Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Tres voltes oblidada

L’obra i la figura de Lucía Sánchez Saornil, poeta i pionera de l’anarcofeminisme vinculada a la ciutat de València, continua llastada per l’ostracisme a què la va sotmetre el franquisme

/ Felipe de San Pedro

Anarcosindicalista, feminista i una de les poques poetes de l’única avantguarda genuïna de la península Ibèrica: l’ultraisme. L’obra i la vida de Lucía Sánchez Saornil va estar compromesa amb el seu temps i fou partícip dels moments més àlgids de la Guerra Civil espanyola i de la revolució social d’aquells anys. Va arribar a ser secretària del Consell General de Solidaritat Internacional Antifeixista (S.I.A.), i fundadora, al costat de la metgessa Amparo Poch i Gascón i l’advocada Mercedes Comaposada Guillén, de l’organització llibertària feminista Mujeres Libres. Sánchez Saornil, a més d’escriure el seu himne, va posar en marxa la iniciativa de crear una revista homònima de l’organització.

Seria a la revista de Mujeres Libres, així com en altres pertanyents a la premsa anarcosindicalista com Solidaridad ObreraFragua Social i Umbral; i en revistes teòriques com Tiempos Nuevos i La Revista Blanca; on Sánchez Saornil va utilitzar la ploma, a més de per a la lírica, per abordar els problemes que sofrien les dones a la seua època, sempre amb perspectiva de classe i de gènere.

És per això que, segons relata Rosa María Martín Casamitjana a Lucía Sánchez Saornil: de la vanguardia al olvido, la seua figura és més coneguda per “les historiadores de l’anarquisme i dels moviments d’emancipació femenina”. Per a aquesta autora hi ha tres circumstàncies que han condemnat la poeta anarquista a l’oblit: “la seua condició de dona, la seua adscripció a un moviment d’avantguarda injustament menysvalorat i la seua militància política en un front anatematitzat tant des de la dreta dictatorial com des de l’esquerra marxista”.

A l’agrupació ‘Mujeres Libres’ va ser on Lucía Sánchez Saornil va poder visibilitzar la seua relació sexoafectiva lèsbica amb la seua companya Amèrica Barroso

Lucía Sánchez Saornil va ser una persona “conscient que el problema de la dona proletària en la societat burgesa era específic i diferenciat del de l’home proletari”, ja que considerava que la dona proletària havia estat doblement explotada, per una banda, pel sistema social capitalista, en pertànyer a la classe treballadora, i per altra, pel sistema patriarcal.

Com explica Mary Nash a Dos intelectuales anarquistas frente al problema de la mujer: Federica Montseny y Lucía Sanchez Saornil, ambdues assenyalaven que la dona espanyola de classe treballadora dels anys trenta era “inculta” i estava “poc preocupada per les qüestions socials”, però consideraven que la causa no era biològica –a diferència del que defensaven els seguidors de la teoria de la diferenciació sexual exposada pel filòsof Gregorio Marañón–, sinó que era fruit de “la marginació social de la dona pel que fa al desenvolupament històric de la societat”. Sánchez Saornil escriuria al respecte a Solidaridad Obrera, dins d’una sèrie d’articles publicats l’octubre de 1935 sota el títol La cuestión femenina en nuestros medios: “No es pot culpar l’esclau de la seua esclavitud, […] sols quan aquesta és acceptada en plena consciència i de grau, i no quan li és imposada per la violència, com és en el cas de la dona”.

Una esclavitud que partia del fet que es considerara que el paper de les dones s’havia de limitar al de ser mares i esposes (fins i tot dins de les files anarcosindicalistes) o, com ho resumiria ella mateixa, a “nàixer, gestar i morir”. L’exaltació de la maternitat com a culminació de la vida de la dona va ser una de les qüestions amb les quals Sánchez Saornil es va posicionar d’una manera més crítica –i amb la qual més oposició es va trobar–, per considerar-la fruit d’un prejudici burgés que anteposava la dona com a mare enfront de la dona com a persona plenament emancipada.

És precisament a Mujeres Libres on Lucía Sánchez Saornil emprén aquesta tasca emancipadora, mitjançant la difusió de les idees anarcofeministes. Com expliquen Laura Sánchez Blanco i José Luis Hernández Huerta a l’article “La educación femenina en la revista Mujeres Libres”: “L’objectiu educatiu principal era captar dones i després oferir-les formació cultural i laboral per aconseguir l’emancipació de les treballadores”.

‘Mujeres Libres’ preconitzava el foment les relacions basades en l’amor lliure, la creació dels liberatoris de prostitució, la implementació d’una educació infantil llibertària no segregada i una educació sexual lluny dels atàvics tabús arrossegats pel clericalisme

A l’article “Mujeres Libres de España 1936-1939: cuando florecieron las rosas de fuego”, Nelson Méndez exposa algunes de les principals modificacions que pretenia impulsar l’organització, com ara l’abolició del treball assalariat, l’extinció del model de família tradicional basat en relacions de poder jeràrquiques i patriarcals, el foment les relacions basades en l’amor lliure, la creació dels liberatoris de prostitució –en contra del sistema capitalista i de les mesures policials i a favor de les prostitutes–, la implementació d’una educació infantil llibertària no segregada i una educació sexual lluny dels atàvics tabús arrossegats pel clericalisme.

És per això que a l’agrupació Mujeres Libres va ser on l’autora va poder visibilitzar la seua relació sexoafectiva lèsbica amb la seua companya, Amèrica Barroso, i ser, segons la catedràtica de la Universitat de València, Luz Sanfeliu Gimeno, a l’article “Lucía Sánchez Saornil; una vida y una obra alternativas a la sociedad de su tiempo”, un dels “primers testimonis d’afirmació de l’homosexualitat femenina a Espanya”. Però, després de la Guerra Civil espanyola i amb el franquisme, com coincideixen Sanfeliu i altres autores, Lucía Sánchez Saornil va viure “un triple exili: com a escriptora, com a dona i com a lesbiana”.

Una dona d’avantguarda

Sánchez Saornil, nascuda a Madrid el 13 de desembre de 1895, al carrer del Labrador, al barri de Peñuelas, va haver d’encarregar-se de la llar i de les cures des de molt jove, a causa de la mort prematura de sa mare i del seu germà. A més, mentre son pare, Eugenio Sánchez, un vell republicà, treballava en la centraleta de telèfons de la Casa d’Alba, ella es feu càrrec de la seua germana menuda alhora que estudiava pintura a l’Acadèmia de Belles Arts de San Fernando i començava a cultivar la seua vocació literària.

Seria en la revista Los Quijotes on publicaria els seus primers poemes, sota el pseudònim de Luciano de San Saor, i sense cap fotografia que la identificara, com ocorria amb les altres col·laboradores, com és el cas del poeta Guillermo de Torre, qui arribaria a ser també un dels màxims exponents del corrent ultraista. Segons Rosa María Martín Casamitjana, en aquesta revista quasi artesanal, Sánchez Saornil va publicar en gran majoria poemes amorosos atribuïts a un jo poemàtic masculí i dirigits a un destinatari femení, on s’imposava la concepció sensual, i no ideal, de l’amor-passió.

L’any 1918, arribà a l’Estat espanyol el poeta xilé Vicente Huidobro, fundador del creacionisme, i amb ell les avantguardes, i amb elles l’ultraisme, l’únic isme genuí de la Península. Sánchez Saornil no va participar ni a tertúlies ni a actes públics del moviment, com tampoc va signar el Manifest ultraista; cosa que sí que van fer els seus companys homes de la revista Los Quijotes. Així i tot, la seua poesia va anar abandonant progressivament els cànons noucentistes i l’autora esdevindria en l’única dona dins de les files ultràiques.

Tres voltes oblidada

 

“Los que hemos creado ésta hora / alcanzaremos todas las audacias; / NOSOTROS EDIFICAREMOS / LAS PIRAMIDES INVERTIDAS”. Així resen els últims versos del poema “El Canto Nuevo” publicat a Los Quijotes l’any 1920, com a presagi dels temps de canvi que s’aproximaven per l’horitzó. És aquest mateix any –l’anomenat any II de l’Era ultràica pel moviment– quan Lucía Sánchez Saornil publica el poema “Horas”, on, a més de suprimir els signes de puntuació, utilitza per primera volta el seu nom real per a signar la creació.

El compromís social i polític de Sánchez Saornil comença a cristal·litzar l’any 1931, quan la seua militància anarcosindicalista la porta a participar en la vaga nacional de telèfons. Aleshores treballava en la Central Telefónica de Madrid, on tot el personal –amb ella inclosa– estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), fins que, en represàlia per l’activitat desenvolupada durant la vaga, la van traslladar a la Central Telefònica a València.

Dos anys més tard, va tornar a Madrid, i allí s’incorporà a la redacció del diari CNT i a la Secretaria de la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària, alhora que començà a col·laborar amb Solidaridad Obrera i Tierra y Libertad a Barcelona, i amb Umbral a València. És en aquests temps quan, inspirada pels ideals del comunisme llibertari, va nàixer, l’abril de 1936, la Federació de Mujeres Libres.

La seua veu es va escoltar a la freqüència de Radio Madrid mentre esclataven les bombes durant una de les nits més cruentes de l’assetjament del bàndol colpista

Tres mesos després esclatà la Guerra Civil espanyola, i la poeta, com relataria després la militant anarquista barcelonina Lola Iturbe, va participar en l’assalt de la Caserna de la Montaña, a la capital espanyola, en l’organització i administració de les col·lectivitats agrícoles properes a Madrid, i en la distribució de propaganda al front de la serra de Madrid; sense abandonar mai la seua activitat poètica, més implicada políticament que mai.

La seua veu es va arribar a escoltar mentre esclataven les bombes a la freqüència de Radio Madrid, durant una de les nits més cruentes de l’assetjament del bàndol colpista, recitant el poema “Madrid, Madrid, mi Madrid”. Aquest, junt amb altres poemes de caràcter militant, com “El Romance de la Libertaria” o “El Romance de Durruti” componen El Romancero de Mujeres Libres, una col·lecció de romanços dedicats “als que van caure per la llibertat”.

Al mateix temps, amb el Consell General de Solidaritat internacional Antifeixista, va anar i venint de l’Estat francés amb les mercaderies necessàries tant per a combatents del front com per a les xiquetes de les guarderies. El 1937 es traslladà a València –on va conéixer la que seria la seua parella fins a la mort, Amèrica Barroso– per a treballar com a cap de redacció a la revista Umbral, que al cap de poc es va traslladar definitivament a Barcelona. Amb la fi de la guerra, Lucía Sánchez Saornil, com tantes altres persones, passà la frontera dels Pirineus fins a Perpinyà, i acabà al camp de concentració d’Argelers de la Marenda.

Un exili intern

Després de viure uns anys a París, abans de l’entrada dels nazis, on va sobreviure retocant fotografies, i a Montalban, on va ser secretària de Societat Religiosa d’Amics, coneguts popularment com a quàquers, va tornar, a la dècada dels quaranta –es desconeix la data exacta– a Madrid, travessant la frontera gràcies a Electra, la germana d’Amèrica Barroso, i a un militar de la Jonquera.

Des d’aquest moment es va dedicar a treballar discretament i a teixir xarxes per al monyo, a un laboratori farmacèutic, a pintar mocadors i ventalls, i a fer còpies de quadros per encàrrec. No es té constància que continués la seua activitat política en la clandestinitat i, encara que va seguir escrivint poemes –dels quals només n’han sobreviscut 23 mecanografiats– mai es van arribar a publicar. Lucía Sánchez Saornil va morir el 2 de juny de 1970 a València, a conseqüència d’un càncer de pulmó.

Les seues restes reposen al cementeri municipal de la capital valenciana en una tomba on la seua companya Amèrica Barroso va manar inscriure el primer vers del primer dels poemes titulats Sonetos de la Desesperanza: “Però… És veritat que l’esperança ha mort? No, i Lucía, si la recordem, tampoc”.

Article publicat al número 523 publicación número 523 de la Directa

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU