Som a mes de juny i comença la intensa temporada de festivals. Especialment a les zones costaneres podem trobar durant tot l’estiu aquest model de negoci: grans escenaris, cartells amb moltes bandes programades, zona d’acampada, food trucks i centenars de milers de persones congregades. Però per a moltes professionals de la música, darrere d’aquest model de negoci hi ha una realitat no tan radiant. Per Anna Sardà, musicòloga i baixista del grup Roba Estesa, accedir al circuit de festivals és complicat, les condicions no acostumen a ser les òptimes i en moltes ocasions inclouen clàusules abusives.
El primer peatge es paga abans de creuar la porta d’accés a aquest circuit. Albert Costa, músic i integrant del Sindicat de Músics Activistes de Catalunya (SMAC!), creu que “l’accés als macrofestivals dels artistes o grups locals que no pertanyen a l’escena mainstream o que no estan sota el paraigua d’una gran empresa de management és pràcticament impossible”. El motiu principal, assenyala, radica en el fet que “l’aposta d’aquests festivals no és per la música en si, no es busquen grups que musicalment siguin de qualitat, sinó que moltes vegades es basa en el hype del moment o la repercussió en nombre de seguidors que pot tenir un artista a les xarxes socials”.
Accés VIP
Optar per una empresa de representació més petita i respectuosa amb la forma de treballar de les artistes permet, en opinió de Sardà, “anar fent coses per, a la llarga, aconseguir ser programada a algun d’aquests grans festivals”. També existeixen altres opcions: si un festival fa un cicle de concerts a sales, pot ser una via d’accés a futures edicions de l’esdeveniment”. Possiblement, són actuacions que no et surten a compte, però et donen visibilitat i contactes, que poden facilitar-te accedir al cartell del macrofestival en qüestió”, recalca la baixista de Roba Estesa.
Una altra opció és aconseguir accedir al festival per mitjà de concursos o votacions del públic. Però segons Albert Costa, “tots aquests sistemes de votació són una farsa musical, perquè només busquen la publicitat gratis de les artistes que en fan ressò a xarxes per aconseguir el nombre més gran de vots. I, finalment, qui guanya no és qui musicalment és més interessant sinó qui té més amics i seguidors a xarxes o qui dona més la tabarra a Instagram”.
La crítica a les condicions oferides pels macrofestivals no és nova. Jordi Palau és integrant del grup Palmer i anteriorment havia sigut membre d’Orxata Sound System, un col·lectiu musical valencià dissolt el 2014. Palau explica que ja en l’època d’Orxata es negaven a tocar en molts dels macrofestivals perquè no estaven d’acord amb les condicions que imposaven a les artistes –hores intempestives, tocar gratis o gairebé gratis, sense alta en la Seguretat Social, concerts massa curts i amb qualitat de so deficient…–, a les treballadores i al públic, perquè, tal com indica, “s’organitzen amb una política extractivista en què només acaben folrant-se els tres organitzadors de torn i algun cap de cartell”.
Malauradament, sembla que les condicions no han millorat gaire passats els anys. Tant Sardà com Costa coincideixen en el fet que al final té millors condicions qui treballa amb la millor productora i el millor management, deixant que tot el pes recaigui en la capacitat de negociar, generant grans diferències entre grups. El problema, per elles, el trobem localitzat en la manca de legislació específica i concreta que reguli i vetlli per uns mínims per a les artistes, el que acaba derivant en una mena de llei de la selva.
Miquel Rios, musicòleg i bateria a Projecte Flux, fa referència a la normativa existent. Segons l’Article 7 del Conveni col·lectiu estatal del personal de sales de festa, ball i discoteques de l’Estat espanyol, publicat al BOE el 14 de febrer de 2020, “els artistes, quan treballen en ‘bolos’, percebran, com a mínim, la quantitat de 125,23 euros per dia treballat, quantitat que inclou tots els conceptes”. Per tant, quan festivals com el Viña Rock (Albacete) paguen mil euros a un grup de tres membres, més tècniques de so i llums per la seva actuació, per posar-ne un exemple, ho fan dins de la legalitat.
Amb relació a la necessitat d’aquesta regulació, fa uns dies Gemma Polo, companya d’Anna Sardà a Roba Estesa, publicava a Instagram: “Si veiem una banda emergent amb un any a rebentar de bolos, preguntem-nos quant deuen estar cobrant. Spoiler: entre poc, poquíssim i bastant mierdins per a alimentar projectes de sis a deu persones. Per favor, que algú reguli els caixets ja!”.
La precarietat constant del sector acaba generant l’acceptació de gran quantitat de concerts mal pagats i en condicions laborals que desgasten a qui vol viure de la música. I com que la temporada de festivals és breu, es fa imprescindible compaginar les actuacions amb altres feines precàries, el que dificulta disposar de temps per a la creació de nova música.
Des del sindicat SMAC! s’han fet campanyes per intentar que hi hagi un conveni laboral que garanteixi uns mínims per a totes les artistes que participen en grans esdeveniments
Des de l’SMAC!, Costa recalca que s’han fet nombroses campanyes i denúncies al respecte, sobretot per intentar que hi hagi una regulació per mitjà d’un conveni laboral que garanteixi uns mínims per a totes les artistes que participen en festivals. Es podria extrapolar el conveni de sales, però “si és un conveni que no es compleix a la gran majoria de sales, encara menys s’aplicarà als grans festivals”, qüestiona el músic. Últimament, s’està parlant molt del nou Estatut de l’Artista, però, “l’Estat mai no ha fet cap esforç per garantir de forma pràctica els nostres drets laborals, mai s’ha fet una campanya per incentivar la contractació laboral directa de les artistes ni que es garanteixin uns drets mínims en sales i festivals”, rebla el membre de l’SMAC!. I emfasitza: “Cal tenir en compte que moltíssimes artistes han de recórrer a empreses pantalla per poder emetre factures, cosa que afecta de forma directa i profunda tant els seus drets laborals com els diners que perceben per cada actuació”.
Doble precarietat de gènere
Les condicions de precarietat a les quals s’enfronta la professió musical afecten de forma més profunda les dones de la indústria. Per Aina Monferrer, integrant del grup Palmer junt amb Jordi Palau, “és un sector precaritzat en general, però per a les dones molt més, com ocorre en quasi qualsevol altre àmbit, on per la mateixa feina cobrem menys, tenim pitjors condicions i arribem a menys llocs de poder dins de la jerarquia, tot i que preferiríem que no existiren jerarquies”. “Per a la classe de les indústries dels mitjans i de l’espectacle, sembla que l’edat útil de la dona és més reduïda que la de l’home”, reflexiona.
El problema radica també, segons Anna Sardà, en cartells masculinitzats i poc diversos i en el fet que “pocs festivals tenen una perspectiva feminista i realment no hi ha una idea que les persones que estem dalt l’escenari puguem patir una agressió”. La baixista de Roba Estesa explica com, en aquest sentit, festivals com el Bioritme, que tenia lloc a Torelló (Osona) “sí que s’han preocupat d’explicar-nos quin és el protocol que tenen i com procedir si des de l’escenari veiem alguna agressió o si la patim. Però, en la resta de casos, no hi ha aquesta possibilitat”.
