Quan pensem en la muntanya hi veiem la bellesa del paisatge, la intensitat dels seus colors, l’estil de les seves formes… Aquesta és la mirada de l’espectador que l’observa des de la llunyania de les imatges, o del que s’hi apropa només esporàdicament. Hi ha una altra mirada que és la del muntanyenc, el que la freqüenta més sovint: aquest hi veu més matisos, més tonalitats, més línies… Una muntanya més plural, però que segueix sent fruit de la contemplació. Hi ha una tercera mirada diferent de les anteriors, que canvia de perspectiva i l’observa des de dintre, des del dia a dia del qui hi viu. És la que parla de “bosc, prat o torrent”, de “coses que es poden tocar amb un dit” i no simplement de “natura”.
Les vuit muntanyes reflecteix aquestes tres mirades. L’evolució entre les dues primeres es veu als ulls de Pietro, el noi de ciutat que descobreix la muntanya durant els seus estius d’infantesa en un poblet imaginari dels Alps italians. La història és un avanç per la seva vida i la relació que manté amb aquest entorn que de mica en mica va coneixent millor. Això ho fa gràcies al Bruno, l’amic que viu al poble i hi segueix arrelat fins als seus últims dies. Ell representa aquesta tercera mirada més afinada, més precisa i, en el fons, més pragmàtica.
La muntanya és el teló de fons de tota la narració, però sobretot és el que marca els personatges i les seves relacions. Acompanya les seves paraules, i també fa parlar els seus silencis
Tot i aquestes diferents concepcions, la novel·la mostra que la muntanya pot ser el punt de trobada d’una intensa relació d’amistat entre els dos personatges. La història es construeix a partir d’aquest vincle i ressegueix els seus alts i baixos, uns més a prop dels cims i els altres més allunyats. Cognetti té la capacitat de caure en els estereotips –Pietro, l’urbanita, cultivat i viatjat; i Bruno, el pastor rural–, però tractar-los amb prou profunditat perquè deixin de ser-ho. I demostra, així, que tot i la força dels condicionants socials, hi ha espais on és possible superar-los.
L’altra mirada protagonista és la pare de Pietro, que representa la màxima expressió del muntanyenc. Ell és qui l’introdueix a les altures, mogut per l’obsessió malaltissa d’arribar a llocs inhòspits que només poden entendre els qui la comparteixen. La seva visió clàssica de la muntanya, impregnada de sacrifici i patiment, casa amb la de Bruno, i amb ells dos sembla que l’autor ens vulgui dir que aquest esperit s’està perdent.
La muntanya és el teló de fons de tota la narració, però sobretot és el que marca els personatges i les seves relacions. Acompanya les seves paraules, i també fa parlar els seus silencis. Fins i tot serveix a l’autor per definir-los segons la cota que més els agrada, o per dibuixar els seus recorreguts vitals amb la faula que dona nom al llibre. Ella, la muntanya, és la principal protagonista d’un relat on també cal dir que elles, les dones, ho són massa poc.
Les descripcions de l’entorn són especialment riques, amb detalls precisos, però no abusius, fet que mostra el coneixement i l’experiència alpina de Cognetti. Per escriure l’obra cal aquesta passió per la muntanya, però per gaudir-la n’hi ha prou amb haver-la trepitjat alguna vegada.
