Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Troben les primeres restes humanes al camp de concentració franquista d'Albatera

Dos equips d'arqueologia treballen per localitzar les restes òssies de les persones detingudes i desaparegudes al camp de concentració franquista d'Albatera i dels dèsset presos polítics assassinats pels alçats al cementiri d'Oriola. Ambdues poblacions de la comarca del Baix Segura van patir la repressió més immediata del franquisme durant els primers mesos després de la Guerra Civil

El camp de concentració d'Albatera es va utilitzar per part del franquisme com a lloc de classificació i repartiment de presoners, i van passar-hi desenes de milers de persones / Arxiu

Envoltada de magraners i palmeres, una pala excavadora aixeca grapats de terra a una de les parcel·les on va estar ubicat el camp de concentració franquista d’Albatera, avui dins del municipi de Sant Isidre (Baix Segura), al sud del País Valencià. L’excavadora es mou seguint les indicacions de Felipe Mejías, arqueòleg i historiador alacantí que s’ha fixat una missió: trobar i delimitar les fosses comunes on planteja que van ser soterrades les persones que van morir al camp de concentració d’Albatera entre l’abril i l’octubre de 1939, als primers mesos de la postguerra.

Només acabar la Guerra Civil espanyola, amb l’entrada de les tropes franquistes en Alacant, al voltant de 20.000 persones van quedar encallades al port de la ciutat, esperant sense èxit un vaixell que les portés a l’exili. L’última nau, l’Stanbrook, havia salpat d’allà a finals de març rumb a Orà, en la costa d’Algèria. Les persones que no van aconseguir fugir, entre les quals es trobaven càrrecs intermedis del govern republicà, van ser traslladades al camp de concentració de Los Almendros, a Alacant, i posteriorment a Albatera. Allà, els franquistes havien ocupat les instal·lacions del que havia estat un camp de treball pensat pel govern republicà com una presó a cel obert per acollir-hi entre 1.000 i 1.500 presoners.

En mans dels sublevats, l’indret va esdevenir un camp de concentració que es va utilitzar com a lloc de classificació i repartiment de presoners, i van passar-hi desenes de milers de persones. Després, algunes eren enviades als seus llocs d’origen per ser afusellades

En mans dels sublevats, l’indret va esdevenir un camp de concentració que es va utilitzar com a lloc de classificació i repartiment de presoners, i van passar-hi desenes de milers de persones. Després, algunes eren enviades als seus llocs d’origen per ser afusellades, o portades a altres presons, explica Felipe Mejías. De les persones que van romandre presoneres al camp de concentració, moltes van morir, a conseqüència de la manca d’alimentació i d’aigua, malalties intestinals o altres afeccions contagioses com el tifus. “Al començament, estaven tots amuntegats, dormien gairebé esquena amb esquena i al ras, perquè a dins dels barracons hi havia gran quantitat de xinxes i de puces, les latrines es van embussar el primer dia…”, descriu Mejías, basant-se en els testimonis de supervivents del camp.

Parcel·la on s’han dut a terme els treballs d’exhumacions |Arxiu

 

La hipòtesi de l’historiador és que els reclusos que morien, junt amb els qui van ser assassinats quan intentaven fugar-s’hi, van ser soterrats en les mateixes instal·lacions del camp de concentració o al seu voltant, “per una qüestió d’economia de temps i de mitjans”. Ara, la seua intenció és localitzar el lloc o llocs que van funcionar com fosses comunes a dins del camp, trobar les restes òssies d’aquestes persones, i exhumar-les per donar-les una sepultura digna. La tasca, però, no és gens senzilla: l’antic camp, amb el seu perímetre exterior, sumen una superfície pròxima a les 100 hectàrees, i moltes d’aquestes parcel·les són ara de propietat privada. Tanmateix, l’investigador no vol donar-se per vençut. “Em resistisc a deixar sense obrir cap centímetre quadrat d’aquest bancal. Ací hi ha foses, de segur, s’han de trobar encara que siga difícil”, afirma. “No és digne que aquestes persones innocents, que van morir sense cap judici, ni tan sols un procés sumaríssim com els del franquisme, estiguen ací llençades de qualsevol manera en un forat o triturades pels tractors”, rebla amb rotunditat.


Primers resultats

Els treballs han començat sobre la parcel·la on hi havia l’antic accés al camp, en la qual encara es conserva un forn de pa. Allà, l’equip de Mejías ha realitzat diversos sondejos, i ha utilitzat detectors de metalls per trobar gran quantitat d’objectes: monedes, coberts i, fins i tot, un penjoll commemoratiu d’unes festes religioses a Sabadell. També han aparegut nombroses bales i projectils Mauser dels fusells de la guàrdia franquista que controlava el recinte. A més, s’han localitzat peces de maçoneria, sostres d’uralita o aixetes i canonades. En els espais entre barracons, l’equip ha trobat llaunes de sardines que, segons els testimonis dels supervivents, eren un producte central en l’escassa alimentació que rebien els presoners.

Els ossos, segons Mejías, estaven trencats i dispersos, però aquestes troballes indiquen que al camp de concentració van haver-hi fosses

I per fi, després de diverses setmanes d’excavacions, han aparegut també restes òssies de persones: part d’un occipital, el fragment d’una tíbia i un replà tibial, la part de l’os que s’uneix a l’articulació del genoll. Els ossos, segons Mejías, estaven trencats i dispersos, però aquestes troballes indiquen que al camp de concentració van haver-hi fosses, tot i que encara no s’ha pogut recuperar cap esquelet sencer ni s’han trobat indicis d’on podria estar el soterrament col·lectiu.

Els treballs han començat sobre la parcel·la on hi havia l’antic accés al camp |Arxiu

 

L’equip treballa sobre les bases de testimonis orals de persones que afirmen haver trobat ossos al llarg dels anys 60, mentre treballaven la terra. També es fan servir les dades del georadar de la Universitat de Cadis, que ofereixen una fotografia aproximada del que hi ha al subsòl del terreny, fins a una profunditat de quatre metres. Els resultats definitius d’aquest estudi es coneixeran els mesos vinents.

Les arqueòlogues ja han demanat diverses subvencions per continuar les excavacions, que esperen poder reprendre a mitjans de 2021. Si s’arribaren a ubicar les fosses, les següents passes serien exhumar els ossos, realitzar l’examen forense per determinar com van morir aquestes persones i sepultar-les al cementiri de Sant Isidre, tal com marca el protocol. Això és degut al fet que, fins al moment, no hi ha cap persona que reclame que les restes d’un familiar seu hagen estat soterrades al camp d’Albatera.

La seua aspiració és que una part del recinte de l’antic camp de concentració puga convertir-se en un museu on s’explique el context històric

Mejías explica que, donada l’absència de llistats dels presoners que van passar pel camp, i per la desconeixença de moltes famílies del destí dels seus avantpassats que van anar a la guerra, és molt difícil que s’aconseguisca identificar a qui pertanyen els ossos que es puguen trobar a Albatera. Tot i així, l’arqueòleg expressa que li agradaria que les víctimes de desaparicions forçades en el camp d’Albatera pogueren ser soterrades a un espai senyalitzat dins del mateix indret, on se les puga visitar i retre homenatge. La seua aspiració és que una part del recinte de l’antic camp de concentració puga convertir-se en un museu on s’explique el context històric. Recorda que aquesta mena de projectes es van posar en marxa als antics camps nazis d’Auschwitz o Treblinka, però a l’Estat espanyol encara no existeix cap camp de concentració franquista que s’haja transformat en museu.

A diferència del que va ocórrer als camps nazis, Mejías especifica que el d’Albatera no va ser un camp d’extermini. “Ací no hi ficaven la gent per matar-la, però la deixaven morir. Aquest lloc va ser una presó republicana, i després es va convertir en un camp de concentració amb una repressió atroç i cruel, on van haver-hi morts i afusellats. Això s’ha d’explicar, perquè és una forma d’educar en cultura democràtica, perquè és fer història”, sentencia.

 

La fossa d’Oriola

A pocs kilòmetres del camp d’Albatera, a Oriola (Baix Segura), un altre equip d’arqueòlegs també ha començat a excavar la terra. “La il·lusió la tenim”, diu Maricarmen Lorenzo Roca, amb un gest emocionat que s’intueix malgrat la mascareta que porta posada. El seu avi, Francisco Roca Martínez, alcalde de la pedania de Sant Bartolomé, va ser afusellat contra la tàpia del cementiri d’Oriola el 17 de novembre de 1939. Huitanta-un anys més tard, davant d’aquesta mateixa tàpia, les arqueòlogues han obert diferents rases per intentar trobar les restes òssies de Roca i dels altres setze presoners polítics assassinats pels franquistes en les mateixes dates.

“El meu avi no era del règim [franquista], això per descomptat”, recorda Lorenzo. “Era un alcalde pedani, una persona normal i corrent, treballadora… I el van matar simplement per ser d’esquerres”, resumeix. Francisco Roca tenia 33 anys quan va ser assassinat, segons els seus familiars a causa de l’enveja d’un amic que el va acusar falsament i va pressionar per tal que el condemnaren a mort.

La seua néta espera ara que els ossos apareguen per poder soterrar-los al cementiri, junt amb els de la seua àvia. “Seria una gran satisfacció i un alleujament molt gran que, encara que siga tard, es faça una mica de justícia”

La seua néta espera ara que els ossos apareguen per poder soterrar-los al cementiri, junt amb els de la seua àvia. “Seria una gran satisfacció i un alleujament molt gran que, encara que siga tard, es faça una mica de justícia amb un crim indegut”, expressa. Per ara, tanmateix, els resultats no han estat encoratjadors. La primera excavació ja va revelar roca mare a 40 centímetres del paviment del cementiri, la qual cosa fa impossible que s’hagen soterrat en aquest punt, reconeix Jorge García, director dels treballs arqueològics en el lloc.

L’equip ha continuat excavant dues o tres rases més al llarg de l’antiga tàpia del cementiri, però de moment no han aconseguit localitzar els ossos. “El més comú era que als afusellats rojos se’ls soterrés extramurs, fora del cementiri, perquè ells [els franquistes] consideraven que no tenien dret a estar al lloc catòlic. Encara que a alguns dels presos, si confessaven la nit abans a l’afusellament, se’ls hi donava el privilegi de ser soterrats dins del cementiri”, explica García. L’arqueòleg afegeix que no compten amb plànols del cementiri, per la qual cosa treballen sobre fotografies aèries dels anomenats vols americans de l’any 1945, i considerant també els testimonis orals de familiars que recorden haver anat a dipositar flors al costat de la tàpia del cementiri quan eren menuts.

Familiars de les víctimes del franquisme conversen al costat de la tàpia del cementiri d’Oriola, on s’han iniciat les excavacions |Maria Sanz

 

La zona ha registrat diferents ampliacions i remodelacions, per la qual cosa García admet que és probable que s’hagen construït nínxols nous sobre les antigues tombes dels presoners afusellats, o que les restes òssies hagen estat remogudes o canviades d’ubicació. Açò ja va ocórrer l’estiu passat a Monòver (Vinalopó Mitjà), on aquest mateix equip arqueològic va acabar confirmant que les restes de les 26 persones afusellades al cementiri de la localitat havien estat remogudes el 1988 per unes obres de construcció de nous nínxols.


Reparació jurídica

Tant els treballs als cementiris de Monòver i d’Oriola com els del camp d’Albatera han estat sufragats per la Generalitat Valenciana, complint amb la Llei de Memòria Democràtica valenciana de 2017, que compromet el govern regional a dur a terme “les actuacions necessàries per a recuperar i identificar les restes de les víctimes desaparegudes durant la guerra civil i la dictadura”.

Ginés Saura, responsable de l’Ateneu Sociocultural Viento del Pueblo d’Oriola, fa anys que arreplega documentació sobre els 17 presos polítics afusellats en el cementiri de la ciutat. Aplaudeix que s’hagen iniciat els treballs per localitzar i exhumar aquestes víctimes, però adverteix que li deixen “un sabor agredolç”. “És fonamental que en aquestes exhumacions hi haja un jutge per tal que es produïsca una investigació dels fets”, afirma. “La reparació es farà quan s’anul·len els judicis sumaríssims i es reconega que el franquisme va ser un règim genocida, que va dur a terme una política d’extermini”, conclou.

Articles relacionats