Els darrers tres anys s’ha incrementat notablement l’atenció cap a les temàtiques energètiques. La crisi climàtica, d’una banda, i les noves guerres, de l’altra, ens han permès aprofundir en el fet que el consum energètic té sovint conseqüències nefastes. En aquest moment històric en què és cada cop més difícil aprofundir en els temes i abordar-los de manera sistemàtica, sovint la solució tecnològica com a panacea de tots els mals resulta ser l’única via per als mitjans de comunicació dominants i per a la política institucional.
D’una d’aquestes mancances d’aprofundiment neix la bombolla de l’hidrogen, una narrativa tòxica made in Unió Europea, que ha acompanyat cada projecte futur de “transició verda”, primer a Europa i després a altres territoris del món, amb especial rellevància en l’Amèrica del Sud. Com en qualsevol bombolla especulativa, les empreses europees i nord-americanes actives en els sectors del petroli i el gas, de la producció de plàstic, dels transports i dels pesticides han exercit pressions tant a les regions perifèriques del Mediterrani com a Àsia i Sud-amèrica. Desafortunadament, hi ha poques novetats en l’horitzó: així com va passar amb les mines, els rius, el gas i el petroli, el con sud-americà és vist com un vast territori per explotar, amb el consentiment tàcit de governs locals miops o propensos a la corrupció. Aquest fenomen s’ha manifestat en els últims anys també en el sector de les energies renovables. Precisament aquestes, juntament amb el creixent interès per l’extracció de minerals rars, han obert pas a aquesta nova i extensa bombolla de l’hidrogen verd.
Un dels casos més icònics és el de Xile. La carrera electoral que va prosseguir a l’Estallido social de l’any 2019 ha premiat Gabriel Boric, malgrat les seves múltiples contradiccions, ja que la seva fórmula per marcar perfil en les qüestions ambientals ha estat proposar Xile com un dels hubs globals de l’hidrogen verd. Com sovint ocorre en aquestes circumstàncies, les relacions bilaterals amb els països interessats en l’hidrogen i els acords preliminars amb les empreses productores han passat per davant de l’adaptació de l’entorn a aquest nou sector industrial, que presenta notables complexitats tècniques i riscos tant de producció com d’estabilitat en el mercat. A Xile, la producció d’energies renovables es concentra a les regions desèrtiques del nord, més insolades, estretament connectades amb les noves mines de terres rares, formant d’aquesta manera un triangle de neocolonialisme on el tercer negoci és el de l’hidrogen verd. Al sud extrem del país, en canvi, el vent i les perspectives de desenvolupar l’energia eòlica a la regió de Magallanes desperta l’interès dels productors europeus d’hidrogen, sempre a la recerca de fonts energètiques renovables a gran escala.
Als indrets anhelats pels oligopolis del sector, es promet crear llocs de treball però, a Magallanes, per exemple, no hi ha una gran taxa d’atur
Però els projectes xilens potser ens mostren també una altra possible utilització de l’hidrogen, és a dir, la producció de combustibles sintètics. Les empreses promotores són totes europees. Les promeses són moltes, però estan escrites en llocs com Roma, Berlín, París o Houston, sense tenir en compte el context local. Com ens explica María Paz Aedo, membre del Centre d’Anàlisi Socioambiental (CASA): “A Xile, la promoció de l’hidrogen verd està orientada principalment a l’exportació per satisfer la demanda de fertilitzants i combustibles sintètics al Nord Global, principalment al mercat energètic europeu”. Segons aquesta investigadora, “els acords que països com Xile i Colòmbia han signat per a la provisió d’hidrogen i minerals estratègics per a l’electrificació, com el liti i el coure, corren el perill de reproduir les pràctiques extractivistes que històricament han caracteritzat la producció i l’exportació de combustibles i minerals”. En aquest sentit, creu que “el que podria ser una oportunitat per a transicions energètiques justes, corre el risc de ser reduït a la substitució de fonts energètiques amb les mateixes lògiques de producció i consum, dificultant d’aquesta manera un canvi més substancial d’aquestes dinàmiques, que són a la base de la crisi ecològica, energètica i climàtica a escala local, regional i global”.
Símptoma clar de l’aproximació colonial són les promeses sense saber si realment responen a necessitats locals. Als territoris on arribarà la indústria de l’hidrogen, s’augura la creació de molts llocs de treball, com va afirmar l’alcalde de Punta Arenas, Claudio Radonich, el mes d’octubre en una entrevista. No obstant això, en llocs petits com les ciutats de Magallanes, l’arribada de diversos milers de treballadors especialitzats procedents d’altres regions pot comportar un canvi estructural en la mateixa urbs i en els serveis, amb repercussions socials inevitables. A més, com confirma Aedo, la regió de Magallanes no té problemes d’atur.
Un altre exemple d’aquest modus operandi és la reutilització del CO2. La producció de combustibles sintètics implica l’ús d’hidrogen i l’addició d’anhídrid carbònic, però, què passa si el lloc triat, per les condicions atmosfèriques favorables i per una petjada de carboni generalment baixa, no en disposa del necessari per al procés productiu? La solució ha estat importar el CO2 generat per la indústria cervesera argentina, transportant-lo en camions de benzina. En un futur es planteja portar-lo des del centre al sud de Xile per carretera i, per tant, utilitzant combustible fòssil. Quin sentit tenen projectes d’aquesta mena? On resideix la viabilitat i la sostenibilitat d’aquestes idees? Ressalta l’arrogància del colonitzador i la manca de sagacitat en examinar detingudament el territori. Les energies renovables intensives i extensives, les mines de minerals rars i les àrees de producció d’hidrogen per a l’exportació estan promocionant nous cicles extractivistes en zones que abans es consideraven incontaminades.
Les energies renovables intensives i extensives, les mines de minerals rars i les àrees de producció d’hidrogen per a l’exportació estan promocionant nous cicles extractivistes en zones que abans es consideraven incontaminades
Reprenent les paraules d’Aedo, “la promoció de noves fonts energètiques com l’hidrogen verd i dels minerals anomenats ‘estratègics’, com el liti i el coure, està rebent el suport d’una narrativa que apel·la a la solidaritat dels països on aquests elements estan disponibles o tenen algun potencial de producció cap als mercats globals que estan intentant reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle”.
“Aquesta idea de solidaritat amaga els alts costos socioecològics que la producció minera i energètica té en els territoris on s’instal·len els megaprojectes i la concentració dels beneficis fora d’aquests territoris. Per això diem sí a la transició, però no d’aquesta manera, no reproduint les històriques desigualtats i explotacions que aquests mercats i models de producció han significat per a les comunitats i els ecosistemes del Sud Global”, rebla Aedo.
Desafortunadament, com sovint passa en aquests moments de transició d’una tecnologia a una altra, hi ha tots els ingredients que s’han vist en el passat quan es forma una bombolla especulativa: es llancen molts projectes faraònics, es modifiquen les planificacions de cada país, es crea artificialment un mercat, es posen en marxa projectes pilot. Després la bombolla esclata i els costos recauen sobre els territoris i la seva població.
La qüestió roman pràcticament invariable, tant si ens trobem a Xile com a Europa: es tracta en essència d’entendre quina mena de transició volem i per a qui, no només en termes de producció d’energia del futur. L’elefant a la sala és la necessitat de reduir els consums i reorganitzar els llocs de producció i consum d’energia; hi ha poques alternatives i no podem esperar a resoldre el problema amb tecnologies miraculoses. Igualment, el cas xilè demostra que el colonialisme i els nous cicles extractivistes no porten beneficis a la transició ecològica, sinó que només serveixen per perpetuar la destrucció i mantenir intactes els desequilibris de poder.
