A molts països desenvolupats europeus —França, Itàlia, Alemanya, Regne Unit— tornen les polítiques de l’austeritat. Sens dubte, el retorn del Pacte d’Estabilitat de la Unió Europea, reformat, però en un sentit més auster, hi té alguna cosa a veure (comencem a preparar-nos a l’estat espanyol!). Però, altres països com l’Argentina de Milei, Turquia, etcètera, també han començat a fer polítiques d’austeritat. Això, en un moment de desacceleració del creixement mundial, prevista tant pels principals organismes econòmics internacionals com pels think tanks privats. Una situació que, amb l’excepció dels EUA (de moment), afectarà particularment les economies dels països avançats.
Però a diferència de l’austeritat que havíem viscut anteriorment, ara va acompanyada d’un suport públic, important i molt generalitzat, a les economies i, més en concret a les empreses. Per una banda, hi ha retallades pressupostàries en les partides corresponents a l’estat del benestar (sanitat, educació, serveis socials i de cures, habitatge…), però, al mateix temps estan augmentant espectacularment les despeses militars, d’una banda, i les subvencions públiques a les empreses, de l’altra. Pensem en els EUA, la Xina, Rússia, els països de l’OTAN, etcètera.
Com explica molt bé Romaric Godin en un article recent: els nous règims de gestió del capitalisme no eliminen les fases anteriors “sinó que les reorienten i adapten a les noves exigències de l’acumulació del capital. El règim neoliberal va aprofitar necessàriament els elements heretats del règim fordista: el consum de masses i la importància de l’estat a l’economia. D’igual forma, el nou model emergent, que podríem anomenar, de forma precipitada i provisional, ‘neoindustrial’ o ‘neomercantilista'”, no pot prescindir ni de les forces financeres globalitzades ni de la disciplina de mercat aplicada als estats. I tot això condueix a una pressió sobre la rendibilitat de les empreses, sobretot les industrials.
La rendibilitat del capital de les empreses només pot venir o bé d’un fre als salaris i les condicions de treball de la força de treball, o bé d’unes ajudes importants a les empreses per part del sector públic
Per explicar-ho, Godin ens recorda un article d’Aaron Benanav (2023) que ens explica el canvi estructural que s’ha produït en la demanda de béns i serveis, a partir del creixement dels serveis en el conjunt de l’economia. Com que la indústria és més productiva —augmenta més la seva productivitat, o sigui la quantitat de béns obtinguts amb una unitat de la força de treball—, els preus dels productes industrials manufacturats tendeixen a baixar i hi ha un desplaçament de la demanda cap als serveis, deguda també al consumisme de masses. Això suposa una sobreproducció permanent a la indústria, més amb la industrialització creixent dels països emergents, i també una disminució general de la productivitat del treball a partir del desplaçament de la demanda cap als serveis, on la productivitat augmenta molt menys. Tot plegat suposa una aturada de la demanda agregada, del creixement econòmic i amb una productivitat a la baixa.
En aquestes condicions, la rendibilitat del capital de les empreses només pot venir o bé d’un fre als salaris i les condicions de treball de la força de treball, o bé d’unes ajudes importants a les empreses per part del sector públic. O bé d’una combinació de les dues polítiques. Amb això els capitalistes poden compensar les dificultats per augmentar la productivitat, que els portaria a invertir menys i a ser menys rendibles, aconseguint un augment de la participació en la renda total a costa de la participació dels treballadors, pel baix augment dels salaris en relació amb el que té la productivitat. I així ho demostren les dades dels darrers anys.
Per tant, la necessitat d’un suport directe estatal al capital de les empreses ha esdevingut imprescindible. A la indústria, tant en els sectors tradicionals menys rendibles i en crisi, com també en els sectors més avançats tecnològicament i més innovadors, on la competència entre empreses i països (sobretot EUA i la Xina, però no només) fa imprescindible grans ajudes del sector públic, perquè la rendibilitat potencial d’aquests sectors es faci efectiva. I també en el sector dels serveis, menys productius, es fan necessàries aquestes ajudes a les empreses (sovint acompanyades d’ajudes al consum, o de disminucions de certs impostos), per tal que puguin mantenir (o augmentar) la seva rendibilitat.
Estem davant un nou atac a l’estat del benestar, que afavoreix sobretot al treball i les classes populars i, simultàniament, a l’emergència explícita d’un estat protector (com alguns l’han anomenat) de les empreses i del seu capital
Com diu Romaric Godin: “el sistema d’ajudes públiques és, per tant, el resultat d’un canvi global de l’economia. És menys un sistema deliberat que una reacció a la crisi estructural que el neoliberalisme no ha sabut/pogut frenar”. Però aquestes ajudes públiques massives s’han de finançar i, a causa de les tensions inflacionistes existents, els bancs centrals, amb el seu augment dels tipus d’interès, han deixat enrere les possibilitats de finançament fàcil de les institucions financeres del que havien gaudit entre 2008 i 2021.
I de nou Godin: “per resoldre aquesta pressió contradictòria entre el sector financer, que voldria austeritat, i la resta de sectors, que exigeixen ajudes públiques”, ara amb l’excusa de la protecció del medi ambient i la digitalització necessaris per a mantenir la competitivitat (sobirania?) nacional, acaben rebent uns tercers, els més febles, els treballadors, ja que el compromís entre les dues fraccions del capital acaba essent “l’austeritat dirigida als drets dels treballadors, a la protecció social i als serveis públics”.
El problema d’aquesta situació és que ens fa entrar en un cercle viciós, que no permetrà que l’economia creixi, ja que debilita inevitablement la demanda interna i la qualitat de la força de treball. Això, a mitjà termini, pot portar a la indústria i els serveis, afectats per la caiguda de la demanda, a voler més ajudes públiques, que s’hauran de finançar amb noves retallades de l’estat del benestar. I això afectarà sobretot les economies, com l’espanyola, que no tenen una especialització en alta tecnologia significativa. Queda la incògnita de, fins a quin punt i com, la intel·ligència artificial podria augmentar la productivitat dels serveis.
En resum, estem davant un nou atac a l’estat del benestar, que afavoreix sobretot al treball i les classes populars i, simultàniament, a l’emergència explícita d’un estat protector (com alguns l’han anomenat) de les empreses i del seu capital.
