En essència, internet és una xarxa de xarxes formada per diferents infraestructures interconnectades mitjançant protocols comuns d’interconnexió. El trànsit circula gràcies al peering (aparellament) entre rúters o encaminadors, que estableixen connexions bidireccionals entre un punt d’origen i un de destinació.
A escala global, els continents estan units principalment per cables submarins de fibra òptica. Aquests cables arriben a centres de dades on s’allotgen els servidors que emmagatzemen i processen la informació, i on també hi ha els punts d’interconnexió (en argot: punts neutres), que enllacen el trànsit internacional amb les xarxes de transport territorial. Als Països Catalans, els principals centres d’aquesta mena són el CATNIX de Barcelona, gestionat pel Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya (CSUC), i el NIXVAL de Paterna (l’Horta Nord). Les Illes es connecten al trànsit global a través del CATNIX, i de l’ESpanix i el DE-CIX de Madrid. Només en zones molt aïllades del món l’accés a internet es fa via satèl·lits com l’Starlink, però aquesta modalitat acostuma a presentar més latència que les connexions terrestres.
L’últim tram de la infraestructura és la denominada “última milla”, que connecta els habitatges, empreses i equipaments amb la xarxa. Aquesta connexió es pot fer mitjançant radioenllaç, cable de coure telefònic (ADSL) o, actualment, fibra òptica. La fibra està formada per fils de vidre que transmeten informació a través de llum làser intermitent que codifica les dades en zeros i uns, una longitud d’ona amb una gran capacitat de transmissió d’informació a velocitats molt elevades
i amb molt poca despesa energètica. Les capçaleres de xarxa, anomenades Optical Line Terminal (OLT), capten el pols lumínic del punt neutre i el distribueixen pel tram final de cablejat fins als rúters de les usuàries.
“Fa vint anys ens deien que fins al 2030 no tindríem internet als pobles petits, encara menys a les masies, per manca de rendibilitat”, recorda Ramon Roca, un dels fundadors de Guifi.net
Tot i que moltes companyies privades construeixen infraestructures i hi ofereixen serveis relacionats, internet en si no pertany a cap empresa concreta. Funciona gràcies a estàndards oberts i mecanismes d’interoperabilitat que permeten connectar xarxes independents d’arreu del món. La seva governança l’estableixen organismes internacionals sense ànim de lucre, com la Corporació d’internet per a l’assignació de noms i nombres (ICANN) i la internet Society (ISOC), amb seu als EUA, que són les responsables de coordinar els protocols i estàndards tècnics i de l’assignació dels identificadors únics (adreces IP) imprescindibles per a la connexió entre dispositius.
Contra el monopoli dels teleoperadors
Contràriament al que sovint es pensa, la part més costosa del desplegament d’internet no és la xarxa global de cables submarins –la majoria de la qual fa dècades que està construïda, des de temps del sistema Arpanet, antecedent immediat d’internet, desenvolupat per universitats d’arreu del món i l’exèrcit dels EUA als anys vuitanta–, sinó justament el que en l’àmbit de les telecomunicacions s’anomena “l’última milla” (els pols extrems d’una xarxa de connexions). De fet, el desplegament d’internet és relativament econòmic en comparació amb altres infraestructures bàsiques, ja que requereix poc manteniment, enregistra un nombre d’avaries relativament baix i permet compartir una mateixa xarxa de fibra òptica entre moltes usuàries. A diferència de l’aigua o l’electricitat, no cal transportar cap fluid material; simplement es tracta d’interconnectar xarxes. A més, internet és una infraestructura simètrica, en què qualsevol usuària pot ser alhora productors i emmagatzemadors de continguts o serveis.
En aquest context s’emarca l’experiència de Guifi.net, una iniciativa que ha desenvolupat models col·laboratius per portar connectivitat a territoris on les grans operadores no han considerat rendible invertir. El projecte va néixer l’any 2004
a la plana de Vic, quan un grup de persones amb coneixements tècnics, de forma voluntària, va començar a connectar municipis com Taradell, Gurb i Santa Eugènia de Berga mitjançant antenes privades de telecomunicació. “Fa vint anys ens deien que fins al 2030 no tindríem internet als pobles petits, i molt menys a les masies, per la manca de rendibilitat”, recorda Ramon Roca, un dels fundadors de Guifi.net. “Si al segle XIX la disponibilitat d’aigua era determinant per al desenvolupament d’una població, i al segle XX ho va ser l’electricitat, al segle XXI l’accés a internet s’ha convertit en una condició indispensable per participar en l’activitat econòmica i social,” contextualitza Roca. A través de trobades obertes i intercanvi de coneixements, la xarxa es va anar estenent entre pobles i masies dels voltants dels municipis primerencs, amb un model basat en la col·laboració entre particulars: pagesia, cooperatives, petites empreses, ajuntaments i fins i tot el Bisbat de Vic, que va cedir campanars per instal·lar-hi les antenes.
L’any 2008, després de rebre el Premi Nacional de Telecomunicacions de la Generalitat de Catalunya i constituir-se com a fundació ja amb el nom de Guifi.net, el projecte va iniciar el desplegament de fibra òptica, connectant dotze masies d’Osona quan aquest tipus de connexió a internet encara no existia a la comarca. “Hem vist situacions paradoxals: pobles travessats per la fibra òptica, però sense connexió perquè no resultava prou rendible connectar-los pels pocs clients que aportaven, fet que evidencia la gran bretxa digital urbana-rural que hi ha al país” denuncia Roca.
Tot i la xarxa instal·lada, l’accés a internet continuava depenent de l’ADSL de la companyia Telefónica i Guifi.net necessitava saltar-se aquest coll d’ampolla per aconseguir arribar fins a la capital. El projecte va estudiar la possibilitat d’utilitzar la xarxa de fibra d’Adif (el gestor estatal d’infraestructures ferroviàries), però els costos de lloguer exigits –mig milió d’euros anuals– eren superiors fins i tot a la despesa que representaria desplegar una infraestructura nova. Posteriorment, la fundació va identificar una línia de fibra òptica de la Generalitat al llarg de l’Eix Transversal (C-25) que serviria per connectar les càmeres de trànsit, i per la qual, finalment, el projecte va poder connectar-se amb el punt neutre de Barcelona. “L’experiència va demostrar que era possible oferir connectivitat rural de qualitat mitjançant models cooperatius i comunitaris, i a costos molt inferiors als que afirmaven les operadores tradicionals, que cobren les tarifes que volen” reivindica Roca, enginyer afincat a Gurb.
Segons relata, quan el projecte va tirar endavant, Telefónica va reaccionar ràpidament i va intentar retenir les empreses importants de la comarca d’Osona, com Casa Tarradellas o Llet Pascual, per evitar que s’incorporessin a la xarxa deGuifi.net. D’aquesta manera, tal com denuncia Roca, es posava en evidència “que l’accés a internet depèn més de decisions polítiques i d’interessos extractivistes d’un sector altament monopolitzat que no pas del cost d’ús real de la tecnologia disponible”.
La gran riquesa del comú
Amb l’expansió del projecte, el que havia començat com una iniciativa voluntària d’un grapat de techies va evolucionar cap a un complex ecosistema professionalitzat. Petites botigues d’informàtica locals es van especialitzar en la instal·lació, el manteniment i l’assistència tècnica d’aquesta nova xarxa que cada cop s’anava fent més gran, i moltes es van convertir en operadores de proximitat. Això va afavorir la creació d’un teixit format per empreses, professionals autònoms i cooperatives que oferien serveis sobre una infraestructura compartida. Empreses com Vera (Go Phone) i Parlem, o cooperatives com Eticom Som Connexió, van sorgir o es van consolidar en aquest entorn.
En el moment de màxima expansió, Guifi.net va superar els 32.000 participants en tot l’Estat espanyol. La xarxa va impulsar projectes de gran abast, especialment en zones sense presència de grans operadores, com el desplegament de fibra òptica a tota la comarca de la Garrotxa, en col·laboració amb administracions locals. També va promoure iniciatives socials, com el projecte Mataró sense fils que, durant la pandèmia de la covid-19, connectava alumnes sense accés a la xarxa.
En aquests primers anys, la Fundació Guifi.net actuava com a estructura de coordinació, que agrupava la demanda dels diferents operadors que utilitzaven la xarxa per negociar millors condicions d’accés a serveis majoristes, centres de dades i punts neutres d’interconnexió. Aquesta centralització permetia reduir costos i facilitava que petites operadores poguessin accedir a infraestructures que, individualment, serien difícils de costejar.
La xarxa GRETA de fibra òptica es desplega a la Ribera d’Ebre, les Garrigues i la Terra Alta, sota l’impuls de Guifi.net i amb la participació de les cooperatives Som Connexió i Punt d’Accés
El finançament es basava en un sistema de donacions compensatòries: una part de la quota pagada per les usuàries es destinava a la fundació, que reinvertia aquests recursos en el manteniment i l’ampliació de la xarxa. A més, es monitoritzaven les aportacions i els beneficis dels operadors per garantir que qui obtenia més rendiment contribuís proporcionalment al sosteniment i creixement de la infraestructura comuna.
Un altre tret distintiu de Guifi.net era la transparència. La Fundació Guifi.net mantenia “el mapa públic més detallat de la xarxa en aquell moment, amb informació sobre infraestructures, enllaços i responsables dels diferents nodes,” explica Lluís Dalmau, actual secretari del patronat de l’entitat i una de les quatre persones que formen l’equip de treball.
Construir de manera distribuïda
Com en moltes altres zones rurals, a Flix (la Ribera d’Ebre) no hi arribava internet per fibra òptica malgrat que hi existien infraestructures. La Generalitat hi ha impulsat en els últims anys la Xarxa Oberta de Catalunya, que connecta amb fibra qualsevol poble amb un edifici públic (escoles, ajuntaments, jutjats…). Tot i que, com denuncia el documental Última milla (Hans de Dalmau, 2021), Telefònica, l’empresa contractada per construir part de la xarxa, no complia els seus acords d’establir preus de trànsit accessibles. Actualment, l’opera Cellnex Telecom –filial d’Abertis–, amb una normativa d’accés menys restrictiva. També, com a Osona, hi havia la fibra d’Adif, però el cost d’ús era inassumible.
Davant d’aquesta situació, l’any 2018 va néixer la plataforma Ens Toquen la Fibra. Després d’una denúncia a les xarxes socials que es va fer viral, el Departament d’Innovació Digital i el Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació (CTTI) van contactar amb el col·lectiu impulsor “per proposar una alternativa tècnica, però sense aportar finançament, la qual cosa era com dir-nos que no es podia fer” denuncia Ferran Reyes, un dels membres de la plataforma.
Finalment, la plataforma, juntament amb diverses entitats i els ajuntaments d’Ascó i Flix, van optar per impulsar una solució pròpia. Mitjançant aportacions de capital de proximitat, que es compensarien amb reduccions futures de les quotes del servei, es va posar en marxa un desplegament comunitari de fibra òptica sota el paraigua de la Fundació Guifi.net. Així va néixer la Xarxa GRETA de fibra òptica mancomunada. El projecte es va desenvolupar amb la participació de les cooperatives Eticom – Som Connexió, Punt d’Accés i, anteriorment, Ebrecom, que van començar oferint servei a Ascó i posteriorment a Flix poc abans de l’esclat de la pandèmia, l’any 2020, i que actualment es desplega per les comarques de la Ribera d’Ebre, les Garrigues i la Terra Alta.
Resistir l’encerclament
L’expansió de Guifi.net també va generar tensions derivades de la concentració empresarial i l’especulació financera pròpies d’un mercat altament competitiu com el de les telecomunicacions. Segons Gabriel Lucas, actual president de la fundació, “l’enorme creixement d’alguns operadors locals i el potencial interès per adquirir-los per part de grans empreses i fons d’inversió allunyats dels objectius comunitaris, va generar una situació de ‘tragèdia dels comuns’; és a dir, que els interessos particulars van acabar posant en perill el model compartit.”
Segons la Fundació Guifi.net, alguns dels nous actors van deixar d’assumir els compromisos econòmics previs i la venda de carteres d’usuàries i infraestructures per part d’algunes operadores, que consideraven seves, però que formaven part del patrimoni comú, va desencadenar diversos conflictes econòmics i jurídics que han afectat greument la sostenibilitat de la fundació. Un dels conflictes més destacats és el que ha mantingut amb Avatel, la quarta operadora de l’Estat, per la privatització d’una infraestructura creada per Guifi.net situada a les comarques gironines. Alguns litigis s’han resolt favorablement, mentre que d’altres continuen oberts, però la pèrdua d’ingressos i la lentitud dels processos judicials han obligat l’entitat a negociar acords en condicions difícils per preservar la continuïtat del projecte.
Gabriel Lucas interpreta aquests episodis com a processos “d’encerclament; és a dir, l’apropiació privada de recursos compartits”. Aquest fenomen ha estat àmpliament estudiat en l’àmbit dels béns comuns, una tradició de gestió col·lectiva que existeix des de fa segles a cada nostra. La principal referència teòrica n’és l’economista Elinor Ostrom, Premi Nobel d’Economia del 2009, que, a través de la seva obra Governing the Commons (El govern dels béns comuns), publicada el 1990, va demostrar que moltes comunitats han estat capaces de gestionar recursos compartits de manera sostenible sense necessitat de privatitzar-los ni confiar-los al control de les institucions públiques.
Històricament, aquests béns comuns han estat recursos naturals, com ara boscos, bancs de pesca, terrenys pastures o sistemes de regadiu. A la península Ibèrica en són exemples històrics institucions com el Tribunal de les Aigües de València –encarnació més tradicional de la forma de governança de comunitats de regants– o els montes de socios d’algunes zones de Castella, que gestionen l’explotació forestal. Segons Lucas, els mateixos principis es poden aplicar a les telecomunicacions: “si moltes persones comparteixen i interconnecten infraestructures, és possible construir xarxes d’abast territorial que cap actor individual podria desplegar per si sol”.
Els conflictes viscuts a Guifi.net van evidenciar, però, algunes limitacions dels mecanismes de governança desenvolupats per la fundació. Gabriel Lucas assenyala que “la sostenibilitat d’un projecte col·lectiu no depèn únicament de la tecnologia, sinó també de la capacitat de gestionar conflictes, fer complir els acords i protegir els recursos comuns davant les pressions econòmiques”. Tot i que Guifi.net havia desenvolupat sistemes de monitorització, compensació econòmica i normes de funcionament compartides, lamenta que “els mecanismes de resolució de conflictes no van ser prou robustos per afrontar determinades tensions”.
Malgrat haver reduït la seva dimensió, Guifi.net continua agrupant entre 4.000 i 5.000 participants i manté diversos projectes de fibra òptica en zones rurals
A partir d’aquestes experiències, des de la fundació s’assegura que ha intentat reforçar la governança dels nous projectes que ha impulsat. En concret, en els desplegaments que ha dut a Astúries, Navarra i el País Basc s’han incorporat mecanismes per protegir millor infraestructures estratègiques com les capçaleres per evitar processos d’apropiació.
Malgrat haver reduït la seva dimensió respecte als anys de màxima expansió, Guifi.net continua agrupant entre 4.000 i 5.000 participants i manté diversos projectes de fibra òptica en zones rurals de Catalunya, el País Valencià, i altres punts de l’Estat espanyol. Paral·lelament, moltes de les infraestructures de radioenllaç creades durant els primers anys del projecte continuen en funcionament.
Per al seu nucli impulsor, l’experiència de Guifi.net confirma que la sostenibilitat dels béns comuns depèn de la cooperació i de la gestió col·lectiva dels recursos. Segons Lucas, “igual que un bosc pot esgotar-se si s’explota de manera individual, però mantenir-se productiu amb una gestió compartida, una xarxa de telecomunicacions pot generar un rendiment durador si els seus participants cooperen i distribueixen de manera equilibrada els costos i els beneficis”.
