Poc abans de Nadal i mig per casualitat vaig descobrir que una empresa de Finlàndia té un sistema operatiu per a telèfons intel·ligents basat en Linux i que, ara, a més, estan preparant la fabricació d’un telèfon que ja et portarà el sistema operatiu instal·lat. Buscant una miqueta més he descobert que hi ha altres empreses i altres sistemes operatius també amb Linux fets a diferents bandes i no sé ben bé si ha sigut tornar a llegir la paraula Linux després de molt de temps o què, però de cop se’m va despertar una il·lusió que em costa explicar amb paraules.
Potser és per la deriva dels Estats Units i l’ànsia d’anar marxant de la teranyina densa d’empreses americanes que utilitzem gairebé per tot. Fa poc vaig llegir com la relatora de les Nacions Unides Francesca Albanese havia patit les conseqüències de denunciar el Genocidi de Gaza en forma de sancions al territori dels Estats Units, i com aquestes sancions li feien la vida impossible també en sòl europeu, tot i no tenir cap causa oberta aquí. És simple: tot –des de les targetes de crèdit fins a les reserves d’hotel– es gestiona des d’empreses amb seu (i obediència) americana. La sobirania en l’àmbit tecnològic la tenim subjugada des de fa dècades, i la tecnologia avui ens controla les vides.
Mentre espero que comenci la fabricació del telèfon em pregunto si potser aquesta il·lusió que tinc és només un record nostàlgic de quan érem adolescents i crèiem en un internet lliure
Mentre espero que comenci la fabricació del telèfon em pregunto si potser aquesta il·lusió que tinc és només un record nostàlgic de quan érem adolescents i crèiem en un internet lliure. Jo que mai vaig entendre’m amb la informàtica m’ho mirava una mica de lluny, però em vaig deixar instal·lar Linux als ordinadors i programari lliure per fer els treballs de la universitat. A poc a poc el món va canviar i ara Android (és a dir: Google) i Apple s’han repartit el pastís. Aquella utopia del programari lliure per mi havia quedat en un calaix i ja m’havia resignat als tòpics: no funciona tan bé i és complicar-se la vida.
Doncs sí: em sembla que canviar de sistema operatiu al telèfon serà complicar-me una miqueta la vida. Vol dir haver d’aprendre coses noves, aprendre altres maneres de funcionar i haver de solucionar problemes: no pas sol del tot, cercant ajuda perquè sempre hi ha algú que ha compartit solucions o algú disposat a ajudar. Aquest és el puntal de tot això: la comunitat. Penso si val la pena posar-m’hi perquè n’estic segur que no serà un camí tan senzill com voldria (almenys per algú com jo) però a vegades cal triar entre la comoditat i els principis, i no fer negocis amb qui mata criatures hauria de ser un principi bàsic.
Passos que un cop fets no entenc per què no els havia fet abans: coses ben simples com, per exemple, deixar Spotify per Qobuz, una cosa senzillíssima i ràpida de fer i que té un impacte immediat
I justament deu ser aquest rum-rum de la consciència que fa que, des de fa un cert temps, vaig tancant algunes aplicacions que participen de coses que a mi em semblen immorals. Els canvis són un procés lent i comencen per petits passos. Passos que un cop fets no entenc per què no els havia fet abans: coses ben simples com, per exemple, deixar Spotify per Qobuz o Tidal (o qualsevol altre), una cosa senzillíssima i ràpida de fer i que té un impacte immediat tant pels artistes com perquè els altres no invertiran set-cents milions d’euros en indústria armamentística. Les coses petites que no et costen res a vegades fan el món una mica més amable, i els passos ens fan avançar.
Hi ha moltíssima informació en línia de quines empreses fan què i amb qui fan tractes. Segur que cadascú de nosaltres tindrà un barem ben diferent a l’hora de valorar si val la pena mantenir tal o tal altra aplicació. Per alguns que la xarxa X promocioni directament o indirecta l’extrema dreta pot ser acceptable, o que la seva intel·ligència artificial es dediqui a despullar dones i criatures a demanda dels usuaris. Un altre dia parlarem de WhatsApp, de què fan algunes empreses amb les teves dades, dels contractes de Google, Meta i ChatGPT amb Israel o del que sigui que et pugui fer dir prou. Cadascú sabrà què és important per si mateix, però en tots els casos fer el primer pas és el més important, perquè un cop fet resulta que marxar d’alguns llocs és molt més fàcil del que sembla a priori. Hi ha vida a fora.
Jo a vegades no soc gaire optimista, però tinc una única certesa i és que les coses canvien i es mouen quan ens ajuntem i somiem plegats
Mentre no arriba el telèfon segurament em podria haver baixat algun sistema operatiu basat en Linux i posar-me’l a qualsevol telèfon que tingués per casa, però em sento massa beneit per intentar-ho, almenys per ara. També podria, simplement, prescindir de la tecnologia, però no vinc pas a fer una reivindicació luddita. La tecnologia ens ajuda i ens ajudarà, però qui la controla és el kit de la qüestió. I de fet és això el que m’il·lusiona: veure que propostes fetes amb codi obert per empreses relativament petites i amb processos col·laboratius tenen la capacitat no només d’igualar a les grans multinacionals, sinó també de presentar propostes innovadores. Hi ha gent que encara somia i apunta alt. En el món que corre, somiar i construir és una meravella que no s’ha de deixar escapar. Jo a vegades no soc gaire optimista, però tinc una única certesa i és que les coses canvien i es mouen quan ens ajuntem i somiem plegats.
