En Joan (que no es diu Joan) tenia un ramat d’ovelles en una finca de lloguer. Era jove i amb empenta, però no havia fet mai de pastor abans. La seva il·lusió va quedar enterrada sota una muntanya de papers i, quan no feia ni dos anys que tenia el ramat, sense temps d’haver consolidat el projecte, va tenir prou seny per no arruïnar-se —més— i va vendre el bestiar i canviar de casa.
La Maria (que no es diu Maria) fa mesos que treballa a una feina de mitja jornada i ara té la meitat d’ovelles. Les treu quan pot, però almenys ja no pateix —tant— pels cèntims. En Jordi (que no es diu Jordi) també ha reduït els caps de bestiar que tenia i les terres que treballava des que va trobar plaça de mestre. I malgrat tot, encara hi dedica totes les hores que pot. També té plaça de funcionària la Teresa (que no es diu Teresa) que volia fer de pagesa i té el mas de la família i les terres, però no s’hi ha vist en cor. Ho fa una mica: té hort, té bestiar, té alguna eina i va fent.
La Marta (que no es diu Marta) va plantar vinya en una comarca on la pagesia havia llençat la tovallola feia anys. En un mar infinit de pins, les seves vinyes són un oasi pels senglars i els cabirols. Va provar de posar tancats, però no aturaven res i el pressupost va dir prou. Mai li havia agradat la caça i, malgrat això, va trucar a la colla de caçadors que van mitigar el cop puntualment, però els cabirols i els senglars i altres bèsties continuen fent-li malbé cada any una part dels ceps.
La Remei (que no es diu Remei) té un ramat de cabres i ovelles, i tem que un dia un llop solitari o una manada arribi a prop de casa seva i li ataqui el bestiar. No és una por infundada: han passat llops solitaris a pocs quilòmetres de casa seva diverses vegades i s’han menjat ovelles d’altres ramats. També sap —li han explicat altres pastors— que sovint apareixen gossos assilvestrats que poden matar ovelles o cabres. Per tot plegat ella tenia dos gossos blancs enormes, mastins, protegint el seu ramat. Però ara ja no els hi té. Un dia un gos deslligat d’uns turistes es va llançar sobre una ovella i els dos mastins van saltar sobre el gos. No va morir ni l’ovella ni el gos ni els mastins, però la pastora va haver d’anar a judici i des de llavors els mastins estan lligats tot el dia, i el ramat desprotegit.
Un dia un gos deslligat d’uns turistes es va llançar sobre una ovella i els dos mastins van saltar sobre el gos. No va morir ni l’ovella ni el gos ni els mastins, però la pastora va haver d’anar a judici i des de llavors els mastins estan lligats tot el dia, i el ramat desprotegit
A en Miquel (que no es diu Miquel) quan va arribar el virus de la llengua blava aquest estiu se li van morir totes les ovelles menys una, que va quedar malalta. I ara que ja és gran no té pas ganes de tornar-hi. No sap què passarà amb la terra, segurament s’embardissarà. Sí que tenen ganes de tornar-hi la Joana i en Pere (que no es diuen Joana ni Pere), i que han perdut dues terceres parts del ramat per la mateixa malaltia. Volen recomençar, però no tenen els diners. Ni ells ni en Miquel cobraran ni un euro per les ovelles mortes i uns viuen al costat francès de la ratlla i els altres a l’espanyol, però quatre ovelles mortes no fan córrer a ningú a cap despatx, ni a Madrid ni a París.
En Josep Maria (aquest potser sí que es diu Josep Maria) es lamenta que ja no hi ha bones vistes des de dalt del cim on ha pujat amb la família. Abans tot era prat i ara les bardisses i el bosc van guanyant terreny. En Josep Maria sap que, en aquella terra, les bardisses i el bosc són sinònim de combustible i tem que un dia tot allò cremarà amb una força que no ens imaginem i per un moment li ve un calfred. Recorda que quan ell era petit hi havia hagut un ramat d’ovelles molt gran. El pastor que hi havia i la seva família eren masovers al mas que ara és la casa de turisme rural on dormiran. També sap que fa poc hi havia algú jove que havia posat un ramat petit d’ovelles.
Pels voltants del poble hi ha menys camps de conreu i quasi ningú té hort. Els camps amples els continuen treballant pagesos que venen d’altres llocs, perquè al poble ja no en queda cap
Ho sap del cert perquè un dia, poc després del confinament, va venir amb els seus companys en bici per la zona i van tenir un ensurt amb un enorme gos blanc que guardava el ramat. Els seus companys fins i tot volien posar una denúncia perquè corria deslligat i agressiu i de ben poc no els mossega mentre passaven entre els prats d’herba verda, però finalment se’n van desdir. Les últimes vegades que ha vingut, el petit ramat ja no es veu per enlloc i li han dit a la casa que els sembla que han plegat. Tampoc ho saben del cert perquè els que porten la casa no són d’aquí i els del ramat tampoc.
Pels voltants del poble hi ha menys camps de conreu i quasi ningú té hort. Els camps amples els continuen treballant pagesos que venen d’altres llocs, perquè al poble ja no en queda cap. En Josep Maria es mira el voltant amb atenció: és un amant de la naturalesa i ha visitat aquella vall des de petit. Sap bé que l’abandó de l’agricultura i la ramaderia portarà un retrocés en la biodiversitat: des dels ocells als insectes. Però de tot plegat el que més tem és haver perdut el menjar bo: encara se’n recorda dels tiberis a l’hostal quan era petit, de la fruita i la verdura que portaven els pagesos, de la carn, del llegum, dels tomàquets amb gust de tomàquet.
Sopant a la casa de turisme rural se li han encès els records. Gairebé tot el menjar el compren a uns pagesos del poble del costat. Són joves i fan servir tècniques modernes sense oblidar les arrels. Aquell plat li ha recordat la infantesa i els gustos li han omplert l’ànima. Pensa honestament que els pagesos que queden són herois i s’emociona de veure jovent tirant endavant entre tantes dificultats. Abans d’acabar les petites vacances que fan, potser passaran a visitar aquests pagesos i comprar un pot de melmelada o de mel.
Entre tantes cabòries se’n recorda que fa dies que són fora i que van deixar la nevera buida: quan tornin a casa han de passar pel Mercadona.
