Judit Colomer i Pau Vinyals porten més d’una setmana plantats sobre l’escenari de la Sala Beckett de Barcelona per oferir-nos, amb el muntatge Tendrament, una hora i mitja d’intimitat de parella: records, riures, discussions i, sobretot, qüestionaments i replantejaments. L’escenari es converteix en l’espai perfecte per posar –literalment– sobre la taula totes aquelles espurnes que porten temps coent-se i que sembla que han decidit esclatar totes alhora. Però a banda de la varitetat de temes que s’entremesclen a l’obra –que no són pocs– o la magnífica interpretació per part de les dues intèrprets (dues coses que tothom pot corroborar amb la pròpia experiència fins el 22 d’aquest mes), hi ha una idea que gira en tot moment al voltant del què passa a l’escenari: i és que es tracta una obra creada per torçar els espais: els desdibuixa, els difumina, els acaricia i, sobretot, els deixa oberts.
Ja des del primer minut, a partir de la intimitat d’una parella i del desmantellament progressiu de les capes que cobreixen la seva quotidianitat, es desenvolupa una reflexió que travessa cadascuna de les escenes. Un rerefons constant a totes les converses i accions és la pregunta per les estructures que ordenen els espais –físics i abstractes– que habiten. Tant és així que les protagonistes només se serveixen d’una taula i d’una cadira per omplir l’escenari (que, de fet, munten i desmunten allà mateix, dotant les dues accions d’un simbolisme particular). D’aquesta manera, donen vida a una història que va més enllà de la parella, real o fictícia, per abordar, conjuntament, un qüestionament general vinculat al significat de les estructures que ocupen els espais, movent, torçant i remenant de nou totes aquelles estabilitats que semblaven constituents immòbils.
A través d’un joc fantàstic de canvis d’escena i de vestuaris, que fan que el públic no trobi a faltar a ningú perquè la taula i la cadira semblen portar la batuta del motor de l’acció
L’espai de l’obra es desplega, metafòricament parlant, de forma quadridimensional: un vessant més estrictament físic, extern i intern; i un de més abstracta, vinculat a l’individu i la relació amb els altres. L’espai intern i extern consisteix, bàsicament, en la reflexió del lloc que ocupem en el món: una de les intèrprets és la taula i l’altra és la cadira, ambdues s’identifiquen internament amb el seu moble i, alhora, ambdues reconeixen l’altra com a part d’un tot. Què faria una taula sense una cadira al menjador d’una casa? Prendre consciència de l’espai que ocupem i del que ocupen l’altra ens vincula íntimament i qualsevol reordenació d’aquest espai compartit fa trontollar els nostre ancoratge que, fins aleshores, crèiem segur i estable.
D’altra banda, la interrogació dels espais individuals i relacionals amb temes com les inseguretats, els models de relació que adoptem o la forma que tenim de sentir certes coses és l’eix principal de l’obra i és, també, una pregunta constant per l’espai interior i compartit: com m’he narrat la meva pròpia història i com te l’he explicat a tu? Quines són les raons de fons individuals que ens condueixen a certes preses de decisions en parella? Em corresponc amb la imatge de mi que t’has construït al teu cap durant onze anys?
Fragilitat compartida
El fet que una parella es posi damunt l’escenari per tractar tots aquests temes és un exercici molt valuós de fragilitat compartida: malgrat el guió, els assajos i tots els artificis propis de l’autoficció que vulguem rebuscar, la realitat és que aconsegueixen transmetre una sinceritat i una vulnerabilitat permanents que, d’altra banda, és possible gràcies al fet que en cap moment es deixen del tot clars els límits entre ficció i realitat.
Si el públic dubta de si ha de respondre o no a les preguntes que es llencen o de si ha d’aixecar-se i cridar “nosaltres!” a viva veu, és precisament perquè l’espai entre intèrprets i públic es desdibuixa de totes les maneres possibles des de bon inici. Tot plegat, per acabar convertint-se en part de la història mateixa però sense acabar d’entendre’n del tot el paper: se sent interpel·lat perquè és un actor més o perquè hi ha alguna cosa que li ressona a la seva vida personal? És ell mateix o “fa” d’ell mateix?
A més, els límits de l’escenari es distorsionen en totes direccions: l’espai s’eixampla fins a l’infinit –sobretot, al final del muntatge– a través d’un joc fantàstic de canvis d’escena i de vestuaris, que fan que el públic no trobi a faltar a ningú perquè la taula i la cadira semblen portar la batuta del motor de l’acció.
En definitiva, una proposta estimulant per a qui estigui dubtant si moure el sofà de casa perquè no el convenç el feng shui del menjador, o si una de les seves relacions està començant a trontollar o si vol, senzillament, per un vespre, ser la butaca que tota història necessita.
