El suïcidi és una conducta que ha acompanyat l’ésser humà al llarg de la història i que és present en totes les cultures. Tot i així, segueix sent tractat com un tabú en la majoria de societats. Ja a l’antiga Grècia va ser una qüestió polèmica per a les diferents escoles de filosofia, i el mateix Sòcrates, qui no estava d’acord amb l’acte suïcida, va preferir llevar-se la vida a ser executat o a haver de fugir d’Atenes quan l’estat el va sentenciar de mort. El cristianisme, que declara que la vida és un regal de Déu, considera el suïcidi un pecat, i és sota aquest prisma que s’ha creat el marc legal i moral que dona forma al nostre pensament i judici encara avui dia en les societats occidentals. Així ho observa Simon Critchley, que recorda en la seva obra Apunts sobre el suïcidi que, tot i que la majoria d’estats l’han despenalitzat, aquest acte segueix sent vist com “una mena de fracàs que provoca astorament”.
Malgrat que unes 800.000 persones se suïcidin cada any i que una extensa xarxa de contactes se’n vegi afectada, el fenomen encara acusa una notable invisibilitat i, quan es mostra, en poques ocasions escapa d’estereotips i clixés. Critchley considera que ens manca el llenguatge adient per parlar amb honestedat sobre el suïcidi perquè es tracta d’un tema molt difícil d’abordar amb el pensament i alhora “profundament desagradable i morbosament absorbent”. No obstant això, ens trobem que darrerament la qüestió ha aconseguit colar-se a poc a poc en el debat públic i ha començat a qüestionar-se aquell lloc comú segons el qual parlar de suïcidi és una manera d’incitar a llevar-se la vida. Rere aquest canvi, segurament hi ha l’esforç d’entitats i col·lectius que fa temps que reclamen com a necessari un tractament transparent i lliure de prejudicis del fenomen.
Desmuntant els clixés
“El silenci al voltant de la problemàtica no fa més que empitjorar-la, ja que la persona que s’hi troba pensa que és l’única del món a qui li passa, tendeix a l’aïllament i no troba les eines per poder sortir de la situació”, explica Ariadna Rogero, responsable de premsa d’Obertament. Mitjançant el discurs social i les experiències en primera persona, aquesta entitat treballa des de 2010 per combatre els estigmes i la discriminació cap a les persones amb algun problema de salut mental.
El 2018, responent a l’interès de molts mitjans per la qüestió i per com abordar-la, van focalitzar el seu Observatori de Mitjans i Salut Mental en el suïcidi. Com a conclusions sobre el tractament mediàtic, destaquen la presència freqüent d’especulacions sobre les causes, la utilització d’imatges desafortunades –amb clixés com els ponts o les vies de tren– i l’absència generalitzada de testimonis. “Les persones que han tingut una ideació o fins i tot una temptativa de suïcidi, després d’un procés personal de reflexió, són molt vàlides per aportar la seva experiència i desestigmatitzar-la”, explica Rogero.
Un dels activistes de l’entitat és Jofre Dodero, un músic de la Garriga de 58 anys que en fa tres que hi va arribar i que, assegura, rep un munt de peticions dels mitjans de comunicació per parlar de la seva experiència. “Les primeres intervencions van ser difícils perquè és un tema que no he elaborat gaire i parlar-ne et remou la vivència”, confessa, però afegeix que a poc a poc el malestar s’ha anat reduint. Destaca la dura soledat amb què es viu l’etapa prèvia a la temptativa de suïcidi, però també, en el cas dels supervivents, la posterior. “Si l’entorn no t’estira, acabes pensant que no tens necessitat de parlar-ne amb ningú, i si no ho exterioritzes sempre et queda una mena de dol pendent de fer”, explica. Assegura que, tot i que en el moment de la seva temptativa, vint anys enrere, va trobar suport en diferents recursos, va ser Obertament qui el va treure d’aquest silenci.
Niobe Portero assenyala com a punt d’inici dels seus problemes de salut mental l’anorèxia, que li van diagnosticar als tretze anys
No és ell, però, l’únic cas en què l’activisme ha jugat una funció terapèutica. Niobe Portero, una jove badalonina de 28 anys, assenyala com a punt d’inici dels seus problemes de salut mental l’anorèxia, que li van diagnosticar als 13 anys. Als 21, les temptatives de suïcidi la van portar a ingressar en un hospital i a deixar els estudis que cursava. Després d’un any de teràpia, va conèixer Obertament, amb qui ha fet tasques de sensibilització a universitats i instituts, ha impartit xerrades i ha ofert formacions a periodistes. “L’activisme m’ha aportat molt i és un gran benefici per a la societat; per això no vull parar”, explica. Valora haver pogut compartir la seva experiència amb persones que han passat per vivències similars i recorda la incomprensió per part de la seva família, que davant d’alguns comportaments la titllava de fracassada o histèrica. “Ara no em costa parlar dels meus problemes de salut mental perquè he fet un treball personal –explica–, però els vaig viure en silenci fins que vaig arribar al cim del malestar”.
Portero atribueix a la por el fet que no es vulgui ni esmentar el suïcidi, i considera que hi ha una aura macabra i un munt d’estereotips al voltant d’aquesta conducta. Davant d’això, reivindica la necessitat de mostrar a la gent que “hi ha vida després de caure al pou”. Amb una feina i havent reprès els estudis, assegura que el treball de prevenció i lluita contra l’estigma l’han ajudat a reconciliar-se amb la Niobe adolescent i assenyala que cal posar-se en la pell dels joves per saber com abordar les qüestions de salut mental amb ells: “Si t’has d’obrir un canal a Instagram o TikTok, ho fas, però també has de parlar-los en el seu idioma”.
Relació entre suïcidi i gènere
Les dues activistes d’Obertament han patit la discriminació en primera persona i en diferents àmbits. Portero afirma haver-la viscut pels problemes de salut mental i per ser dona, ja que socialment s’associa molt sovint a “ser una extravagant, una histèrica o una sensiblera”. La interacció entre el gènere i la salut mental o el suïcidi no es manifesta tan sols en comentaris masclistes. Les estadístiques posen de manifest que els homes que es lleven la vida són el triple que les dones, unes dades que l’activista relaciona amb el fet que ells no puguin permetre’s mostrar-se fràgils, tinguin menys diagnòstics de salut mental i, per tant, no puguin trobar l’ajuda que els cal.
Una mirada similar sobre el fenomen és la que aporta Adrià Rubio, tècnic en la promoció de la igualtat de gènere a l’Associació Catalana per a la Prevenció del Suïcidi (ACPS). “Crida l’atenció –explica– que malgrat que molts indicadors siguin més desfavorables per a les dones (salut física, salut mental, pobresa, etc.) siguin els homes els que més es llevin la vida”. Un dels objectius del seu treball a l’entitat és visibilitzar i investigar la interacció entre gènere i suïcidi. Tot i així, com a tema d’investigació, assegura, “està a les beceroles”. Per això, de cara al novembre, l’ACPS està organitzant un fòrum titulat “Masclisme i salut mental”, que pretén obrir un debat sobre la qüestió.
Un dels objectius de l’Associació Catalana per a la Prevenció del Suïcidi és visibilitzar la interacció entre gènere i suïcidi
A Rubio, supervivent d’una experiència vinculada al suïcidi, li interessa la relació entre aquesta conducta i la masculinitat tòxica, “que porta en si una vena agressiva que es combina amb una d’autodestructiva”, explica. Considera que la presència dels valors de la cura i de la relació amb la vida en les dones fa que aquestes tinguin en compte no només els efectes del suïcidi en elles mateixes, sinó també en els altres. Aquesta diferència entre gèneres també es manifestaria en els mitjans lesius escollits per llevar-se la vida: mentre ells opten pels mètodes més agressius i estridents, elles es decanten pels més discrets. “Sembla que la invisibilització opera fins i tot en aquest camp”, apunta Rubio.
L’ACPS va néixer el 2010 amb una visió que incorporava de forma integrada les diferents intervencions possibles, i va ser pionera a l’Estat espanyol en un abordatge preventiu del suïcidi. Formada per professionals i voluntariat, ofereix serveis terapèutics tant a persones en situació de risc com a familiars i amistats, i organitza xerrades i campanyes de sensibilització. L’ACPS forma part, junt amb altres entitats i institucions, del grup motor que ha d’impulsar el pla de salut mental de Barcelona. Tot i valorar la iniciativa d’abordar estratègies conjuntes i coordinar el que s’està fent des de diferents àmbits, el tècnic es mostra escèptic amb alguns aspectes del pla, com que no s’estigui plantejant la creació d’un observatori del suïcidi. “No podem fer una intervenció social sense tenir una diagnosi clara ni podem visibilitzar un fenomen del qual no tenim dades empíriques”, denuncia.
Suport per a les que ja no hi són
Si l’ACPS va sorgir per omplir el buit que hi havia quant a prevenció, Després del Suïcidi ho va fer empesa per la manca de recursos i d’informació amb què es trobaven les persones que havien perdut algun ésser estimat per aquest motiu. Així ho explica el seu vicepresident, Carles Alastuey, que va impulsar l’associació junt amb el seu germà i la seva cunyada deu anys després que el fill de la parella es llevés la vida.
Una de les seves línies d’actuació és la d’atenció i acompanyament a persones que han perdut algú per suïcidi. “Qui ha viscut aquesta experiència ha de gestionar un dol que sol ser complicat –amb molta angoixa generada pels perquès i el sentit de culpabilitat– i l’estigmatització no permet que aquest dol s’exterioritzi amb normalitat”. La intervenció, explica, s’orienta molts cops a autoritzar l’expressió d’aquests sentiments i a normalitzar-los. Es basen també en la pedagogia de la pèrdua, ja que, segons Alastuey, a la nostra societat li costa molt conviure amb la mort.
Aquest psicopedagog prefereix fugir de l’associació automàtica entre salut mental i suïcidi i prefereix parlar senzillament de “persones que travessen una crisi vital i emocional greu i que arriben a la conclusió que és millor llevar-se la vida que seguir vivint d’aquella manera”. Lamenta el silenci al voltant del fenomen, però també que quan se’n parli es tendeixi a menystenir o desautoritzar la conducta suïcida per ignorància. “Si hi hagués una pedagogia sobre les emocions i no visquéssim en una societat en què incomoda que una persona les manifesti, parlaríem més del suïcidi i les persones que tenen una ideació s’adonarien que no estan soles”, conclou.
