si no treballen o bé se les acusa de robar-nos la feina quan ho fan?
El doble vincle, fer sentir culpable, la ridiculització, amagar informació i invisibilitzar, són les cinc tècniques que va introduir Berit Ås en el seu manifest. Més endavant, en una entrevista de ràdio, ella mateixa va introduir-ne un parell més: cosificació i comportament agressiu i violent. A més a més, les participants en els tallers que altres activistes i jo hem dinamitzat, n’han aportat moltes més, entre les quals tenim: falsa empatia, apropiació indeguda, estereotipar i essencialitzar, inclusió excloent, exotificar, argument d’autoritat o crítica intangible. I en podríem anar afegint més.
Context i apoderament
S’ha de matisar que les tècniques de dominació són contextuals (com passa sempre que parlem de poder i estructures). Moltes vegades, quan estem en una situació de desapoderament l’única manera de defensar-nos de tècniques com aquestes o de situacions opressives és utilitzar-les de tornada. Jo ho vaig haver de fer quan estava en una situació de dominació a la feina per part del meu cap. Per tant, davant d’una situació on s’aplica una tècnica no és suficient analitzar només la tècnica, sinó també el context: les persones (tant la que l’exerceix com la que la rep), les estructures que hi ha presents i la situació concreta que s’està donant.
Com ens podem defensar d’aquestes tècniques? No tinc la resposta. De l’única tècnica de la qual he après a defensar-me és la de la invisibilització, on la millor tècnica de contrapoder és visibilitzar. Tot i no saber gaire bé com defensar-me’n, assenyalar les tècniques m’ha apoderat força. Si la persona que l’ha exercit ho ha fet sense ser-ne conscient i sense que la seva intenció fos dominar, pot ser una bona idea parlar-ne per aprendre a no exercir-les, perquè crec que el més important és aprendre a deixar d’exercir-les. Però quan estem davant d’una persona que ens vol dominar, intentar que aprengui a no exercir-les és una tasca quasi impossible (almenys puntualment en aquella situació). No obstant això, una se sent tan bé dient-li a aquesta persona que t’està intentant dominar i a més posar-li un nom a la tècnica, que com a primer pas cap a l’apoderament no està gens malament.
