Impotència i ràbia durant les últimes setmanes davant les sentències i els procediments de la justícia patriarcal. No és res de nou, però, sortosament, mantenim la capacitat d’indignació.
Comencem per la sentència de l’Audiència Provincial de Navarra que absol el padrastre que va deixar embarassada la nena de catorze anys. La versió del tribunal que determina que no es pot descartar la possibilitat fisiològica que l’home tingués una erecció en estat d’impregnació alcohòlica i sense adonar-se’n és del tot inversemblant. Els perills de la normalitat són quan uns fets que es consideren insòlits es converteixen en normals. La sentència hauria d’haver estat per força de condemna, atès que estableix com a provat que hi ha hagut una relació sexual d’un home de 28 anys amb una nena de catorze anys, edat en la qual no és possible el consentiment. El sol fet que un adult mantingui relacions sexuals, consentides o no, amb una persona menor de 16 anys és un delicte. No hi cap altra interpretació alternativa, es trenca la presumpció d’innocència perquè les proves biològiques van confirmar que el padrastre és el pare de la criatura.
Els informes psicològics determinen que Sara, la nena, és una menor amb un alt grau de vulnerabilitat, indecisa, amb l’autoestima baixa i dificultats per explicar un relat i, tot i això, segons la hipòtesi irracional del tribunal, sembla com si fos la menor la que ha abusat sexualment del seu padrastre.
La sentència és complaent amb l’home i dona molta rellevància a les declaracions de la nena, quan la mateixa resolució diu que no va donar detalls sobre els fets, que tenia una postura encongida, amb el cap i la mirada baixos i que només responia amb monosíl·labs com “sí” o “no”.
Es pot fer diferent, s’ha de fer diferent: interrogar de forma respectuosa, tenir en compte el trauma de la dona
i donar-li suport
Ens hem queixat repetidament dels instruments jurídics violents contra les dones, com la prohibida síndrome d’alienació parental; síndromes falses que silencien la veu de les nenes i els nens. Però vet aquí que, per un cop, es dona rellevància jurídica a les mitges paraules d’una nena molt vulnerable. Com ens agradaria que un relat d’agressions sexuals d’una nena o un nen davant un tribunal tingués la mateixa credibilitat… Alerta! Que l’última moda –moda o muda de pell del masclisme, tant se val– és que davant la manifestació de l’infant d’haver patit abusos o agressions es digui que la mare li ha creat una falsa memòria o creença. De nou, insòlit i increïble, però les paraules i constructes falsos també serveixen per amagar i silenciar les veus de la infància.
D’altra banda, els fets que es consideren provats a la sentència tenen seriosos biaixos de gènere i aporten dades de la menor que vulneren la seva intimitat i són innecessàries per jutjar el delicte, i aquest és el veritable problema. Potser cal fer ajustos normatius, canviar algunes lleis, adequar-les al Conveni d’Istanbul, però les fugides cap endavant dels canvis legislatius no poden ocultar que amb les lleis vigents es podia haver dictat una sentència diferent, perquè les lleis no són un conjunt de mesures inamovibles que permeten una única interpretació, i el llenguatge, el mètode jurídic o les pràctiques en la seva aplicació són fonamentals. Podríem millorar l’aplicació judicial dels delictes sexuals, però la vella justícia i el patriarcat continuarien trobant escletxes contra les dones.
Com i quan hem de demostrar les dones la nostra resistència sexual per a salvar la prova del nou del patriarcat? Estem en guerra i el camp de batalla és infinit, però avui i ara cal desconstruir el sistema jurídic i superar el fals universalisme del dret
Això és el que ha passat amb el judici conegut com el de La Manada de Sabadell. La sentència ha estat de condemna i no entrarem a valorar-la, però els mètodes inquisidors del ministeri fiscal encobreixen una jerarquia patriarcal. En un judici per agressions sexuals sempre hi ha preguntes dures, preguntes que poden fer reviure situacions angoixoses, però és infame qüestionar el testimoni de la víctima com va fer el fiscal, centrar el debat en la seva actitud i credibilitat i no en la conducta del violador. Es pot fer diferent, s’ha de fer diferent: interrogar de forma respectuosa, tenir en compte el trauma de la dona i donar-li suport. Els resultats no modificarien en absolut el sentit de la sentència.
A les dones no ens serveix el dret penal quan es qüestiona el testimoni d’una dona que ha patit una situació traumàtica. No ens serveix quan el centre del debat no és el delicte, sinó la reacció de la dona que el va patir.
Com i quan hem de demostrar les dones la nostra resistència sexual per a salvar la prova del nou del patriarcat? Estem en guerra i el camp de batalla és infinit, però avui i ara cal desconstruir el sistema jurídic i superar el fals universalisme del dret.
