La recuperació tímida de l’ensenyament en valencià va començar amb el govern preautonòmic presidit per Josep Lluís Albinyana, el 1978. L’aleshores conseller de Ciència i cultura, José Luis Barceló, va impulsar un primer pla experimental d’ensenyament en català a la qual es van adscriure una dotzena de centres en tot el País Valencià. Posteriorment, en 1983, es va aprovar la Llei d’ús i ensenyament en valencià i va ser en aqueix moment quan realment es va posar en marxa un pla d’educació en la llengua pròpia. És per això que, en els anys següents, molts centres es van acollir a aquesta normativa, inclosa l’Escola Trullàs de Benifaió (la Ribera Alta), que ho va fer en 1985. En aquell moment estava dirigida per Josep Chaqués, primer president d’Escola Valenciana – Federació d’Associacions per la Llengua i impulsor de la Coordinadora de Centres d’Ensenyament en Valencià de la Ribera. Chaqués recorda quan, en el 1985, alguns pares i mares eren reticents a l’ensenyament del valencià a l’escola i protestaven enfront de l’escola Trullàs amb cartells que enunciaven: “Chaqués, dimite, el pueblo no te admite” o “Queremos castellano, no queremos valenciano”. Arran d’aquests successos, alguns mitjans de comunicació influents en l’opinió pública com Levante i Las Provincias, van donar ampli ressò a aquestes veus minoritàries que s’alçaven en contra del valencià.
A causa de la repercussió que va tindre la posició en contra de l’educació en valencià, es va reformular la llei autonòmica, de manera que s’atorgava el dret a una educació vehicular en castellà a qui la volguera i es va separar l’alumnat en diferents centres educatius. Chaqués qualifica aquella nova llei de “salomònica”, perquè amb ella es van acabar molts problemes en diferents comarques en les quals l’ensenyament en valencià generava debat en l’àmbit educatiu. L’Escola Trullàs, concretament, com a centre pioner a l’hora d’introduir l’idioma a les aules, va començar a oferir una educació completament en valencià, i diferents persones que treballaven al centre, així com mares i pares, van decidir celebrar-lo amb una trobada a la qual van ser convidades també les altres dèsset escoles de la seua comarca que també havien optat per la mateixa línia. L’acte va donar lloc a la primera trobada d’escoles d’ensenyament en valencià, que es va celebrar el 20 d’abril 1986 a Benifaió i va ser impulsada per Josep Chaqués, que en eixe moment era el president de la Coordinadora de la Ribera. Hi van acudir al voltant de cinc mil persones i va tindre resposta un any després a Cullera.
En 2006, en paral·lel a les Trobades, va néixer La Gira, un cicle de concerts per promoure les artistes que fan música cantada en valencià
Aquest moviment es gestà als anys huitanta, en un context social i polític complicat. El moment precís en el qual es va donar llum a l’espai va ser en una Assemblea general de pares i mares de les escoles de la Ribera Alta; allí es van adonar que no estaven soles i que havien de coordinar-se amb altres moviments similars que desenvolupaven la seua activitat en altres comarques. Així, la Coordinadora de la Ribera va ser convidada a conéixer altres moviments similars que es desplegaven a Elx o a Alcoi. En aquest moment la Coordinadora de la Ribera Alta va començar a mostrar, per mitjà de vídeos, com duien a terme les seues trobades, ja que per a ells era prioritari poder organitzar-se i que aquestes reunions serviren per a confraternitzar. Va ser així com es van dur a terme les primeres sis trobades d’Escola Valenciana, celebrades, consecutivament, a Castelló (la Plana Alta), València, Almussafes (la Ribera Baixa), Ontinyent (la Vall d’Albaida), Alcoi (l’Alcoià) i Alacant (l’Alacantí). Cadascuna va servir per a aprendre i millorar sobre la base de l’experiència de cada any, però també per a enfortir una coordinació que s’acabaria plasmant, el 1990, en els estatuts de la Federació d’Associacions per la Llengua, més coneguda com Escola Valenciana.
Més que unes trobades
Una de les primeres accions en conjunt que es van organitzar des de la Federació va ser la creació d’una imatge logotípica en la qual es podia veure un cor travessat per un llapis i la frase “Jo estime l’escola en valencià”. Aquesta imatge es va reproduir en samarretes, bolígrafs i altres productes de marxandatge i podria considerar-se com la primera gran acció promocional a favor de l’ensenyament en valencià. Per mitjà del correu postal, es van enviar aquests productes a entre 200 i 300 centres que ja comptaven amb educació en valencià.
El projecte es va anar ampliant durant aquests anys. A més de les trobades que, segons dades d’Escola Valenciana, mobilitzen més de 200.000 persones en cada edició, també s’hi va incorporar un concurs literari, un festival, un disc, la Lliga de debat –un concurs de dialèctica entre alumnat de secundària– i moltes altres activitats. Escola Valenciana ha crescut de manera exponencial, no sols en nombre d’activitats sinó també en participació. Un dels esdeveniments paral·lels que més ressò han donat a les trobades és La Gira, un cicle de concerts va crear l’any 2006 amb l’objectiu de promoure el treball de les professionals que canten en valencià. Una iniciativa que va sorgir per pura necessitat, perquè “hi havia molts grups de rock en valencià, però no eren coneguts en l’àmbit comercial”, afirma Chaqués mentre recorda una de les trobades a Antella (la Ribera Alta), on es va celebrar una d’aquestes vetllades musicals. Així, es va parlar amb els col·lectius de les diverses comarques i es va acordar l’impuls d’un gran festival musical representatiu del conjunt del País Valencià i d’aquí en va sorgir el Feslloc, que té lloc el mes de juliol a Benlloc (la Plana Alta) des de l’any 2007.
A l’última convocatòria del concurs de literatura Sambori, impulsat per Escola Valenciana, hi van participar 130.000 alumnes d’arreu dels Països Catalans
Una altra de les potes principals d’Escola Valenciana és el concurs de literatura Sambori. La iniciativa pretén encoratjar a l’alumnat a escriure en valencià per mitjà d’un certamen que avui dia està implantat des del cicle d’infantil fins a l’universitari, passant per les escoles d’idiomes, l’escola pública i la privada. En l’última convocatòria van ser 130.000 alumnes les que van participar en aquest concurs, que enguany compleix la seua 24a edició al País Valencià i que també es convoca a Catalunya i a les Illes.
fent treballs manuals en 2008 a Aiora (la Vall de Cofrents) |Escola Valenciana
Laura Font Pérez és presidenta de la Fundació Sambori des de l’any 2012, a més de directora del CEIP Malva-rosa de València i presidenta de la Coordinadora d’alumnat, mares i pares i professorat per l’ensenyament públic en valencià (CAPPEPV) des de l’any 2006. Font va incorporar-se al projecte d’Escola Valenciana en 1993 durant el primer congrés que va celebrar la plataforma. La presidenta de CAPPEPV considera que Escola Valenciana es troba en una situació complicada, com tantes altres associacions i entitats. “Els canvis produïts en un temps tan breu han portat una transformació social, sobretot pel que fa a unes maneres de relacionar-se i d’entendre l’educació molt profundes”, afirma Font. Considera que Escola Valenciana s’ha de reinventar, i ha d’arribar no només a les mestres que estan en actiu ara, sinó a futures ensenyants de tots els nivells i a oferir-los un model educatiu convincent on la llengua siga el fil conductor de molts altres àmbits. “Creure’s l’educació és pensar que sí que es pot canviar el món i en això estem”, sosté Font.
Pedres al camí
Aquests 36 anys de trobades no han sigut fàcils i són molts els obstacles amb què s’han trobat pel camí. L’últim, la pandèmia, que va obligar a suspendre l’edició de l’any 2020 i va limitar la del 2021 a un seguit d’activitats simbòliques anomenades ReTrobades. Segons Laura Font, les dificultats actuals per a implementar el valencià a l’escola “són, per una banda, els imperatius legals que des del Ministeri d’Educació d’Espanya ens arriben –i moltes vegades des dels mateixos tribunals de justícia– com són l’impediment o les dificultats que tenim per a posar en marxa un vertader programa d’immersió lingüística, que és la metodologia idònia per a una llengua minoritzada com és la nostra”. Aquesta mestra i activista no pot creure que en el context actual, encara hi haja veus que defensen que amb l’actual legislació educativa el castellà perd parlants. A més, troba altres problemes en el desenvolupament del valencià en l’àmbit social, com la necessitat de més mitjans de comunicació en aquesta llengua. També recalca el paper de les famílies com una peça fonamental, perquè creu que el procés educatiu no es pot entendre sense la implicació de tota la comunitat educativa. “De fet, la nostra llengua no té futur si no hi ha una societat que la utilitze i l’estime”, afirma Font.
Des de les reticències històriques d’algunes famílies fins a intents de boicot de l’extrema dreta, Escola Valenciana no ha tingut un camí fàcil en aquests 36 anys. Per exemple, en la XXIV trobada, que es va celebrar a Almussafes (la Ribera Baixa), es va haver de convocar una junta d’urgència, perquè van saber que s’estava planejant un boicot. Per sort, aquesta classe d’accions s’ha donat de forma aïllada, i el mateix Josep Chaqués les defineix com a “insignificants”. “No s’han atrevit a boicotejar les nostres trobades perquè veure la quantitat de gent que hi participa i col·labora per la promoció del valencià és impactant; això només ho fem els valencians”.
