El 24 de desembre de 2024 vaig posar els peus a Síria per primera vegada després de catorze anys d’absència i exili, i setze dies després de la caiguda del règim de Bashar al-Assad. El retorn no era només un viatge geogràfic, sinó un retrobament amb una pàtria devastada per la guerra i la dictadura, carregada amb el pes de dècades de repressió i autoritarisme. La Síria que havia somiat durant tant de temps era ara davant meu, però amb ferides profundes, algunes encara obertes.
Amb la fugida d’Al-Assad, el 8 de desembre anterior, a causa de l’avenç ràpid de les forces opositores, Síria ha engegat una nova etapa plena de reptes. El mandatari, que havia heretat el poder del seu pare, Hafiz al-Assad, ha deixat un país destruït i dividit. La societat siriana, que ja patia dècades de repressió, es troba ara amb una herència pesada: col·lapse econòmic, infraestructures devastades i un teixit social fracturat.
Durant més de cinquanta anys de control del poder, el partit de la família presidencial, el Baas, ha treballat per dividir el teixit social sirià, explotant les diferències sectàries i ètniques per reforçar el seu control. El resultat ha estat una societat fragmentada: algunes comunitats van veure el règim com a protector davant amenaces reals o fabricades. Avui, amb l’enfonsament del règim, aquestes comunitats es troben exposades a possibles represàlies o venjances, fet que fa créixer la desconfiança i l’esperit de revenja. De fet, jo mateixa ho vaig presenciar personalment, ja que la casa del meu pare al nostre poble, a la província d’Homs, va ser assaltada i saquejada perquè el nostre cognom era semblant al d’un dels criminals de guerra que van cometre atrocitats contra civils amb el règim fugitiu.
Des de l’esclat de la revolució l’any 2011, el poble sirià ha viscut una de les tragèdies humanitàries més greus del nostre temps. Es calcula que 13 milions de persones han estat desplaçades, 7,4 milions de les quals fronteres endins i 4,9 milions de refugiades a països veïns. A més, prop d’1,3 milions han estat reassentades a Europa i altres regions del món. Tornar al país ha estat dolorós. Les imatges que he presenciat, tant a les zones rurals com a les ciutats, són catastròfiques. Barris sencers han desaparegut, i carrers que un dia bategaven de vida són ara només runa. Les infraestructures, com escoles i hospitals, només són restes d’un passat llunyà, testimoni de bombardeigs indiscriminats. I aquesta és la realitat a la qual s’enfrontaran milions de refugiats sirians quan tornin a casa seva.
Però les conseqüències de la guerra no es limiten a la destrucció física, sinó que també han provocat un col·lapse econòmic devastador. Segons les estimacions de l’ONU, la primavera de 2022, 12 milions de sirians patien una greu inseguretat alimentària, i aquesta xifra va superar els 15 milions el 2023. Aquesta crisi va empènyer la majoria de sirians a una situació de pobresa extrema.
La situació actual imposa enormes desafiaments al nou govern provisional, que es troba amb demandes urgents per garantir aliments, aigua i electricitat, mentre tracta d’enfrontar-se als efectes de les decisions que va prendre com a part del seu “pla gradual de reestructuració dels quadres professionals”. El pla va provocar l’acomiadament arbitrari de milers de treballadors públics, especialment els que estaven adscrits a dependències militars i de seguretat, duanes i altres departaments que Al-Assad va fer servir per estrènyer el control sobre la població.
Des de l’esclat de la guerra, uns 13 milions de persones han estat desplaçades, 7,4 milions de les quals fronteres endins i 4,9 a països veïns
Malgrat l’alegria d’alliberar-se de la dictadura, el panorama de seguretat a Síria continua sent preocupant. Les faccions armades, que van ser essencials en l’enderrocament del règim, són ara una font de tensió. La diversitat ideològica i d’agendes d’aquestes milícies representa un risc real de conflicte intern que podria amenaçar l’estabilitat del país. Unificar aquestes faccions sota un paraigua nacional comú és fonamental, no només per garantir la seguretat, sinó també per evitar un nou caos que agreugi el patiment dels sirians.
Però, enmig de tanta destrucció, hi ha signes clars de recuperació. Durant la meva visita, he presenciat el retorn de moltes figures públiques i representants d’organitzacions de la societat civil que havien marxat i crescut a la diàspora. Aquestes organitzacions, fundades durant anys d’exili, comencen a tenir un paper vital en la reconstrucció de la pàtria.
Els cafès i espais públics, que un dia van ser símbols de silenci i por, s’han transformat en llocs de debat i celebració. En aquest sentit, ha estat inspirador veure la gent de Síria reunir-se lliurement, debatre el futur del seu país sense restriccions i expressar les seves opinions sense por a la repressió.
Un dels reptes principals que enfronta el govern provisional és la justícia transicional. Milions de persones arrosseguen les cicatrius de segrestos forçats, detencions arbitràries i tortures a les presons del règim. Conèixer el destí de molts d’aquests detinguts i responsabilitzar els culpables d’aquests crims és una necessitat per assolir una veritable reconciliació nacional.
Amb tot, això no sembla que sigui una prioritat per a l’actual administració, que encara no s’ha reunit amb representants de les associacions de víctimes i familiars de persones desaparegudes de manera forçada. Aquestes associacions han organitzat diverses protestes a Damasc i Ginebra per exigir que s’aclareixi el destí dels seus éssers estimats, així com per reclamar la protecció de les proves forenses i dels centres de detenció, en molts casos sumits en el caos després de la fugida d’Al-Assad. També han expressat preocupació per les fosses comunes que han estat obertes i exhumades per la població local, en absència d’organismes especialitzats i autoritzats que ho fessin.
Però la justícia transicional no s’ha de limitar només a la rendició de comptes, sinó que també ha de permetre diàleg nacional inclusiu i representatiu de tots els segments de la societat siriana. També és essencial dur a terme processos de reconciliació i de construcció de la pau social, especialment en zones marcades per tensions i amb una composició comunitària diversa. De fet, ja han començat a sorgir iniciatives locals de diàleg sobre el terreny –jo mateixa hi estic implicada–, però es necessita suport a diversos nivells per poder assolir els objectius de manera efectiva.
Les relacions amb els estats veïns i la comunitat internacional és un altre dels punts calents de l’agenda de la nova administració. Malgrat la caiguda del règim, Síria encara afronta importants desafiaments en termes de sobirania. Les intervencions estrangeres, que han estat una característica del conflicte sirià durant anys, no han desaparegut. Un exemple és la invasió israeliana de la província de Quneitra, que ha causat un nou desplaçament de població. Fer front a aquests reptes exigeix un govern fort capaç de defensar la sobirania nacional amb el suport de la comunitat internacional.
L’11 de gener de 2025 vaig marxar de Síria després de setmanes d’emocions contradictòries, entre el dolor i l’esperança, amb el cor afectat per tot el que havia vist i sentit, però ple d’esperança. L’esperança que el somni d’una Síria democràtica, civil i justa es pugui fer realitat, una Síria que garanteixi la dignitat per a tots els seus ciutadans.
Aquest retorn a la pàtria no ha estat el final del viatge, sinó el començament d’una nova etapa de lluita i treball. Síria es troba avui en una cruïlla, i és responsabilitat de tothom assegurar que el camí escollit sigui el de la llibertat, la justícia i la reconciliació. Mentre Síria visqui en el cor dels seus fills i filles, el somni d’un futur millor mai morirà.
